M. Àngels Vidal Collell

Vidal Collell, M. Àngels

Hemeroteca Cientifica Catalana

contro i muretti dei terrazzamenti su cui far arrampicare la pianta per utilizzare lo spazio e il ca-lore della pietra riscaldata: risulta evidente lo sforzo dei contadini della Valle per sfruttare il pocoterreno disponibile e i raggi solari.Se oggi i comuni vinicoli dell’Alta Dora sono solo Chiomonte ed Exilles, oltre a Giaglione,che però è linguisticamente francoprovenzale, dalla ricerca svolta con cura e precisione dall’Au-tore, si evince, attraverso la presenza di circa venti toponimi ad ovest di Salbertrand, che il terre-no coltivato un tempo doveva essere più esteso.La seconda parte del volume conduce, infatti, attraverso indizi catastali e memorie orali, allascoperta di sopravvivenza di toponimi riconducibili a “vigna” inimmaginabili a certe quote.Il “mistero”, come lo chiama l’Autore, di queste strane presenze toponimiche viene spiega-to sia con l’ottima esposizione del territorio al sole e la geomorfologia del territorio stesso, sia,linguisticamente, con il significato del termine “vigna” che designa non solo l’insieme di viti, maanche la singola pianta di vite.L’Autore ipotizza, almeno per i toponimi ad alta quota, un riferimento non tanto a vigne es-tese, ma a viti sparse coltivate in modo, forse, sperimentale o per diletto.Dopo un attento esame delle viticultore delle singole località, dove non mancano gli interes-si linguistici in quanto sono costantemente riportanti i micro- e i macrotoponimi dialettali, il vo-lume si conclude con la raccolta di termini delle parlate locali riguardanti la vite e la sua coltiva-zione, la vinificazione e le altre principiali operazioni di cantina, dal pulire la botte allo stapparela bottiglia.Accanto ai vocaboli sono indicate con sigle i paesi cui si riferiscono, in modo da evidenzia-re le differenze, a volte solo fonetiche, a volte lessicali, non solo tra i paesi, ma anche tra i rionidiversi di uno stesso paese.MONICA CINIUniversità degli Studi de TorinoTHIBAULT, André (1997): Dictionnaire suisse romand. Particularités lexicales du françaiscontemporain. Une contribution au Trésor des vocabulaires francophones. Sous la di-rection de Pierre Knecht, avec la collaboration de Gisèle Boeri et Simone Quenet. Ca-rouge-Genève: Éditions Zoé, 854 p.El Dictionnaire suisse romand (DSR) constitueix una aportació important dins la ja molt ricatradició de la lexicologia dialectològica de la Suïssa d’expressió francesa. Ha estat elaborat dinsel marc del “Centre de Dialectologie et d’étude du français régional” de la Universitat de Neuchâ-tel. L’autor, André Thibault, romanista quebequès, format al Quebec, però que resideix a Suïssades de fa uns quants anys i col·laborador del FEW, va aparèixer des del primer moment com elfilòleg idoni per a dur a terme la redacció d’aquest diccionari del francès de Suïssa, tant per laseva formació en la història del lèxic francès com per la seva experiència investigadora en el do-mini dels dialectes gal·loromànics, tal i com ho assenyala en el prefaci Pierre Knecht, director delprojecte.El diccionari s’obre doncs amb un prefaci de P. Knecht (p. 9-15), seguit d’una presentaciód’A. Thibault (p. 17-32), on, d’una manera clara i rigorosa, l’autor exposa amb detall la metodo-logia seguida en la confecció del diccionari, i en descriu l’estructura (corpus, nomenclatura, mi-croestructura, índex…). Segueix la llista de les abreviatures i els símbols utilitzats, una taula delssignes de l’alfabet fonètic internacional, el corpus de cites, dividit aquest en dues parts, la prime-ra amb la llista dels diaris i revistes citats més sovint, la segona amb la llista de les obres literà-ries, assaigs, textos didàctics, jurídics, etc., esmentats al diccionari.MARIA ÀNGELS VIDAL COLELL278El cos del diccionari pròpiament dit (p. 53-744) ve seguit d’una sèrie d’índexs: mots expli-cats dins de parèntesis quadrats (helvetismes arcaics o poc freqüents, que figuren als articles, queno són objecte d’una entrada, però que mereixen una breu explicació) (p. 747-753); gentilicis quees troben a les cites (p. 754-755); mots del francès de França, de Bèlgica o del Canadà, que hanestat citats com a equivalents dels helvetismes en les observacions i comentaris (aquest llistat per-met d’accedir als particularismes lèxics suïssos a partir dels mots del francès de referència) (p.756-762); mots i accepcions suïssos atestats arreu en la francofonia (es posen així en evidènciales interconnexions de les diferents formes del francès dins l’espai francòfon) (p. 763-776); motsatestats a les altres regions lingüístiques de Suïssa (p. 777-787); ètims del FEW citats als comen-taris historicocomparatius (p. 789-800); fenòmens morfològics i sintàctics (p. 801-803); índexper camps conceptuals (p. 805-812); llista alfabètica inversa dels lemes (p. 813-821). S’adjuntaigualment un mapa de la Suïssa d’expressió francesa (p. 823), i una bibliografia de les obres ci-tades als articles (p. 825-852).Estem davant d’un diccionari de tipus restrictiu, un diccionari de les “divergències” o parti-cularitats del francès parlat a la zona francòfona de Suïssa respecte al francès de referència. Espretén ressenyar i estudiar únicament el lèxic francès helvètic, sia innovacions lèxiques o semàn-tiques de Suïssa, sia simples fets de conservació d’un mot o d’una accepció. Com s’anuncia ja enels comentaris introductoris, s’ha optat per una orientació estrictament descriptiva. Els helvetis-mes retinguts, llevat dels termes oficials o dels que corresponen a realitats inexistents a França,no s’han de considerar com a “faltes de francès”, però tampoc forçosament com una norma a se-guir, en el cas que tinguessin un equivalent en francès estàndard. S’ha jutjat pertinent, per exem-ple, d’incloure barbarismes i germanismes, si aquests són freqüents en l’ús actual, fent constarque es tracta d’un “ús criticat” o “criticat per alguns”. És el lector qui decideix finalment davantde tota la informació filològica fornida.El corpus el constitueixen, d’una banda, els fitxers disponibles a Neuchâtel, amb docu-mentació lingüística (premsa, textos de tota mena, literaris, assaigs, llibres de cuina, testimo-niatges orals…) i documentació metalingüística. Es completa amb el Suistext (banc de dadestextuals informatitzades sobre la literatura suïssa contemporània). Partint d’aquestes fonts, s’hanpogut incloure, en aquesta primera edició del diccionari, al voltant de 1.000 entrades. Com ex-plica A. Thibault a la introducció, s’han destriat únicament les unitats lèxiques més representa-tives: l’objectiu primer no era la quantitat —prou important nogensmenys— sinó de presentarun tractament lingüístic i filològic més aprofundit de les unitats seleccionades. Val a dir queaquest material lingüístic (1.000 entrades) es veu completat amb els 250 termes aproximada-ment (que figuren normalment en els exemples) que no fan l’objecte d’un article però que estanexplicats breument amb definicions nominals entre claudàtors, i inventariats posteriorment alprimer dels índexs.Cal esmentar l’esforç portat a terme per a enriquir la nomenclatura amb camps semàntics ne-gligits fins ara, com és per exemple el vocabulari de l’esport, o pel que fa a la feminització de càr-recs i oficis. Hi figuren, per exemple, cheffe, doctoresse (en l’àmbit mèdic) i d’altres. Singularit-zació aquí de la francofonia perifèrica, Suïssa i Quebec sobretot, respecte a França que, malgratles diverses circulars ministerials permissives, es mostra molt més conservadora en aquest as-pecte en la pràctica lingüística i lexicogràfica. Un camp especialment representat al diccionari ésel gastronòmic (vins, formatges…) conseqüència del bon nombre de llibres de cuina que figurenal corpus. Té una especial rellevància igualment el vocabulari de les institucions helvètiques.Per a cada entrada es troben les informacions habituals a la lexicografia actual: transcripciófonètica (per als mots que presenten una dificultat), particularitats morfològiques, nivell d’ús,camp del saber al qual pertany el mot, definició i exemples; però el DSR ofereix a més a més unesindicacions molt precises sobre la localització dels mots, unes “Remarques” que són de fet veri-tables anàlisis lingüístiques per a cada entrada, per cloure amb uns detallats i modèlics comenta-ris historicocomparatius.THIBAULT: «DICTIONNAIRE SUISSE ROMAN» 279Les definicions són la majoria de les vegades explícites i completes, amb un enunciat analí-tic. S’ha intentat evitar, com diu A. T. en la presentació, de definir un mot donant simplement elseu equivalent en francès de referència; a part del fet que aquest tipus de comentari es reserva pera l’apartat “Remarques”, s’evita la sensació que es podria tenir que el diccionari s’adreça única-ment a un públic francès. Així, per exemple, per a mots com samaritain, pression (pression arté-rielle sanguine), foehn, no s’ha defugit l’anàlisi semàntica; no s’han donat únicament els equiva-lents a França (respectivament secouriste, tension (tension artérielle sanguine), sèche-cheveuxélectrique). Per altra banda, és evident que per a algunes definicions: raclette, boutefas (mena debotifarra), etc., la frontera entre diccionari de signes lingüístics i diccionari “de coses” queda bas-tant difosa (cal donar gairebé la recepta!). L’autor és conscient que les definicions poden derivarcap a un comentari de tipus enciclopèdic, això és inevitable i gairebé necessari si es vol retrecompte de manera precisa del funcionament real de la llengua —amb tots els semes pertinents es-pecificats.Els exemples, classificats per ordre cronològic, i sempre amb les fonts i les dades indicades,solen ser nombrosos i clarificadors, rics en informacions sintagmàtiques i paradigmàtiques. S’in-clouen també força exemples de caràcter metalingüístic; aquests vénen normalment anunciats,encara que de diferents maneres: “ex. métalinguistique”, (per a pousse-pousse, p. ex.), “exemplemétalinguistique” (potager, gymnase…) o encara “énoncé métalinguistique” (souper…); per alplural passa el mateix: “exemples métalinguistiques” (action…), “énoncés métalinguistiques”(régent…). Caldria potser unificar aquestes indicacions. Val a dir també que algun exemple me-talingüístic no s’anuncia (s. v. adieu [ex. in «La Liberté»]); es tracta potser d’un oblit.La rúbrica de la localització ofereix —per a les unitats que no són generals a tota la Suïssafrancòfona— una indicació de l’espai geogràfic on viu el mot o les accepcions, amb l’especifica-ció de cada cantó. La rúbrica dels comentaris presenta una anàlisi molt acurada des del punt devista filològic i lingüístic: es precisen la vitalitat i extensió del mot —a l’oral o a l’escrit—, el re-gistre, les condicions estilístiques, la freqüència, les relacions amb els mots del mateix campsemàntic (exàmens comparatius, distribucionals dels mots, p. ex., s. v. vote/votation), les rela-cions amb els equivalents en francès de referència, si aquests equivalents són coneguts a Suïssa,comentaris de lexicografia crítica…L’article es clou amb un comentari historicocomparatiu, seguit d’una bibliografia crítica.En el comentari historicocomparatiu, és dóna l’origen de cada paraula, tenint sempre en comp-te la seva extensió geogràfica a Suïssa i a la resta de la francofonia (Europa, Quebec, i fins i totÀfrica del Nord), cap contrada de l’idioma no ha estat negligida. A la bibliografia s’ofereix unampli repertori de la representació dels mot a la lexicografia general o especialitzada (“diction-naires de régionalismes”) i en tota mena d’estudis lexicològics puntuals. Han estat consultats, p.ex., els principals diccionaris etimològics de diverses llengües romàniques. Aquesta rúbrica hapermès a A. T. de detectar, i de corregir, mancances i errors al Trésor de la langue française, alFEW, o a d’altres diccionaris: és el cas, entre altres, de decevoir en bien, “mal repertorié dans lalexicographie française”; lutrin, en la seva accepció en el domini musical, (equivalent a “faris-tol” en català, a “pupitre” en francès de referència) no ha estat trobat a la lexicografia francesaen general, ni al FEW, ni tampoc als diccionaris de dialectalismes; aquest sembla un exempleclar d’un d’aquests “regionalismes inconscients” que un francòfon de l’exterior com A. T. potdetectar millor.Cal agrair a l’autor i al seu equip de Neuchâtel, l’esforç portat a terme per a l’elaboració d’a-quest diccionari, útil i apassionant alhora. La claredat i la riquesa dels articles, el cos crític queconté, la cura amb què ha estat portada l’anàlisi diacrònica, la consideració de la totalitat de l’es-pai francòfon, en fan una eina interessant tant per al públic en general —francòfons de Suïssa od’arreu—, com per a l’especialista, filòleg o literat. La concepció gràfica de la coberta, les di-mensions del volum en fan així mateix una eina molt agradable de consultar. És un diccionari quepot ésser “llegit”, a més a més de consultat.MARIA ÀNGELS VIDAL COLELL280Estem davant d’una obra cabdal dins del panorama de la lexicografia científica sobre els par-ticularismes de la Suïssa francòfona, i, conseqüentment, dins dels estudis de les varietats geogrà-fiques del francès en general. Només cal esperar, atès que es tracta d’una primera versió, l’enri-quiment d’aquest diccionari en edicions successives, i la seva projecció dins del vast projected’un Trésor des vocabulaires francophones.MARIA ÀNGELS VIDAL COLELLUniversitat de BarcelonaQUEFFÉLEC, A. (ed.) (1998): Alternances codiques et français parlé en Afrique. Actes du Co-lloque (Aix-en-Provence, septembre 1995). Aix-en-Provence: Université de Provence,377 p.Dans les pays dits d’expression française, la situation linguistique est généralement poly-glossique. Le français s’ajoute aux langues vernaculaires comme langue officielle, d’enseigne-ment et de communication internationale. Il occupe donc une fonction véhiculaire. En Afriquefrancophone, un individu est souvent amené à apprendre plusieurs langues. Le parler bilingue(l’emploi juxtaposé de différentes variétés linguistiques) qui peut en résulter, notamment celuientre une langue véhiculaire (terme employé pour la communication entre des personnes ayantdes langues premières différentes) et une langue vernaculaire (terme employé pour les variétésparlées sur un territoire déterminé), est souvent observé en Afrique. Le choix d’une langue véhi-culaire apparaît parfois même comme nécessaire pour garantir ou pour faciliter la communicationentre des locuteurs de parlers vernaculaires différents. Tout contact de langue entraîne des con-flits. Le choix de langue obéit alors aux règles déterminées par le contexte polyglossique donné.En ce qui concerne le français oral d’Afrique, il présente certaines particularités.D’une manière générale, les données sur des situations linguistiques en Afrique francopho-ne font défaut. L’emploi des langues en Afrique Noire n’a éveillé l’intérêt des chercheurs quedans les années quatre-vingt. Pour cette raison, les Actes du Colloque dirigé par A. Queffélec doi-vent être considérées comme une contribution importante dans le domaine de la recherche lin-guistique. Les études présentées par les participants au colloque jouissent d’un intérêt spécial;d’autant plus que la plupart des articles montrent les résultats d’enquêtes réalisées auprès desAfricains francophones.Ce colloque est consacré à étudier tant l’usage que les attitudes adoptées à l’égard dufrançais parlé au Maghreb et en Afrique Noire. Il vise à approfondir la situation du français oralspécifique en Afrique dans des contextes marqués par un plurilinguisme généralisé. Comme l’in-dique le titre des actes, Alternances codiques et français parlé en Afrique, cet ouvrage focalised’une part l’importance fondamentale des phénomènes d’alternance codique et d’autre part, lesparticularités du français oral d’Afrique. Néanmoins, cinq articles abordent les méthodes d’en-quête, le traitement des données ou les conditions de production en français.Les actes rassemblent les textes de 32 communications (et ne pas de 31 comme apparaît dansl’introduction du livre) concernant 13 pays de l’Afrique francophone: le Maroc, l’Algérie, la Tu-nisie,1 la Mauritanie, le Cameroun, le Mali, le Sénégal, la Guinée, le Burkina Faso, le Bénin, leBurundi, le ex Zaïre et le Congo. L’Île Maurice, le Madagascar, mais aussi la France et le Qué-bec forment parfois objet de comparaison.QUEFFÉLEC: «ALTERNANCES CODIQUES ET FRANÇAIS PARLÈ EN AFRIQUE»1. Selon Glessgen, le français parlé au Maghreb présente des convergences linguistiques ayant sou-vent des sources dans les interférences de l’arabe. (cfr. GLESSGEN, MARTIN-DIETRICH (1996): «Das Franzö-sische im Maghreb: Bilanz und Perspektiven der Forschung». RJb, 47, p. 28-63.)281

Thibault, André (1997): Dictionaire suisse romand. Particularités lexicales du français contemporain. Une contribution au Trésor des vocabulaires francophones. Sous la direction de Pierre Knecht, avec la collaboration de Gisèle Boeri et Simone Quenet. Carouge-Gèneve: Éditions Zoé, 854 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38169/38152

Thibault, André (1997): Dictionaire suisse romand. Particularités lexicales du français contemporain. Une contribution au Trésor des vocabulaires francophones. Sous la direction de Pierre Knecht, avec la collaboration de Gisèle Boeri et Simone Quenet. Carouge-Gèneve: Éditions Zoé, 854 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana