Miguel de Unamuno and Heraclitus: from ‘The Eternal Elegy’ (‘La elegía eterna’) to ‘The Cut Flower’(‘La flor tronchada’)

Podeu consultar la versió en castellà del document a: http://hdl.handle.net/2445/33131The aim of this brief article is to demonstrate and analyze the influence of Heraclitus’s thought on some of the poems written by Miguel de Unamuno, in particular ‘La elegía eterna’ and ‘La flor tronchada’. At times –as in ‘La elegía eterna’– Heraclitus merely serves as a sort of a walking stick, an aid to his efforts to poetically reveal his anxieties. On other occasions –as in ‘La flor tronchada’– he genuinely needs Heraclitus’s philosophy to illustrate his view of human life and its relation to God as unending warfare

Greek de Steven Berkoff (1980): L’arriscada conversió de l’Èdip rei de Sòfocles en una love story

Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/63638 i la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/63640[cat] ¿Podem convertir l’Èdip rei de Sòfocles en una història d’amor com ho fa Berkoff a Greek?. Tot i que alguns crítics llegeixen Greek només com un drama provocador que de cap manera intenta justificar l’incest, directors, actors i crítics resten finalment captivats per la impactant història d’amor entre Eddy i la seva esposa-mare. Això demostraria que l’adaptació de Berkoff, pensada per a il·lustrar la degradació social de la Gran Bretanya dels 80s, esdevé una proposta arriscada, car significa negar de fet la consciència tràgica dels homes i dones contemporanis. Tanmateix, si aquest és el cas, lectors i espectadors, a banda de l’indubtable plaer d’assistir a la representació de Greek, poden preguntar-se, fins i tot des d’una perspectiva no fonamentalista de la tradició clàssica, si té sentit inspirar-se en el text de Sòfocles, el qual mostra precisament la gran consciència tràgica dels grecs.[eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex be transformed into a love story, as seen in Steven Berkoff’s Greek? While some critics read Greek simply as a provocative drama that by no means aims to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This would demonstrate that Berkoff’s adaptation, meant to illustrate the social degradation of Great Britain in the 1980s, becomes a quite risky proposition, as it implies a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, readers and audience, apart from the undoubted pleasure they take in the performance of Greek, may wonder, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, whether it is sensible to take inspiration from Sophocles’ text, which shows precisely the great tragic awareness of the Greeks

Antihel·lenisme i anticlassicisme en l'obra d'Oscar Wilde. L'altre pol d'una ment paradoxal.

Separata de: ITACA, Quaderns de Cultura Clàssica, 21, 2005, pp. 229-270.Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12080 ; i en castellà  a: http://hdl.handle.net/2445/12079Gràcies a una poderosa arma intel·lectual, la paradoxa, Oscar Wilde descobreix tambè els dèficits del Classicisme i l'Hel·lenisme. Una anàlisi acurada del conjunt de les seves obres des de la perspectiva de la Tradició Clàssica, ens revela també un Oscar Wilde diferent de l'usual Wilde filohel·lènic i, sobretot, platònic. L'objectiu d'aquest article és abordar un tema molt poc estudiat pels filòlegs clàssics, l'anticlassicisme i l'antihel·lenisme com a necessitats intel·lectual

Greece and Platonic Love in E. M. Forster's Maurice, or the greatness and limits of Antiquity as a source of inspiration.

Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/12096 ; i en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12097The aim of this article is to show how, although the evident idealization of Greece and Platonic love throughout the Victorian-Edwardian England, both also show their limits. In order to make it clear the author refers constantly to the implicit Greek texts such as Plato's Symposium and Phaedrus and perhaps even to Plutarch¿s Eroticus in search of a Classical Tradition which is highly significant in order to understand that England at the beginning of the twentieth century

La «Medea» de Pasolini: utilizar μῦθος καὶ σῆμα para denunciar la catástrofe del mundo contemporáneo

Des del punt de vista de Pasolini, la tragèdia de Medea equival a la tragèdia del món contemporani i el cinema és la semiologia de la realitat. La seva Medea esdevé, així, un mite antic farcit de signes que requereixen la interpretació d’espectadors atents. L’objectiu d’aquest article és proposar interpretacions raonades basades en l’anàlisi minuciosa de les imatges i dels discursos verbals (lógoi) del guió de Pasolini, sempre des del coneixement de les explicacions donades pel mateix director publicades en entrevistes, articles i altres textos.From Pasolini’s point of view, Medea’s tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. The aim of this article is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourses (lógoi) of Pasolini’s script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts.Desde el punto de vista de Pasolini, la tragedia de Medea equivale a la tragedia del mundo contemporáneo y el cine es la semiología de la realidad. Su Medea deviene así un mito antiguo repleto de signos que requieren la interpretación de espectadores atentos. El objetivo de este artículo es proponer interpretaciones razonadas basadas en el análisis minucioso de las imágenes y de los discursos verbales (lógoi) del guion de Pasolini, siempre desde el conocimiento de las explicaciones dadas por el mismo director publicadas en entrevistas, artículos y otros textos

Rutes cinematogràfiques vers la imatge platònica de la caverna

Podeu consultar la versión en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12084; i en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12083L'objectiu d'aquest article és demostrar la possibilitat d'arribar també a la imatge platònica de la caverna des del cinema. En aquest sentit es pot parlar de referències explícites, com en el cas de El conformista de B. Bertolucci, o Shadowlands -si es tenen presents les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis- o The Picture of Dorian Gray -si es té present la novel·la d'Oscar Wilde-, però, en d'altres ocasions, tot i que la influència platònica no pugui ser demostrada, per exemple a The Truman Show, A Room with a View o Brideshead Revisited, podem emprar perfectament aquestes pel·lícules per menar el públic contemporani vers aquella imatge platònica, ja que el mateix Plató demostra que es tracta d¿una imatge aplicable i, en primer lloc, a la seva filosofia idealista

La Ismenodora del Erótico de Plutarco. (¿La Cultura Occidental ha "sexualizado" -i. e. "masculinizado"- la Ética?)

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12099 ; i en català a: http://hdl.handle.net/2445/12124El objetivo de este artículo es, mediante el análisis filológico riguroso del Erótico de Plutarco y de los argumentos de Protógenes, defensor del amor pederástico, mostrar la evidente sexualización de la ética occidental, ya que los atributos propios del cuerpo masculino devienen definidores de una ética saludable, mientras que los atributos del cuerpo femenino definen la bajeza ética

Veneno sin antídoto para el Sócrates histórico y la Tragedia Barroca en El verí del teatre (El veneno del teatro) de Rodolf Sirera. (Una dosis extrema de sadismo para atajar los excesos de la ficción teatral)

[spa] Sócrates y su serena actitud ante la muerte –si bien cuestionándola-, según relato de Jenofonte en su Apología de Sócrates, se convierten para el dramaturgo Rodolf Sirera en la referencia idónea para una reflexión osada sobre los límites de la ficción teatral. Tradición Clásica, pues –incluida la que proviene de la Tragedia Barroca-, sometida a un juicio severo en aras de una mayor conciencia del peligro de reducir la vida a una mera representación y a los seres humanos en intérpretes forzados de un guión que no escribieron.[eng] Socrates’ serene attitude before his death –although this is questioned-, as described by Xenophon in his Apologia Socratis becomes for the playwright Rodolf Sirera a useful reference in an effort to reflect boldly on the limits of theatrical fiction in another clear example of the Classical Tradition, including that derived from Baroque Tragedy. However, in this case, it is judged severely to make us more conscious of the risk of turning life into a mere theatrical performance and human beings into actors and actresses in a play they did not write

Muerte en Venecia de Thomas Mann o la via plutarquea hacia Eros

Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/12127 ; i en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12129En Muerte en Venecia Thomas Mann se refiere explícitamente al Simposio y al Fedro de Platón para explicar la relación entre Gustav von Aschenbach y Tadzio, pero oculta que su novela se inspira también en el Erótico de Plutarco. ¿Por qué? El objetivo de este artículo es justamente revelar las razones de este proceder. En efecto, Plutarco elogia el amor matrimonial en el Erótico y éste no es el camino que sigue Mann, pero, al mismo tiempo, el escritor alemán halla en el diálogo plutarqueo todo lo necesario para construir su historia de amor masculino y decide no prescindir de él

Cassandra's dream (2007) de Woody Allen: la contemporaneidad de la tragedia griega

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/18365Versió catalana de l'article publicat a FAVENTIA vol. 31/1-2, 2009, p. 279-193Cassandra's Dream, de Woody Allen (2007), no tuvo las críticas excelentes de películas anteriores como Crimes and Misdemeanors y Match Point, donde se abordaban temas parecidos. Sin embargo, en opinión del autor de este artículo, analizada desde la perspectiva del legado de la tragedia griega en la cultura occidental, los méritos de esta película no son en absoluto despreciables. Las numerosas referencias a la tragedia griega, ya sean títulos o personajes, demuestran la voluntad del director americano de ilustrar la contemporaneidad del género mencionado, así como la de presentar a los hombres y mujeres de hoy como víctimas de una casi omnipotente y burlona ironía trágica. El autor se propone también mostrar las relaciones evidentes de este guión con el de Match Point y, sobre todo, con el que considera guión matriz de las tres películas: Crimes and Misdemeanors