Maria Toldrà i Sabaté

Toldrà i Sabaté, Maria

Hemeroteca Cientifica Catalana

CORTADELLAS I VALLÈS, Anna (2001): Repertori de llegendes historiogràfiques de la Coronad’Aragó (segles XIII-XVI). Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadiade Montserrat, 243 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 79).El llibre, que es basa en la tesi doctoral de l’autora, presentada a la Universitat de Barcelona el1997, consisteix en un catàleg de les llegendes localitzades en dinou textos historiogràfics escrits ala Corona d’Aragó entre els segles XIII i XVI. Les llegendes hi són presentades en dos índexs: al pri-mer es desglossen les que apareixen en cadascuna de les obres buidades; al segon, es classifiquentemàticament en dos grans blocs, dedicats a la matèria profana i a la religiosa, amb diversos apar-tats, dintre dels quals les llegendes individualitzades, ordenades alfabèticament, van acompanyadesd’un/s mot/s crida, seguit d’un breu regest del contingut, si és necessari, i de la remissió abreujadaals textos que les transmeten. La utilitat d’aquesta doble estructura es fa evident amb una simpleullada: el primer índex permet situar cada llegenda en el seu context textual, i el segon facilita la in-vestigació sobre les fonts de la historiografia catalana i, en general, sobre diversos aspectes de lahistòria de la cultura (folklore, hagiografia, literatura, pensament polític, etc.).El catàleg és precedit d’una introducció centrada en el procés de formació de les llegendes enel gènere cronístic, amb anàlisis d’exemples concrets. S’hi troba a faltar, però, la discussió de duesqüestions centrals, és a saber: què entén l’autora per «llegenda» i una justificació de l’elenc d’obresbuidades. Pel que fa a la primera, d’antuvi se sobreentén una definició general del tipus llegendacom a relat que vol passar per històric sense tenir una base real; és a dir, ens movem dins el con-cepte de «llegenda històrica». Cortadellas, autora de monografies sobre el rei Sanç Avarca de Na-varra i sant Ramon Nonat (BRABLB, 41, 1987-1988), les mosques de sant Narcís (Revista de Giro-na, 190, 1998) i exemples menys coneguts del gènere (L&L, 11, 2000), es mou amb comoditat al’hora de tractar aquest tipus de peces i esbrinar-ne les motivacions pragmàtiques (genealògiques,ideològiques, polítiques, etc.); valguin com a exemple, a la introducció, el cas dels orígens ale-manys i francesos de la noblesa del país o el dels fills de Noè considerats com a caps dels tres es-tats de la societat feudal —encara que aquí cal matisar que rere els «artistes» que en Tomic consti-tueixen, amb els senyors i els cavallers, els descendents de Jàfet, no cal veure-hi airesrenaixentistes, sinó més aviat els qui exercien determinades «arts» o oficis i que tenien representa-ció, de vegades força activa, en alguns governs municipals (p. 23; cf. DCVB, s. v.).Ampliant, però, aquella definició tradicional de llegenda, Cortadellas també ha inclòs al Reper-tori una selecció de falses etimologies, així com qualsevol element de caràcter prodigiós, sovint debase narrativa mínima o inexistent: fenòmens de la natura interpretats com a senyals d’esdeveni-ments únics, notícies de caire enciclopèdic sobre races humanes, animals fantàstics, història delsgrans invents de la civilització, etc. Aquí entra en joc el concepte de «meravellós», que engloba unabona part d’aquests elements. L’autora no es conforma amb una definició parcial que insisteix en elcaràcter popular de la llegenda, ni distingeix entre procedència sàvia o folklòrica, catalana o europea,dels materials recollits: una gran part dels que conté el Repertori prové del gènere de les cròniquesuniversals —aquí representat pel Flos mundi, les cròniques dites de 1425 i 1427, i parcialment pelLlibre de Francesc—, i ja sabem que la majoria són traduccions i/o compilacions a partir de modelsllatins difosos per tot Europa. La