La Vinculació de Jordi Peix amb la ICEA

L'article tracta breument del lligam que va tenir Jordi Peix amb el Congrés de Cultura Catalana. Va ser el coordinador de l'àmbit d'Agricultura. A la cloenda el 15 de maig del 1977 a Lleida, es va plantar la primera llavor de la Institució Catalana d'Estudis Agraris (ICEA). En l'article parlem també de l'activitat que va fer en Jordi a la ICEA fins que la salut li ho va permetre.The article briefly discusses the relationship that Jordi Peix maintained with the Congress of Catalan Culture, in which he was the coordinator for Agriculture. During the closing session of the Congress on 15 May 1977 in Lleida, the seed of ICEA (Catalan Institution of Agricultural Studies) was planted. The article also discusses the activity carried out by Jordi at ICEA as long as his health made it possible.El artículo trata brevemente de la relación que tuvo Jordi Peix con el Congreso de Cultura Catalana. Fue coordinador del área de Agricultura. Durante la clausura de dicho congreso el 15 de mayo de 1977 en Lleida, se plantó la semilla de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA). En el artículo también tratamos de la actividad realizada por Jordi en la ICEA, hasta que su salud se lo permitió

El Perquè de la defensa de les varietats de CEP autòctones, el cas de Catalunya

Històricament veiem que des de l'antic Egipte hi ha hagut interès a tipificar les produccions de vins de cada lloc segons la varietat de raïm de què estan fets, a part de l'entorn geogràfic i la forma d'elaboració. El repàs històric de la documentació que hem trobat sobre Catalunya ens ha permès seguir les primeres petjades de les nostres varietats, que al llarg dels segles han donat personalitat als nostres vins. Ara ens trobem en un nou període en què s'entén que recuperar i utilitzar de la millor manera aquest patrimoni també representa una oportunitat comercial per als nostres vins. Des de la ICEA treballem per impulsar activitats i jornades en aquesta direcció.Históricamente observamos que desde el antiguo Egipto ha existido un interés en querer tipificar las producciones de vino de cada lugar según la variedad de uva con la cual había sido elaborado, incluyendo su entorno geográfico y forma de elaboración. El repaso histórico de la documentación que hemos encontrado sobre Cataluña nos ha permitido seguir las primeras huellas de nuestras variedades. Éstas, a lo largo de los siglos, han dado la personalidad a nuestros vinos. En estos momentos nos encontramos en un nuevo período en el cual se acepta que recuperar y trabajar óptimamente este patrimonio da también una oportunidad comercial a nuestros vinos. Desde ICEA trabajamos para impulsar actividades y jornadas en esta dirección

El Trobat, torbato o malvasia del Rosselló, visió històrica als territoris de parla catalana

La Institució Catalana d'Estudis Agraris ha impulsat aquesta jornada amb la intenció de buscar fonts comunes de la viticultura dels Països Catalans. L'elecció de la varietat trobat, torbato, tourbat o malvasia del Rosselló reflecteix aquest fet, ja que es tracta d'una varietat de cep que a partir del llibre de Ponç d'Icard (1564), surt mencionada en diversos documents, tant al Principat (on fins ara s'han trobat els més antics) com a l'Alguer, la Catalunya del Nord i, fins i tot, el País Valencià. Aquesta varietat, que pertany al grup de les malvasies, a partir de la segona meitat del segle XX quasi va desaparèixer de la part continental. Avui es troba en un procés de recuperació a partir de la continuïtat a l'Alguer, que ha estat d'on ha vingut el material vegetal utilitzat per a la seva recuperació a la Catalunya del Nord. Aquest procés fins ara no s'ha produït al Principat. En aquest treball hem seguit l'evolució històrica, la distribució geogràfica i també els diferents noms com es coneix o s'ha conegut el trobat en els diferents indrets, des dels inicis fins avui. A la vegada, hem fet algunes hipòtesis sobre la seva arribada a l'Alguer.La Institució Catalana d’Estudis Agraris ha impulsado esta jornada con la intención de buscar lazos comunes en la viticultura de los Países Catalanes. La elección de la variedad trobat, torbato, tourbat o malvasía del Rosellón refleja este hecho, ya que se trata de una variedad de vid que, a partir del libro de Ponç d’Icard (1564), se menciona en varios documentos, tanto en el Principado de Cataluña (donde hasta la fecha se han encontrado los más antiguos), como en Alguer, la Cataluña francesa o incluso en el País Valenciano. Esta variedad, que pertenece al grupo de las malvasías, apartir de la segunda mitad del siglo XX casi desapareció de la parte continental. En estos momentos se encuentra en proceso de recuperación a partir de la continuidad en Alguer, de donde procede el material vegetal utilizado para su recuperación en el Rosellón. Este proceso de momento no se ha producido en el Principado. En la comunicación que presentamos seguimos la evolución histórica de la variedad, la distribución geográfica y también las diferentes sinonimias de como el trobat es conocido o ha sido conocido en los diferentes lugares, desde los inicios hasta hoy. También hemos realizado alguna hipótesis sobre cómo debió llegar a Alguer

