Josep Murgades

Murgades, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

590 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 573-611que el món continuarà a empentes i rodolons fins que faci un pet, cosa que, amb una mica d’op-timisme, trigarà molt a produir-se. [...] Si qualsevol de les obres d’en Josep Miquel arribés aconvertir-se en un producte acceptat de debò, se’n sentiria extremament feliç —excepte pel fetque és mort. De ben segur que en Josep Miquel afegiria un agraïment final als qui han llegitaquest obituari.»August BoverUniversitat de BarcelonaCarles Miralles i Solà(1944-2015)De quin de tots aquests personatges ha estat més la mort la de Carles Miralles i Solà? La mortd’un filòleg? La d’un traductor? La d’un poeta? La d’un docent? La d’un crític? La d’un assagista?No ens trobem privats en igual mesura de cadascuna de totes aquestes seves indestriables i vàriesfacetes? Quantae sunt lacrimae hominis...?Exercici ociós aleshores, mal sigui —o potser per això mateix— des d’una publicació aca-dèmica com són els Estudis Romànics—, el de pretendre glossar, a tall de sentida necrològica,trajectòria, realitzacions i mèrits de l’homenot. Valgui’n doncs, només, aquí, aquest esbós desemblança.Nascut en una postguerra assolada. Empès —ja en una època més remuntada, però nomenys sotmesa— a la tasca ímproba del relligament: amb una docència segrestada (la que laUniversitat franquista havia foragitat de les aules just quan despuntava); amb una tradició es-troncada (la dels estudis clàssics i la dinàmica noucentista que n’havia propiciat a casa nostral’arrelament); amb una llengua intervinguda (la d’una creació literària maldant per sostreure’s ala secundarització).És llavors la vocació hel·lenista de Miralles una que, com no podia ser altrament, se centrad’antuvi en la Grècia clàssica. Tot tenint cura de l’edició de les traduccions de Sòfocles i Eurípidesfetes per Carles Riba (1977-1982). O tot traduint ell mateix, amb la col·laboració de MontserratJufresa i de Jaume Pòrtulas, passatges escollits de Plató (1988), des de la convicció programàticaque, aquest, no es tracta de “fer-lo fàcil”, ans més aviat importa saber “fer-lo intel·ligible” tot res-pectant “la distància que ens en separa”. (Es vol requisit més irrenunciable per a tot mestiere ditraduttore com cal?). També tot prodigant-se en una compendiosa monografia sobre Homer(2005).El seu grecisme ho és però, igualment, un de referible a l’Hèl·lade dels segles contemporanis.D’on la seva antologia de Set poetes neogrecs (1988), amb la col·laboració en aquest cas de Mont-serrat Camps.En complementarietat amb aquesta seva dedicació al món clàssic —si no a tall de projecciód’aquest en la comprensió de l’avui literari més específicament nostrat—, és que Miralles aixímateix es desdobla en lector de Riba, les Elegies principalment (1979), de Foix (1993), d’Espriu(2013), amb sengles aportacions destinades a veure’s sobrepassades de llur primigeni valor instru-mental per acabar adquirint-ne, més a la curta, més a la llarga, un de més pròpiament objectual, designificatiu ja només per se.En l’àmbit de la convencionalment anomenada creació literària, i tot al llarg d’una produccióaplegada sota el títol, d’intencionalitat oximorònica, D’aspra dolcesa (2002), Miralles desplega elque JoaquimMolas ha definit encertadament com «una barreja de reportatge líric i de dietari intel-lectual», feta a còpia «d’observació, de recerca i de confessió». Poesia exigent, i tanmateix amable,per a temps irremissiblement prosaics.021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-05.indd 590 04/04/16 10:51Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 573-611NECROLOGIES 591Al marge de tota ponderació a fer partint del seu currículum professional, Miralles, encara, esdreça—posats ja a apuntar-ne un tret més aviat propi de l’etopeia— com un personatge pletòric decultura i de civilització. Entenent per tal —segons reclamava Oscar Wilde en una entrevista del1895, i segons postulava Eugeni d’Ors en la glosa «A la manera àtica», 11.XI.1908, de títol mésque escaient— qui és capaç de conversar seriosament de les coses més trivials i de fer-ho amblleugeresa de les més transcendentals. Aquell qui sap, doncs, d’atorgar magnànim el gruix deguta allò aparentment ínfim i de relativitzar amb ànim litòtic allò suposadament excels.En aquest reeixit quiasme és que es prodigava sovint Carles Miralles en les inoblidables ses-sions de treball de l’Aula Carles Riba. La seva obra escrita sens dubte perdurarà. Però, com ensfarem revenir el plaer de tantes estones de tertúlia intel·ligent com ens han passat avall amb la sevadesaparició?JosepMurgadesUniversitat de BarcelonaJoshuaA. Fishman(1926-2015)Un nom crucial per a la sociolingüísticaEl dia 1 de març del 2015 traspassava, a casa seva del Bronx (Nova York), l’home que segu-rament ha fet més mèrits per a ser qualificat de pare de la sociologia de la llengua: Joshua A.Fishman. Amb ell se n’anava un dels més grans d’una generació, la nascuda als anys 20 del seglepassat, que va elevar a la categoria de camp de recerca acadèmica l’estudi de la vida social de lesllengües.En honor a la veritat, caldria matisar que, en el moment que aquesta generació va entrar en elmón acadèmic, l’establiment de la sociolingüística en sentit ampli ja estava en camí, amb nomscom el de Heinz Kloss (1904-1987), a Alemanya, o Einar Haugen (1906-1994) als Estats Units.Tanmateix, quan es revisen les cronologies, s’imposa reconèixer que, malgrat aquests iniciadors,és la generació de Fishman, la dels anys 20 del segle passat, la que donarà forma als estudis so-ciolingüístics contemporanis, fins al punt que, encara avui, bona part de les disciplines que solenaixoplugar-se sota aquest gran paraigua interdisciplinari van ser escrits per integrants d’aquellageneració. Són noms com el d’UrielWeinreich (1926-1967), el company d’estudis de Fishman quetot i morir relativament jove va tenir temps d’establir els fonaments per a l’estudi del contacte dellengües. O com el de Charles Albert Ferguson (1921-1998), que a mitjan segle llançà al món elconcepte de diglòssia. És també la generació de Basil Bernstein (1924-2000), que propulsà l’anà-lisi de les relacions entre classe social, escolarització i diferenciació sociolectal. La de John JosephGumperz (1922 -2013) i la de Dell Hymes (1927-2009), que van establir el programa de recerca del’etnografia de la comunicació i la sociolingüística interaccional. És la generació deWilliam FrancisMackey (1918-2015) i Kenneth DouglasMcRae (1924-2015), referents essencials de la politologiade la llengua. I, evidentment, és la generació deWilliam Labov (1927), cappare de la sociolingüís-tica variacionista. És enmig d’aquesta generació de gegants intel·lectuals dels quals continuemaprenent—i als quals podríem afegir d’altres figures intel·lectuals de la lingüística, començant perla de Noam Chomsky (1928)— que Joshua A. Fishman s’erigeix com un dels punts de referènciaper a l’estudi de les interrelacions entre les llengües i les societats. I ho fa de manera destacada:«Joshua A. Fishman ha estat per a la sociolingüística el que Freud va ser per a la psicoanàlisi iSkinner per al conductisme.» (Baker i Prys Jones, 1998: 189)021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-05.indd 591 04/04/16 10:51

Carles Miralles i Solà (1944-2015)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141178/140267

Carles Miralles i Solà (1944-2015)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana