Quelques Particularites de l'amandier en culture irrigue

L'ametller de regadiu comporta uns avantatges clars, però també té altres repercussions, car comparat amb el de secà, requereix una tècnica ben diferent sobre la qual hom fa diverses reflexions. Un portaempelt com el presseguer franc té bones qualitats i pot ésser utilitzat en sòls no massa calcaris que disposin d'irrigació, i això mateix podem dir d'algunes pruneres o d'híbrids d'aquestes com «Myran». Al regadiu s'ha de plantar a distàncies de 7 x 5 o bé 6 x 5, segons el portaempelt. La distància de 7 x 5 és emprada sovint amb portaempelts de presseguer x ametller. Les antigues varietats de Provença que estaven adaptades al secà no van bé al regadiu, i d'altra banda, varietats de regadiu com «Marcona» i altres, en secà pateixen d'alternança. Quan els arbres d'aquestes varietats alternen al mateix temps, no pol•linitzen bé les varietats menys alternants dins la plantació. En condicions de secà val més plantar varietats de producció mitjana com la «Ferragnés» i, corn a pol•linitzant, la varietat «AI». Amb varietats molt productives cal fer una poda important per a aconseguir la producció de brots i flors per a l'any següent. En plantacions joves i ben fertilitzades, el fort creixement imposa de practicar podes llargues cada any o cada dos anys, evitant cansaments excessius de l'arbre. Amb reg localitzat pot ésser permès l'ús del portaempelt de presseguer en sòls clorosants, distribuint quelats amb l'aigua del reg. Un arbre normalment regat al qual falti una irrigació, presentad dificultats a la collita. Cal vigilar, doncs, la regularitat dels regs. En els arbres joves, un creixement fort pot afavorir una excessiva densitat de fulla i convé, aleshores, de fer una aclarida de brots inútils. També ha de regar-se amb moderació durant els primers anys per tal d'afavorir el desenvolupament de les arrels en profunditat. En els arbres amb fort creixement, els fongs paràsits es desenvolupen més ràpidament, com ocorre amb Verticillium i Stereum. El primer entra per les arrels, i sempre són els arbres més vigorosos els més tocats. El Stereum (malaltia del plom) és més escàs en l'ametller i es troba en arbres amb fort creixement i als quals han estat fetes ferides grosses a la poda.El almendro de regadío presenta claras ventajas, pero también tiene otras repercusiones, ya que, comparado con el de secano, requiere una técnica muy diferente sobre la que se hacen diversas reflexiones. Un portainjerto como el melocotonero franco tiene buenas cualidades y puede ser utilizado en suelos no demasiado calizos que dispongan de irrigación, y lo mismo se puede decir de algunos ciruelos o de híbridos suyos como «Myran». En el regadío hay que plantar a unas distancias de 7 x 5 o bien a 6 x 5, según el portainjerto. La distancia de 7 x 5 se emplea a menudo con portainjertos de melocotonero x almendro. Las antiguas variedades de Provenza que estaban adaptadas al secano no van bien para el regadío y, por otra parte, variedades de regadío como la «Marcona» y otras, en secano padecen alternancia. Cuando los árboles de estas variedades alternan al mismo tiempo, no polinizan bien las variedades menos alternantes dentro de la plantación. En condiciones de secano más vale plantar variedades de producción media como la «Ferragnés» y, como polinizante, la variedad «AI». Con variedades muy productivas, hay que hacer una poda importante para conseguir la producción de brotes y flores para el año siguiente. En plantaciones jóvenes y bien fertilizadas, el fuerte crecimiento impone practicar podas largas cada uno o dos arios, evitando cansancios excesivos del árbol. Con riego localizado, se puede permitir el uso del portainjerto de melocotonero en suelos clorosantes, distribuyendo quelatos con el agua de riego. Un árbol normalmente regado al que falte una irrigación, presentará dificultades para la cosecha. Habrá que vigilar, pues, la regularidad de los riegos. En los árboles jóvenes, un fuerte crecimiento puede favorecer una excesiva densidad de hojas, y conviene, entonces, hacer un clareo de brotes inútiles. También tienen que regarse con moderación durante los primeros arios para favorecer el desarrollo de las raíces en profundidad. En los árboles con fuerte crecimiento, los hongos parásitos se desarrollan más rápidamente, como ocurre con Verticillium y Stereum. El primero entra por las raíces, y siempre son los árboles más vigorosos los más afectados. El Stereum (enfermedad del plomo) es más raro en el almendro, y se encuentra en árboles de fuerte crecimiento a los cuales han sido causadas heridas importantes en la poda

Le Programme de creation varietale et de porte-greffes de l'amandier a l'I.N R.A.