Llegenda i veritats d'Arnau de Vilanova sobre el vi dolç natural

Ens trobem en uns moments en què hi ha un interès per la història i la cultura a l'entorn dels nostres vins. Aquesta nova sensibilitat els dóna un valor afegit que ens diferencia d'altres països, especialment de l'hemisferi sud, que fa poques dècades han començat a produir vi i no tenen aquestes possibilitats. Ara bé, l'interès per la història i la cultura, si no és prou rigorós, ens pot portar a elaborar unes llegendes més o menys simpàtiques que qüestionin el nostre treball. Una d'aquestes llegendes la tenim en la figura d'Arnau de Vilanova (1240-1311), un gran metge de l'edat mitjana, de la Corona catalanoaragonesa, que és presentat com l'inventor del procés d'elaboració dels vins dolços naturals. Els partidaris d'aquesta teoria fins i tot posen data i lloc on es va produir el fet. Aquesta llegenda ha tingut molta acceptació i difusió. En la recerca sobre l'autenticitat del que s'atribueix a Arnau de Vilanova, hem trobat diversos autors que han fet estudis científics sobre la figura i l'obra d'Arnau de Vilanova, la majoria dels quals indiquen que no hi ha cap fonament documental que demostri que el nostre gran metge fos l'inventor del procés d'elaboració del vi dolç natural a partir del procés de mutatge, apagament o encapçalament del most afegint-li aiguardent; en canvi, hauríem d'aprofitar d'Arnau de Vilanova la seva gran defensa argumentada de les bondats que el consum de vi aporta al nostre organisme i els efectes terapèutics que descriu de manera especial al Liber de vinis.Nos encontramos en unos momentos en los que hay un interés por la historia y la cultura alrededor de nuestros vinos. Esta nueva sensibilidad les da un valor añadido que nos diferencia de otros países, especialmente del hemisferio sur, que hace tan solo unas pocas décadas han empezado a elaborar vinos y no tienen estas posibilidades. Si el interés por la historia y la cultura no se pone de forma rigurosa, nos podría llevar a elaborar unas leyendas más o menos simpáticas que cuestionen nuestro trabajo. Una de estas leyendas la tenemos en la figura de Arnau de Vilanova (1240-1311), un gran médico de la edad media, de la Corona catalano-aragonesa, que se presenta como el inventor del proceso de elaboración de vinos dulces naturales. Los partidarios de esta teoría incluso le han puesto fecha y lugar donde se realizó el invento. Esta leyenda ha tenido una gran aceptación y difusión. Durante la búsqueda sobre la autenticidad de lo que se atribuía a Arnau de Vilanova, nos hemos encontrado con varios autores que han realizado trabajos científicos sobre la figura y obra de Arnau de Vilanova, la mayoría de los cuales nos indican que no hay ningún fundamento documentado que demuestre que nuestro gran médico fue el inventor del proceso de elaboración del vino dulce natural a partir del apagamiento o encabezado del mosto con aguardiente. En cambio, deberíamos aprovechar de la figura de Arnau de Vilanova la gran defensa argumentada de las bondades del consumo de vino para nuestro organismo y los efectos terapéuticos que se describen de forma especial en su obra Liber de vinis

Documentació històrica del sumoll-sumoi

La varietat de cep sumoll, fins a la primera meitat del segle XX, era una de les varietats de raïm negre més cultivades a Catalunya, especialment al Camp de Tarragona, al Penedès, al Vallès, a la Segarra, al Bages i en una part de la Conca de Barberà. A partir de la segona meitat del segle XX, va anar disminuint d'una manera espectacular fins a quedar-ne reduïda la superfície a unes 250 ha. Quan es pensava que la varietat arribaria a desaparèixer totalment, ha sorgit un moviment per recuperar el sumoll per part de diversos productors del Penedès, del Camp de Tarragona, del Bages i de l'Anoia, que han començat a fer un treball per a la millora i la comercialització de vins rosats i negres que tenen com a base el sumoll i també cava, tant en cupatges com en forma monovarietal. En aquesta comunicació presentem i comentem la documentació històrica que fins ara s'ha trobat d'aquesta varietat, que ens ajudarà en el coneixement del nostre patrimoni vitícola, que cal preservar i potenciar.La variedad de cepa sumoll fue, hasta la primera mitad del siglo XX, una de las cepas de uva tinta más cultivadas de Cataluña, especialmente en las comarcas del Camp de Tarragona, Penedès, Vallès, Segarra, Bages y una parte de la Conca de Barberà. A partir de la segunda mitad del siglo XX, fue disminuyendo de forma espectacular hasta quedar reducida su superficie a unas 250 ha. Cuando se pensaba que la variedad llegaría a desaparecer totalmente, ha surgido un movimiento para recuperar el sumoll por parte de varios productores del Penedès, el Camp de Tarragona, el Bages y la Anoia, que están realizando un trabajo de mejora y también se encargan de la comercialización de vinos tintos y rosados con base de sumoll y también cava; todos estos productos son tanto en forma monovarietal como en mezcla (coupage). En esta comunicación presentamos y comentamos la documentación histórica que hasta la fecha se ha encontrado sobre esta variedad, lo cual nos ayudara al conocimiento de nuestro patrimonio vitícola, que es necesario preservar y potenciar

