El principio procesal «iura novit curia» en la jurisprudencia del Tribunal Supremo

Després d'haver dut a terme l'observació empírica de l'ús real de les màximes llatines en les resolucions del Tribunal Suprem, s'ha comprovat que set presenten una notable freqüència d'aparició. L'aforisme iura novit curia elegit en aquesta ocasió –principi que no és romà, sinó medieval– pressuposa la facultat que tenen els tribunals per trobar el dret aplicable a la solució del cas, si bé aquesta qüestió s'ha d'extreure dels fets al·legats i provats, ha de vetllar per l’harmonia necessària amb la pretensió deduïda, amb el petitum i la causa petendi. S'estudia aquest principi processal des del punt de vista etimològic i gramatical i es recullen les interpretacions usuals i admissibles en dret en el període 2013-2014, a partir d'un corpus constituït per 306 documents, corresponents a les sales civil, penal, contenciosa administrativa i social del Tribunal Suprem.Having conducted empirical observation of the real use of the Latin maxims in the decisions of the Spanish Supreme Court, it was found that seven show a remarkable frequency of occurrence. The aphorism, iura novit curia, selected here (which is not Roman, but mediaeval) takes for granted the power of the courts to find the applicable law to solve the case, although this issue should be drawn from the alleged and shaped facts. It has to keep the necessary harmony with the deduced claim, comprising the petitum and causa petendi. This procedural principle is studied from an etymological and grammatical perspective. The customary and permissible interpretations of the law are collected in the period 2013-2014, from a corpus consisting of 306 documents, belonging to the Civil, Criminal, Administrative and Labor Divisions of the Spanish Supreme Court.Después de haber llevado a cabo la observación empírica del uso real de las máximas latinas en las resoluciones del Tribunal Supremo, se ha comprobado que siete presentan una notable frecuencia de aparición. El aforismo iura novit curia elegido en esta ocasión ―principio que no es romano, sino medieval― presupone la facultad que tienen los tribunales para encontrar el derecho aplicable a la solución del caso, si bien este cambio debe extraerse de los hechos alegados y probados, tiene que guardar la necesaria armonía con la pretensión deducida, con el petitum y la causa petendi. Se estudia este principio procesal desde el punto de vista etimológico y gramatical y se recogen las interpretaciones usuales y admisibles en derecho en el periodo 2013-2014, a partir de un corpus constituido por 306 documentos, correspondientes a las salas Civil, Penal, Contencioso-Administrativo y Social del Tribunal Supremo

La clàusula «rebus sic stantibus» en la jurisprudència actual

A partir de l'atàvic ideal encaminat a aconseguir que el llenguatge jurídic sigui clar, precís i concís, però sense prescindir «del pes de la dogmàtica i de la tradició en l'elaboració de la cultura jurídica», en aquest article s'examina la clàusula rebus sic stantibus, inserida en una oració complexa, reconstruïda a partir de les formulacions documentades en les resolucions del Tribunal Suprem. S’hi revela el seu fosc origen romà i medieval i la seva possible elaboració per part d’algun jurista o escola dels segles XVI-XVII. S’hi descriuen els seus constituents funcionals, les seves possibles interpretacions i el context jurídic del seu ús en el dret internacional i en el dret supranacional europeu. S'hi estudia l'evolució de la doctrina jurisprudencial en l'aplicació de la clàusula des de l'any 1940 fins a l'actualitat i, específicament, en el període 2013-2015, a la Sala Primera Civil, la Sala Tercera Contenciosa Administrativa i la Sala Quarta Social