decisió d’incloure aquests materials, que d’entrada pot sorprendre,amplia el ventall de temes i gèneres tractats, i, en conseqüència, enriqueix considerablement els re-sultats del llibre, però en fa més complexa la consulta, ja que els diferents punts de vista des delsquals una llegenda es pot analitzar o classificar obliga a fer referències a diversos apartats temàtics ifins i tot a repetir la informació, segons si hom n’accentua un aspecte o altre (p. e., l’entrada sobre els«homes de remença» és repartida entre les p. 129 i 159; la corresponent a «Bajano» es repeteix a lesp. 123 i 136, etc.); un índex final únic hauria facilitat la consulta de l’obra.Però tornem a la precisió metodològica que Cortadellas estableix entre allò meravellós i allò quepertany al llegendari històric estricte. L’autora afirma que el primer fa una aparició tardana a la his-CORTADELLAS: REPERTORI DE LLEGENDES HISTORIOGRÀFIQUES 509ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 509toriografia catalanoaragonesa: és poc present a les anomenades «quatre grans cròniques», però co-mença a adquirir protagonisme a partir del XV en les cròniques generals i universals, i tindrà un grandesenvolupament als segles posteriors. Per explicar aquesta cronologia tardana, defensa la hipòteside l’estat latent d’algunes llegendes, que primer haurien viscut en la tradició oral i després en la ma-nuscrita, abans de ser àmpliament difoses per la impremta; els arguments adduïts són la forma mésextensa i elaborada de les versions transmeses a l’Edat moderna, el fet puntual d’alguna retrodataciógràcies a la troballa d’un testimoni anterior (p. e., la taula de Barcelona, p. 50) i els paral.lelismes ambtradicions literàries veïnes com la castellana i la francesa, així com la suposada existència de prosi-ficacions de la perduda èpica catalana en el Llibre dels fets i en Desclot, una hipòtesi que, tot i quel’autora no ho indica, ha estat convincentment posada en dubte per S. Asperti.Recórrer a la teoria dels estats latents, però, és perillós en un cas, com el que ens ocupa, en quèbona part del material deriva, en última instància, de la tradició llatina medieval —culta i escrita—,assimilada en llengua vulgar a partir del segle XIII; més que més, perquè les conclusions que homn’extreu es basen en una llista limitada de fonts que cobreix un període cronològic molt ampli. Iaquí recupero la segona qüestió que caldria haver justificat a la introducció: la tria de textos buidatsal Repertori. N’hi ha dinou: Gesta comitum en català; compilació històrica conservada al ms. esp.13 de la BNP; Llibre dels fets; Bernat Desclot; Ramon Muntaner; crònica de Pere III; història delsreis de Sicília (Biblioteca Nacional de Roma, ms. Vittorio Emmanuele 1183); versions catalana iaragonesa de la crònica general del Cerimoniós o Crònica de Sant Joan de la Penya; Flos mundi;cròniques universals dites de 1425 i 1427; Pere Tomic; Llibre de les nobleses dels reis, de Francesc;Recort, de Gabriel Turell; el pseudo-Berenguer de Puigpardines (en la versió del ms. Y-III-5 del’Escorial; per una qüestió de dates, l’autora no ha pogut treballar amb l’edició de J. Iborra, Valèn-cia, 2000); Crónica de Aragón, de Gauberto Fabricio de Vagad; Cròniques d’Espanya, de Pere Mi-quel Carbonell (en l’edició de 1547, no en la d’A. Alcoberro, Barcelona, 1997); i la primera i la se-gona part de la Corónica general de España, de Pere Antoni Beuter. En resum: presència destacadade textos catalans, testimonial d’obres en aragonès i castellà, i nul.la dels llatins, una tria compren-sible des de l’àmbit romanista, però poc justificable, si recordem que la Crònica de Sant Joan de laPenya és representada en català i aragonès, però no en aquella llengua! I l’absència d’autors en lla-tí tan influents com Joan Margarit o Jeroni Pau també es fa palesa en els apartats sobre etimologiai fundació de nacions i ciutats (p. e., «Barcelona», p. 108, 150). Però fins i tot la tria de les fonts ca-talanes és lluny de ser exhaustiva. El Repertori podria haver tingut en compte algunes cròniques jaeditades o consultables en l’original o en reproducció en algunes grans biblioteques, que hauriencompletat la informació sobre llegendes concretes. L’absència d’algunes potser s’explica perquèles notícies que proporcionen reapareixen en textos posteriors o bé perquè hom ha decidit inclourenomés un representant entre una sèrie d’obres emparentades; deu ser el cas de la crònica de SantPere de les Puel.les, que ens ha arribat a través de compilacions històriques dels segles XIV-XVI (comara la de Francesc), i en una versió autònoma que corre a partir del XV i que encara és copiada al XVIII(cf. p. 126, 209, 185); les breus cròniques de Joan I i Martí I, addicionades a la de Pere III, són benconegudes per Carbonell (p. 173); i la tradició de les cròniques d’Espanya basades en un resum deRodrigo Jiménez de Rada, amb exemplars fins al començament del XVI, és representada pel ms. esp.13 de París. En canvi, trobo a faltar obres com el Gènesi (mal dit de scriptura), un gran èxit de la li-teratura catalanooccitana, que hauria permès completar el capítol de les llegendes bíbliques, sobre-tot les de tradició apòcrifa, poc presents al Repertori (p. 213-215); atès que la millor crònica uni-versal catalana del segle XV, el Flos mundi, és analitzada amb molta cura per l’autora —que n’és unade les millors coneixedores—, s’hauria pogut fer el mateix amb el gran exponent català trescentis-ta del gènere, el Compendi historial de Jaume Domènec, que comparteix amb el Flos un dels pro-veïdors directes de bona part de l’element meravellós aquí recollit, Guillem de Nangis, i és una fontde la crònica de 1425; el dietari del capellà del Magnànim, en part afí a l’esmentada tradició de crò-niques d’Espanya, hauria estat útil per a les llegendes sobre la donació del Principat que Carlemanyfa a un nebot seu anomenat Ramon Berenguer (cf. p. 131) i la coronació de Ramon Berenguer IVMARIA TOLDRÀ510ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 510com a rei d’Aragó a Saragossa, també transmesa pel ms. 280 de la BdC; més endavant em referiréa les Memòries historials de Catalunya, conservades a la BNM en un manuscrit de principis del XVI.Etcètera.Des de la «Nota preliminar», el Repertori neix amb l’objectiu declarat de «tenir una bona apli-cació en la recerca de fonts» (p. 5). La simple concatenació dels loci en què cada llegenda es loca-litza delata dependències ben conegudes, com ara la de Turell i el pseudo-Puigpardines respecte deTomic, la de Carbonell i Vagad amb el Flos, i convida a aprofundir-ne d’altres, com les connexionsentre l’arxiver català i el cistercenc aragonès, llur influència en Beuter, etc. El Repertori és, doncs,una valuosa eina de treball. Però el reduït nombre de textos en què s’ha basat pot dur a conclusionsinexactes sobre la data o la difusió d’una llegenda; ja n’hi ha algun exemple al mateix llibre: p. e.,sobre el respons per Ramon Berenguer II Cap d’Estopa, que no és documentat per primer cop enCarbonell (p. 26 i 131), sinó que ja el trobo a la genealogia llatina dels reis de Navarra i Aragó i elscomtes de Barcelona, de l’esmentat Domènec, de la qual l’arxiver tenia un manuscrit (edició deLópez Elum, València, 1975, p. 70-71). Un altre exemple: les entrades «Catalunya» i «catalans»(p. 108-109 i 148) demostren que l’absència d’alguns textos catalans i el bandejament dels llatinsdóna una imatge tergiversada de la transmissió de l’etimologia que fa derivar aquells mots de «gots» i«alans», ben coneguda a partir de la segona meitat del XV i de la qual deriva el nom Gotolània, do-cumentat fins al XX; en aquelles entrades, el Repertori salta dels defensors quatrecentistes de la tesid’Otger a la «Gothalània» de Beuter, passant per una menció aïllada de la crònica de 1425 als dospobles bàrbars. Però la tradició de la llegenda és més complexa. D’entrada, hi ha una altra etimolo-gia, emparentada amb l’anterior, que considera els catalans simplement «godolans», és a dir des-cendents dels gots, reportada, entre d’altres, pel Compendi historial, una versió del pseudo-Puig-pardines i les Memòries historials de Catalunya. Però és que la hipòtesi gots-alans ja és tambépresent al Compendi; en aquest cas, la crònica de 1425 segueix Domènec, en un passatge recollit—ara sí— per Cortadellas, que no es fa ressò, però, de l’al.lusió de Tomic en contra de l’etimologia ia favor de la proposta d’Otger Cataló (cap. XXII, p. 82; seguit per Turell). Tot plegat demostra quela discussió del final del XV al voltant de l’etimologia dels mots «Catalunya» i «catalans» ja és vivaal primer terç de segle, com ho subratlla el fet que pocs anys després, entre 1445 i 1446, LorenzoValla ataca la proposta d’Otger en la seva biografia de Ferran d’Antequera, adreçada a Alfons elMagnànim, en un context italià en què l’etimologia gots-alans ja és documentada en Flavio Biondo(Decades, c. 1440, i discurs de 1452 davant de l’emperador Frederic III i del Magnànim), uns anysabans que Margarit i Pau la reprenguin al De origine regum Hispanie et gotorum (c. 1458-1460) ia Barcino (1491), respectivament. Una xarxa més densa de fonts buidades hauria permès recons-truir i datar amb més precisió una polèmica erudita i política poc coneguda en la seva fase inicial,justament aquella en què es construeix la llegenda contrària d’Otger, tan ben estudiada per Coll iAlentorn. Per cert, a Domènec també es troba l’etimologia «Catalano», ciutat francesa —«Gàglia»a la crònica de 1425.Només fullejant el Repertori ja resulta evident l’originalitat de Beuter, representant únic demoltes llegendes. Entre els dos noms més moderns de l’elenc, Carbonell (que enllesteix les Cròni-ques el 1513) i Beuter (Primera part de la història de València, 1538, però aquí es fa servir la ver-sió castellana ampliada de 1546 i la continuació de 1551), el panorama historiogràfic ha sofert can-vis importants; Cortadellas els interpreta en relació a la hipòtesi sobre l’estat latent d’algunesllegendes, que en Beuter emergeixen en un estadi molt desenvolupat (p. 51). Crec, però, que en lamajoria de casos es tracta d’una falsa impressió, provocada per una qüestió purament cronològica iper la inexistència d’un bon estudi sobre les fonts de Beuter. Si en Carbonell encara predomina latradició medieval (crònica de Pere III, Crònica de Sant Joan de la Penya, Flos mundi, Tomic, etc.),més o menys matisada per les aportacions de l’humanisme italià, Beuter ja és un altre món i cal veu-re’l a la llum de noves fonts, a més de les medievals: em refereixo a Annio de Viterbo i als histo-riadors castellans, que a partir del segle XVI seran model i referent sovint polèmic per als de la Co-rona catalanoaragonesa. Beuter no és el primer historiador dels països de parla catalana que citaCORTADELLAS: REPERTORI DE LLEGENDES HISTORIOGRÀFIQUES 511ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 511Annio: a cavall dels segles XV-XVI, Esteve Rotllà i Alfonso de Proaza, instal.lat en terres valencia-nes, ja el llegien; però Beuter és el primer a adoptar l’esquema sobre els antics reis d’Espanya cre-at pel de Viterbo (cf. p. 148). D’altra banda, algunes llegendes reportades per Beuter remeten cla-rament a fonts castellanes, p. e.: la de fra Joan Garí és un resum del Libro de la historia y milagrosde nuestra Señora de Montserrat (1a ed.: 1514, sovint reeditat i ampliat als segles XVI-XVII), de Pe-dro de Burgos, abat del monestir; M. de Riquer ja va notar les semblances entre la dels quatre palsi el Nobiliario vero d’Hernán Mexía (1492). Sense tenir això en compte, la presència aïllada del va-lencià al Repertori resulta sorprenent: no és cap epígon de la historiografia medieval, però tampoccap rara avis, sinó un dels primers exemples de la història que es farà al país fins als Anales de Ca-taluña de Narcís Feliu de la Penya. Si es volia mantenir Beuter en l’elenc de fonts, potser tot plegathauria quedat més clar si a la introducció s’hagués dedicat un apartat al paper d’autors estrangersque participen en la construcció del llegendari català: des dels que marquen un abans i un després(Jiménez de Rada i Annio), fins a aportacions més puntuals, com la d’un Lucio Marineo Sícul, cro-nista reial, que transmet la història de l’emperadriu i el bon comte de Barcelona; Marineo fou tra-duït ben aviat al castellà, entre d’altres per Juan de Molina, tan relacionat amb el món cultural va-lencià, i Beuter el cita al pròleg de 1546, amb l’aragonès Vagad i els castellans Diego de Valera iAntonio de Guevara.El Repertori de Cortadellas es clou amb dos apèndixs. El primer conté les fitxes amb la infor-mació bàsica sobre els dinou títols buidats. El segon és un assaig de «Catàleg d’obres historiogràfi-ques perdudes» citades en aquests textos; cal eliminar-ne, però, l’Hacecito o manojo de los tiemposesmentat per Vagad, perquè es tracta del Fasciculus temporum de Werner Rolevinck, una crònicauniversal difosa per la impremta incunable.Tot i que no pretén ser exhaustiu, el Repertori ofereix, doncs, un marc general per a estudis so-bre llegendes particulars i notícies valuoses per a especialistes en diversos camps de la nostra histò-ria cultural. Tant de bo es completi aviat amb una antologia dels textos en què les llegendes es re-cullen, especialment del Flos mundi, una de les obres més ambicioses i més desateses del segle XV,llegida i extractada fins ben entrat el XVII, un cas no gaire corrent en la tradició de les cròniques uni-versals catalanes.Maria TOLDRÀALTURO I PERUCHO, Jesús (2003): Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Gene-ralitat de Catalunya: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 306 p. (Textosi Documents, 23).D’antuvi cal advertir que, tot i que enlloc no s’indica, aquesta Història del llibre manuscrit aCatalunya és una nova edició, ampliada, de l’obra que el professor Alturo havia publicat l’any 2000amb el títol El llibre manuscrit a Catalunya. Orígens i esplendor (Barcelona: Generalitat de Cata-lunya / Editorial 92; edició en rústica, ibídem, 2001). Respecte d’aquesta primera edició, que a lesllibreries es va exposar a la secció dels anomenats llibres «de regal», hi ha canvis importants: a ban-da de correccions menors —la majoria, estilístiques— i d’alguna modificació en l’estructura delscapítols, el text de 2003 ha estat ampliat amb nombroses anàlisis de manuscrits catalans concretsque exemplifiquen el discurs teòric, amb l’addició de paràgrafs sobre qüestions més especialitza-des, com ara la història de l’escriptura, amb la transcripció de documents que el 2000 tan sols erencitats, i amb la incorporació d’un aparat de notes, al qual es relega la discussió d’aspectes més tèc-nics i les remissions bibliogràfiques, que, a diferència de l’edició anterior, aquí no són recollides enuna llista final. Tres anys després, doncs, l’obra ha reaparegut amb un nou títol més adaptat al con-tingut, en un format econòmicament més assequible —tot i que i això ha comportat que la magní-MARIA TOLDRÀ512ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 512

Cortadellas i Vallès, Anna (2001): Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d'Aragó (segles XIII-XVI). Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 243 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 79)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39598/39500

Cortadellas i Vallès, Anna (2001): Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d'Aragó (segles XIII-XVI). Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 243 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 79)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana