Brauli Montoya Abat

Montoya Abat, Brauli

Hemeroteca Cientifica Catalana

d’altres punts de vista. En el pla dialectal, per exemple, s’hauria pogut insistir més en les aprecia-cions de dialectòlegs precedents (cf. Alcover, Moll, Veny), que ja havien identificat aquesta majorobertura de les vocals mitjanes en els dialectes valencià i mallorquí, o s’hauria pogut relacionar –comtambé ja s’havia fet en estudis dialectals anteriors– la major obertura de les vocals posteriors mitja-nes baixes del valencià meridional amb el conegut fenomen d’obertura a [a] d’aquestes vocals se-guides de semivocal (cf. bou [ba@w], ou [a@w], dijous [didÉZa@ws], etc.), i la major obertura d’aquestesmateixes vocals en mallorquí, amb altres fenòmens com ara el pas a [a] en algunes varietats mallor-quines (cf. Felanitx). En el pla sociolingüístic, s’hauria pogut al.ludir a la coneguda i assumida inter-ferència del sistema vocàlic de l’espanyol en el català de Barcelona, cosa que podria explicar la pro-ximitat (acústica i perceptiva) de les vocals mitjanes obertes i tancades en aquesta varietat; en aquestsentit, haver considerat la ciutat de València, i no pas Gandia, potser hauria conduït a resultats méssemblants entre central i valencià. En el pla diacrònic i fonològic, el plantejament perceptiu del tre-ball sembla que demana alguna referència a les varietats septentrionals del central i al septentrionalmateix, en què, com és sabut, les vocals mitjanes obertes i tancades han confluït en una sola vocal.Ja per acabar, un apunt sobre les conclusions: tal com s’ha ressenyat abans, les autores con-clouen que els resultats referents a les vocals mitjanes evidencien que la distinció dialectal tradi-cional entre català occidental i català oriental es mostra clarament insuficient i que cal recórrer, pertant, a criteris de localització territorial que prenguin en consideració el grau de llunyania interdia-lectal. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que la distinció oriental / occidental tradicional està ba-sada en molts paràmetres (i.e. sistemes vocàlics àtons, evolució de la e tancada del llatí vulgar, io-dització, realització d’africades, segregació de iod, diferències morfològiques flexives diverses,etc.), i que potser és massa audaç arribar a una generalització com aquesta a partir d’un sol criteri,com és el comportament de les vocals mitjanes en quatre punts dialectals; cal insistir, en aquest sen-tit, en allò que es deia més amunt: haver pres en consideració les varietats parlades a València, enlloc de les de Gandia, o les varietats de Girona o Tarragona, en lloc de les de Barcelona, potser hau-ria conduït a altres afiliacions conductuals en relació amb les vocals mitjanes.Deixant de banda aquestes observacions essencialment de tipus formal i metodològic, el llibreés un exemple de la gran variabilitat a què estan subjectes les vocals mitjanes en català, però, al ma-teix temps i malgrat això, de la precisió i el rigor amb què avui dia es poden estudiar els sons, es-pecialment aquells que es resisteixen a ser descrits mitjançant la mera impressió auditiva. I és unexemple, també, de la importància de tenir en compte la percepció dels parlants, un àmbit d’estudipoc explorat fins ara i que comença a perfilar-se com una línia de recerca prometedora i fructífera.Clàudia PONS MOLLUniversitat Autònoma de BarcelonaMAS I MIRALLES, Antoni (2006): La interrupció lingüística a Guardamar. Sant Vicent del Ras-peig: Publicacions de la Universitat d’Alacant, 231 pàgines.«De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó» és una dita que ha assolit una certa difusió en elmón catalanòfil els darrers anys per a referir-se als punts cardinals del domini lingüístic català. Arabé, en tant que extrems, sembla que no tots aquests punts mantenen la llengua de què marquen lesfites amb el mateix grau de lleialtat. Així, mentre que els punts a l’oest (Fraga) i l’est (Maó) sem-bla que resisteixen dignament (si no hi incloem l’Alguer com a extrem oriental!), no succeeix elmateix als extrems nord i sud: Salses, un poble de 2.000 habitants al límit septentrional de la Cata-lunya del Nord, comptava fa quinze anys amb només un 25% de catalanoparlants,1 i, com veurem enMAS I MIRALLES: LA INTERRUPCIÓ LINGÜÍSTICA A GUARDAMAR 4231. WANNER, A. (1993): «Une enquête sociolinguistique comparative à Salses (Pyrénées-Orientales) et Si-gean (Ande)». Lengas. Reveue de sociolinguistique, 3.3., 7-124.021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 423el llibre objecte d’aquesta ressenya, Guardamar del Segura es quedava fa a penes set anys (2001) enun trist 22%, per davall, fins i tot, de la castellanitzada Alacant.Antoni Mas, un sociolingüista nadiu de Santa Pola, a poc més d’una desena de quilòmetres alnord de Guardamar i, per tant, bon coneixedor del poble veí, és qui ens presenta en aquest llibre lasituació social del català a la vila més meridional de la nostra llengua. El llibre s’inscriu en una lí-nia de recerca de la Universitat d’Alacant que té com a objectiu descriure la interrupció de la trans-missió intergeneracional de la llengua catalana al País Valencià. El fenomen, que s’inicia a les prin-cipals ciutats valencianes (València, Alacant i Elx) durant el segle XIX, arriba a Guardamar a mitjansegle XX, simultàniament amb l’arribada a les poblacions mitjanes del País. En aquest sentit, Guar-damar, que demogràficament hauríem de classificar-la entre les poblacions valencianes menors(s’ha mogut durant la passada centúria entre els 2.862 habitants de 1900 i els 9.840 del 2001), s’hacomportat com les de demografia superior, a partir dels 15.000 i, sobretot, entre els 20.000 i els100.000 habitants (Novelda, Alcoi, Sagunt, Castelló de la Plana, etc). El nostre autor dóna perfectaresposta a aquesta «irregularitat» i a altres trets característics de l’ús social del català a la vila delBaix Segura que és objecte de la seua recerca.El llibre s’estructura en quatre capítols (si excloem el de conclusions) i un annex de textos ex-trets de les entrevistes orals amb els guardamarencs. Els dos primers capítols aprofiten al lector pera situar-se en el marc teòric de la investigació i en el marc social i demolingüístic de Guardamar. Apartir d’aquest últim «marc» comencem a comprendre moltes coses, com ara que la població autòc-tona s’ha reduït, proporcionalment a la forana, d’una manera exagerada els darrers anys, puix que,de representar un 78% dels habitants empadronats el 1991, ha passat a un 44% el 2001. Paral.lela-ment esbrinem que, del 42% que declarava «saber parlar valencià» el 1991, s’han perdut vint puntsen aquesta competència per part dels guardamarencs, i en el 2001 era d’un 22%, com hem vist alprincipi d’aquest comentari. Però aquesta reducció no ha estat solament en percentatges sinó quetambé s’ha donat en xifres absolutes: dels 2.790 habitants que sabien expressar-se en la llengua delsvalencians el 1991, ens hem quedat amb els 1.966 del 2001. És a dir, la pèrdua percentual de par-lants podia deure’s a la població forana nouvinguda, però la davallada en números absoluts (824parlants de menys) delata el traspàs –normal– dels parlants d’edat i la manca de reemplaçament acàrrec dels jóvens, fenomen que es deriva de la interrupció de la transmissió intergeneracional.Els dos capítols centrals del llibre corresponen a l’aportació investigadora d’Antoni Mas. Elprimer d’aquests és una anàlisi qualitativa, a partir de 21 persones majors de 25 anys entrevistadesen profunditat, mitjançant el mètode de la història oral, i el segon consisteix en un tractament quan-titatiu, basat en un qüestionari escrit passat a 400 estudiants d’ensenyament secundari (entre els 12i els 18 anys). Les entrevistes qualitatives miraven d’esbrinar la cronologia i les raons del procés lo-cal d’interrupció amb els mateixos protagonistes del fenomen, tant des de la perspectiva dels seusactors socials (els «interruptors» amb els propis descendents) com dels seus receptors (els «inter-romputs» respecte dels seus progenitors). En consonància amb això, els grups de major edat tenen,gairebé tots, el català com a primera llengua, que no han transmès, mentre que els més jóvens, quanel saben, solen tenir-lo com a segona llengua (només sentida parlar als pares o avis). La limitació auna vintena d’aquesta mena de subjectes no redueix la validesa d’aquesta constatació a la poblacióen general ja que, en al.ludir els entrevistats als usos lingüístics de terceres persones, del seu nuclifamiliar o d’altres, que assoleixen un nombre de 261 referits, verifiquem un desfasament lingüísti-co-generacional similar. De la mateixa manera, l’enquesta aplicada als estudiants mostra també unaminva en l’ús familiar del català dels seus avis als seus pares (per bé que no dels seus pares a ellsmateixos, cosa que fa concebre esperances sobre una possible recuperació del català).Com hem avançat, l’inici del procés a Guardamar té lloc a mitjan segle XX. Concretament els doscasos més antics que recull Antoni Mas de guardamarencs que no reben el català a pesar de ser fillsde matrimonis que parlaven aquesta llengua, daten del 1947 (vegeu els arbres de transmissió lingüís-tica de les pàgines 68-69). El nostre autor no detecta un estrat social més elevat en els progenitors d’a-quests primers casos, sinó una possible emulació del mateix procés a la ciutat d’Alacant, que hauriaBRAULI MONTOYA ABAT424021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 424estat observat per una entrevistada que havia exercit de criada en llars benestants alacantines en elsanys 30 i 40. És a dir, contràriament al corresponent procés objecte d’imitació (el d’Alacant, i potsertambé el d’Elx), a Guardamar el fenomen no hauria tingut una difusió de dalt cap avall, seguint lapiràmide socioeconòmica, sinó que hauria penetrat el teixit social guardamarenc a partir d’individusque haurien entrat en contacte prèviament amb les situacions sociolingüístiques de les ciutats de l’en-torn. Però la veritable expansió del procés local té lloc a partir dels anys cinquanta i potser la raó defons, si més no una de les més citades pels subjectes entrevistats a Mas (p. 79-82), siga l’activitat per-suasiva en aquest sentit de l’escola de monges, que hi va existir fins als anys setanta. Segons sembla,la generalització del fenomen es produiria en els anys seixanta, cosa que frenaria els casos de recu-peració de la llengua familiar a què encara es podia assistir entre els nascuts en els anys cinquanta.Això no obstant, els anys huitanta, amb la introducció del català a l’escola, marquen una aturada enel procés. Dissortadament, aquest procés es trobava en la seua darrera etapa expansiva i el contingentde jóvens als quals arribava directament la llengua de boca dels seus pares ja havia quedat molt min-vat. Ara bé, els testimoniatges que recull Mas de pares castellanitzats que intenten revernacularitzarel català en els seus fills amb l’ajuda de l’escola no són escassos (p. 100-108).Les xifres de la part quantitativa del treball ens mantenen en aquesta ambivalència entre la re-alitat actual i les expectatives de recuperació ja que els pares catalanoparlants dels alumnes en-questats es redueixen a un 10% i, d’aquests, transmeten el català només un 5’3%. No arribem a es-brinar si el 4’7% restant de pares no ho fa perquè forma part de parelles mixtes, que és una raó quecontinua afectant negativament la transmissió del català al País Valencià, o bé perquè entre les pa-relles homogènies catalanoparlants es manté parcialment la interrupció del català. L’autor de l’es-tudi només ens fa aquesta valoració qualitativa:«Així, podem plantejar, sense por a equivocar-nos massa, que del 25% de matrimonis mixtos ac-tuals, la gran majoria, o gairebé la totalitat, transmeten el castellà als seus fills».Siga com siga, Mas també ens fa veure que, al 5’3% de pares catalanoparlants fidels a la seuallengua, cal afegir un 3’3% de progenitors castellanoparlants (els que hem vist reflectits al final delcapítol qualitatiu) que eduquen els seus fills en la seua segona llengua (el català). El total encara ro-man insignificant, un 8’6%, però si hi afegim la tendència dels pares a usar més el català amb els ger-mans menors (un punt per damunt) i detectem que hi ha un 23’1% d’alumnes que, havent rebut elcastellà dels seus pares, s’hagueren estimat més rebre el català, no podem tancar absolutament lesportes a una certa expectativa per a la llengua pròpia de Guardamar d’anar recuperant l’espai perdut.Brauli MONTOYA ABATUniversitat d’AlacantMÜNCH, Christian H. (2006): Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung. Zur Ent-wicklung der Schreibkompetenz seit 1975. Frankfurt a. Main: Peter Lang.L’obra de Fabra encara no ha assolit el seu darrer objectiu: estendre una proposta de reforma lin-güística arreu del domini lingüístic català. Encara una gran part de la població dels països de llenguacatalana no domina ni l’ortografia ni la gramàtica catalanes: no som encara un país occidental normal.L’adquisició de la llengua escrita als països de llengua catalana ha estat encapçalada per l’escola, talcom mostren els censos de població: són els joves els qui es troben a l’avantguarda del coneixementde la llengua escrita. Hi ha hagut paral.lelament milers d’adults que s’han inscrit en mil-i-un cursos decatalà, en dimensions que han estat poc investigades. Aquests han estat poc estudiats: encara forçaadults catalanoparlants se senten més segurs llegint El Periódico en castellà que en català, mentre almateix temps trobem neoparlants i neoescrividors en català, començant pel mateix president de laMÜNCH: SPRACHPOLITIK UND GESELLSCHAFTLICHE ALPHABETISIERUNG 425021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 425

Mas i Miralles, Antoni (2006): La interrupció lingüística a Guardamar. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d'Alacant, 231 pàgines

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39142/59287

Mas i Miralles, Antoni (2006): La interrupció lingüística a Guardamar. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d'Alacant, 231 pàgines

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana