96 research outputs found

    L'Avenc Fonda (Pollença, Mallorca)

    Get PDF

    Joan Pons Moyà (1955-2003)

    Get PDF

    El modelat exocàrstic de les Balears i els camps de lapiaz de mitjana muntanya mediterrània a la serra de Tramuntana de Mallorca

    Get PDF
    [eng] The geological setting of the Balearic archipelago, largely formed of limestone rocks, and its typical Mediterranean bioclimatic conditions produce distinctive karst landforms, including surface depressions, solutional karren features and fluvio-karstic canyons. Unquestionably the most outstanding karst region of the Balearic Islands, in what concerns exokarstic features, is the Serra de Tramuntana mountain range, in Mallorca Island. Karren landforms of this region gained the early interest of naturalists already in the XIXth century; afterwards, during the XXth century, some researchers from central Europe pointed out the spectacular nature and geomorphological richness of the exokarst in the Mallorcan mountains. In the last decades a lot of literature has been devoted to surface solutional features in Serra de Tramuntana, ranging from morphological and morphometrical aspects to genetic or evolutive ones. The exokarst in the studied area is characterized by a remarkable variety of solutional landforms, arranged in extensive and spectacular karrenfields, popularly designated as esquetjars or rellars. These are the result of a wide diversity of environmental situations, basically controlled by the climatic gradients linked to the altitude (ranging from sea level to above 1,400 m). The impacts of human activity over the last 5 millennia, together with other mechanisms of natural deforestation, have produced a complex evolutionary history of the existing karrenfields within a mediterranean mid-mountain framework. Among the most characteristic karst landscapes, the mid-mountain pinnacle karrenfields intensively sculptured by small scale solutional forms (basically rillenkarren, rinnenkarren and trittkarren) must be highlighted. On the other hand, the highest peaks of the Serra show karren assemblages influenced by present and past cold climate conditions.[cat] Les característiques geològiques de l’arxipèlag balear, bàsicament constituït per roques calcàries, i les seves condicions bioclimàtiques típicament mediterrànies han originat paisatges exocàrstics destacables, que inclouen depressions superficials, formes de lapiaz i canyons fluviocàrstics. Indubtablement la regió càrstica de les Illes Balears més remarcable pel que fa a la magnitud i varietat de les seves morfologies és la Serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca. Les morfologies de lapiaz d’aquesta regió varen atreure l’interès dels naturalistes i geògrafs ja en el segle XIX; posteriorment, durant el segle XX, alguns investigadors centreuropeus destacaren el caràcter espectacular i la riquesa geomorfològica de l’exocarst de les muntanyes mallorquines. Al llarg de les darreres dècades, una abundant bibliografia s’ha ocupat de les formes de dissolució superficial de la Serra de Tramuntana, abraçant des d’aspectes morfològics i morfomètrics a qüestions genètiques o evolutives. L’exocarst de l’àrea estudiada es caracteritza per una notable diversitat de formes de dissolució, que configuren extensos i espectaculars camps de lapiaz coneguts popularment com a esquetjars o rellars. Aquests són el resultat d’una àmplia varietat de situacions ambientals, controlades fonamentalment per gradients climàtics lligats a l’altitud, la qual comprèn des del nivell marí fins a 1.400 m d’alçària. L’impacte de l’activitat humana al llarg dels 5 darrers mil·lennis, juntament amb d’altres mecanismes de desforestació natural, han produït una complexa història evolutiva dels camps de lapiaz existents emmarcada en un ambient bioclimàtic mediterrani. Entre els paisatges exocàrstics més espectaculars, destaquen els camps de lapiaz de pinacles de mitjana muntanya, intensament esculpits per formes de dissolució de petita escala (principalment rillenkarren, rinnenkarren i trittkarren). D’altra banda, els pics més alts de la serra mostren conjunts de lapiaz influenciats per condicions climàtiques fredes, actuals i pretèrites.[spa] Las características geológicas del archipiélago balear, básicamente constituido por rocas calizas, y sus condiciones bioclimáticas típicamente mediterráneas han originado paisajes exokársticos notables, que incluyen depresiones superficiales, formas de lapiaz y cañones fluvio-kársticos. Sin ninguna duda, entre las regiones kársticas de las Islas Baleares, la que más destaca en cuanto a riqueza de formas y singularidad paisajística es la Serra de Tramuntana, en la isla de Mallorca. Las espectaculares formas de lapiaz de esta área geográfica atrajeron el interés de naturalistas ya en el siglo XIX; posteriormente, durante el siglo XX, algunos investigadores centroeuropeos pusieron de manifiesto el carácter excepcional, desde el punto de vista geomorfológico, del exokarst de esta cordillera mallorquina. Durante las últimas décadas, una abundante bibliografía ha sido dedicada al relieve kárstico de la Serra de Tramuntana, abarcando desde aspectos morfológicos y morfométricos a cuestiones genéticas o evolutivas. El exokarst del área estudiada se caracteriza por una considerable variedad de formas de disolución, que configuran extensos y espectaculares campos de lapiaz, conocidos popularmente como esquetjars o rellars. Éstos son el resultado de una amplia variedad de situaciones ambientales, controladas fundamentalmente por gradientes climáticos ligados a la altitud, la cual comprende desde el nivel marino hasta 1.400 m por encima de él. El impacto de la actividad humana a lo largo de los últimos 5 milenios, junto con la actuación de otros mecanismos de deforestación natural, han producido una compleja historia evolutiva que se manifiesta en el modelado de los campos de lapiaz existentes, dentro del marco de un ambiente bioclimático mediterráneo. Entre los paisajes exokársticos más espectaculares, destacan los campos de lapiaz de pináculos de media montaña, intensamente esculpidos por formas de disolución de pequeña escala (principalmente rillenkarren, rinnenkarren y trittkarren). Por otra parte, las cumbres más altas de la sierra muestran conjuntos de lapiaz influenciados por condiciones climáticas frías, tanto actuales como sobre todo pleistocénicas

    El conocimiento espeleo-topográfico de las cavidades baleares (1862-1992)

    Get PDF

    La Cova de sa Font (o Cova des Moro) i l'origen del topònim de s'illa de sa Dragonera: una hipòtesi espeleològica

    Get PDF
    [spa] La Cova de sa Font, conocida también con el nombre de Cova des Moro, es sin duda uno de los elementos geográficos más destacables de la isla de Sa Dragonera. Diversas evidencias arqueológicas demuestran que la cavidad era bien conocida por los navegantes desde tiempos muy remotos, ya que su utilización para el abastecimiento de agua está suficientemente documentada por la presencia de cerámica clásica anterior al siglo IV a.C. Según la hipótesis que se desarrolla a lo largo de este trabajo, el topónimo Dragonera está directamente vinculado a la existencia de la Cova de sa Font; de manera que es en realidad la cueva la que da nombre a la isla. Las dos principales pruebas en que se fundamenta esta hipótesis son: la abundancia de hidrónimos similares a Dragonera alrededor del Mediterráneo occidental, así como la utilización de la palabra tracones en el latín medieval con un significado muy próximo a conductos subterráneos. Por consiguiente, sería la existencia en la isla de una valiosa traconaria, que permitía el aprovisionamiento de agua dulce a los barcos, el auténtico origen del topónimo Dragonera.[eng] The coastal cave named Cova de sa Font, also known as Cova des Moro, is undoubtedly one of the most outstanding geographical features in Dragonera Island. Archaeological evidences from this cave demonstrate that Cova de sa Font was wellknown by sailors in ancient times, because the presence of non-indigenous pottery older than the 4th century B.C. prove its early use for water supply. According to the hypothesis developed in the present paper, the place-name Dragonera is tightly linked to the existence of Cova de sa Font, being this cave the real origin for the toponym of the island. The two main proofs supporting this hypothesis are the abundance and distribution of hydronyms similar to Dragonera all around the Western Mediterranean basin as well as the use of the word tracones, in the Latin language during the Middle Ages, with the meaning of underground conduits. In this manner, the existence of a valuable traconaria, that allowed the water supply for ships navigating in the area, could be the origin of the place-name of Dragonera Island
    • …
    corecore