De la Vernatxa a la garnatxa blanca, evolució històrica

En el procés de recerca sobre l'origen de les varietats de cep que considerem autòctones de Catalunya, ens trobem que la garnatxa ja és mencionada, d'una manera molt primerenca, en obres de la nostra literatura de l'època medieval, a partir del segle XIV, amb autors com Eiximenis o Bernat Metge. A partir d'aquesta època, trobem una sèrie d'obres que ens citen els diferents tipus de garnatxa amb formes molt diverses com: vernaccia (1321), vernassa (1385), vernaixa (1399, 1417), guarnatxa (1564), vernacha (1622), vernatxa (1647), granat-xa (1787), garnachas (1797), garnat-xa (1870), garnaxa (1871), garnacha blanca (1875, 1908) i garnatxa blanca (1911), i això per fer-ne només una petita selecció. És molt possible que la garnatxa tingui el seu origen dintre el territori de l'antiga corona catalanoaragonesa i, a la vegada, contemporàniament, hi hagi una vernaccia que, de manera especial, correspon a terres italianes de la Toscana i la Ligúria i que citen Dante i Bocaccio, i que pot tenir una procedència de la Mediterrània oriental. A la Terra Alta i a les comarques tarragonines, les primeres documentacions fins ara trobades corresponen a Lluís Ponç d'Icard (1564) i, pel que fa a Gandesa, el primer escrit que parla de vernatxa és de mossèn Onofre Català (1647). En aquests moments, la garnatxa blanca ha fet un gran salt i és molt considerada dintre dels nostres vins blancs. Cal admirar el gran treball que s'ha portat a terme a la Terra Alta.En el proceso de investigación sobre el origen de las variedades de cepas que consideramos autóctonas de Cataluña, nos encontramos que la garnacha ya se cita, en época muy temprana, en las obras de nuestra literatura medieval a partir del siglo XIV, con autores como Eiximenis o Bernat Metge. A partir de esta época, encontramos una serie de obras que nos citan los diferentes tipos de garnacha de formas muy variadas: vernaccia (1321), vernassa (1385), vernaixa (1399, 1417), guarnatxa (1564), vernacha (1622), vernatxa (1647), granatxa (1787), garnachas (1797), garnat-xa (1870), garnaxa (1871), garnacha blanca (1875, 1908) y garnatxa blanca (1911), y con estas sólo hacemos una pequeña selección. Es muy probable que la garnacha tenga su origen dentro de los territorios de la antigua corona catalanoaragonesa y también contemporáneamente existiese una vernaccia que corresponde a tierras italianas como la Toscana o la Liguria y que citan en sus obras Dante y Bocaccio, y que pueda tener sus orígenes en el Mediterráneo oriental. En la Terra Alta y en las comarcas de Tarragona, la primera documentación hasta la fecha encontrada corresponde a Lluís Ponç d’Icard (1564) y, por lo que se refiere a Gandesa, el primer escrito encontrado que habla de vernatxa es de mosén Onofre Català (1647). En estos momentos, la garnatxa blanca ha hecho un gran salto cualitativo y es una variedad muy considerada dentro de nuestros vinos blancos y, de manera especial, hay que admirar el gran trabajo realizado en la Terra Alta

Documentació històrica del sumoll-sumoi

La varietat de cep sumoll, fins a la primera meitat del segle XX, era una de les varietats de raïm negre més cultivades a Catalunya, especialment al Camp de Tarragona, al Penedès, al Vallès, a la Segarra, al Bages i en una part de la Conca de Barberà. A partir de la segona meitat del segle XX, va anar disminuint d'una manera espectacular fins a quedar-ne reduïda la superfície a unes 250 ha. Quan es pensava que la varietat arribaria a desaparèixer totalment, ha sorgit un moviment per recuperar el sumoll per part de diversos productors del Penedès, del Camp de Tarragona, del Bages i de l'Anoia, que han començat a fer un treball per a la millora i la comercialització de vins rosats i negres que tenen com a base el sumoll i també cava, tant en cupatges com en forma monovarietal. En aquesta comunicació presentem i comentem la documentació històrica que fins ara s'ha trobat d'aquesta varietat, que ens ajudarà en el coneixement del nostre patrimoni vitícola, que cal preservar i potenciar.La variedad de cepa sumoll fue, hasta la primera mitad del siglo XX, una de las cepas de uva tinta más cultivadas de Cataluña, especialmente en las comarcas del Camp de Tarragona, Penedès, Vallès, Segarra, Bages y una parte de la Conca de Barberà. A partir de la segunda mitad del siglo XX, fue disminuyendo de forma espectacular hasta quedar reducida su superficie a unas 250 ha. Cuando se pensaba que la variedad llegaría a desaparecer totalmente, ha surgido un movimiento para recuperar el sumoll por parte de varios productores del Penedès, el Camp de Tarragona, el Bages y la Anoia, que están realizando un trabajo de mejora y también se encargan de la comercialización de vinos tintos y rosados con base de sumoll y también cava; todos estos productos son tanto en forma monovarietal como en mezcla (coupage). En esta comunicación presentamos y comentamos la documentación histórica que hasta la fecha se ha encontrado sobre esta variedad, lo cual nos ayudara al conocimiento de nuestro patrimonio vitícola, que es necesario preservar y potenciar