Contràriament a altres espècies fruiteres, els programes de millora de l'ametller cerquen una varietat que pugui satisfer les necessitats industrials, i no pas assolir una maduració esglaonada. Entre els anys 1950 i 1970 l'INRA introduí i estudià més de 600 varietats d'ametller, i des del 1960 foren establerts uns criteris de selecció: florida tardana per tal d'escapar-se de les gelades; entrada ràpida en producció; producció regular i abundosa; fàcil de formar i de poda senzilla; closca ni massa dura ni massa tendra; resistència a les malalties, i altres, als quals el 1970 hom afegí els criteris d'autofertilitat i de maduració precoç. Han estat efectuades hibridacions per tal de crear varietats noves interessants i els encreuaments es fan sobre totes les espècies, col·locant sobre el pistil de la flor de la varietat escollida el pol&middo;len preparat de l'altra varietat. Les observacions comencen el tercer any de la plantació de la llavor, i al quart any hom suprimeix totes les que no presenten interès, i en queden tan sols un 5-6 % de les originals. Dels caràcters morfològics i fisiològics de l'ametller, l'amargor de l'ametlla i la closca tendra són recessius, mentre que la dolçor i la closa dura són dominants. Cal esmentar el caràcter de floració molt tardana amb «Tardy Nonpareil», mutant natural de «Nonpareil», car, dels híbrids obtinguts, la meitat són de floració tan tardana com el mutant, però la resta floreix a la mateixa època que els híbrids de «Nonpareil». La floració tardana va lligada a un altre caràcter, que és la producció lenta i feble. Per a trencar aquest lligam ha calgut de fer encreuaments «germà-germana» per tal que a la segona generació la recombinació de caràcters doni, ensems, els dos que hom desitja. L'autofertilitat, excepcional en l'ametller, ha estat trobada en varietats de la regió de Pulla (Itàlia) i els híbrids obtinguts són objecte d'estudi que encara continua; hom pot predir ja que les properes varietats d'ametller seran molt probablement autocompatibles. Pel que fa als portaempelts, els més emprats ara són: l'ametller i el presseguer de llavor i els híbrids presseguer-ametller, que són bons i es desenvolupen ràpidament. L'ametller de llavor com a portaempelt és objecte de la recerca espanyola. Hom estudia encara altres portaempelts, corn ara els de mirabolà, albercoquer, etc.Al contrario de lo que ocurre con otras especies fruteras, los programas de mejora del almendro buscan una variedad que pueda satisfacer las necesidades industriales, y no obtener una maduración escalonada. Entre los arios 1950 y 1970, el INRA introdujo y estudió más de 600 variedades de almendro, y desde 1960 se establecieron unos criterios de selección: floración tardía para escapar a las heladas; entrada rápida en producción; producción regular y abundante; fácil de formar y de poda sencilla; cáscara ni demasiado dura ni demasiado tierna; resistencia a las enfermedades, y otros, a los cuales fueron añadidos en 1970 los criterios de autofertilidad y de maduración precoz. Se han efectuado hibridaciones para crear nuevas variedades interesantes, y los cruces se hacen sobre todas las especies, colocando sobre el pistilo de la flor de la variedad escogida, el polen preparado de la otra variedad. Las observaciones empiezan al tercer año de la plantación de la semilla, y al cuarto ario se suprimen todas las que no ofrecen interés, quedando de este modo tan sólo un 5-6 % de las originales. De los caracteres morfológicos y fisiológicos del almendro, el sabor amargo de la almendra y la cáscara tierna son recesivos, mientras que el sabor dulce y la cáscara dura son dominantes. Hay que destacar el carácter de floración muy tardía en «Tardy Nonpareil», mutante natural de «Nonpareil», ya que, des los híbridos obtenidos, la mitad son de floración tan tardía como el mutante, pero el resto florece en la misma época que los híbridos de «Nonpareil». La floración tardía va unida a otro carácter, que es la producción lenta y débil. Para romper esta unión ha sido necesario hacer cruces «hermano-hermana» a fin de que a la segunda generación, la recombinación de caracteres produzca al mismo tiempo los dos que se desean. La autofertilidad, excepcional en el almendro, ha sido hallada en variedades de la región de Puglia (Italia), y los híbridos obtenidos son objeto de estudios que todavía continúan; se puede predecir, ya, que las próximas variedades de almendro serán muy probablemente autocompatibles. En cuanto a los injertos, los más usados actualmente son: el almendro y el melocotonero de semilla, y los híbridos melocotonero-almendro, que son muy buenos y se desarrollan rápidamente. El almendro de semilla como portainjerto es objeto de la investigación española. Se estudian también otros portainjertos, como los de mirobálano, albaricoquero, etc