4 research outputs found
Invasive pulmonary aspergillosis in heart transplant recipients: Is mortality decreasing
Introduction: Infection remains a major complication among heart transplant (HT) recipients, causing approximately 20% of deaths in the first year after transplantation. In this population, Aspergillus spp. can have various clinical presentations including invasive pulmonary aspergillosis (IPA), with high mortality (53-78%). Objectives: To establish the characteristics of IPA infection in HT recipients and their outcomes in our center. Methods: Among 328 HTs performed in our center between 1998 and 2016, we identified five cases of IPA. Patient medical records were examined and clinical variables were extracted. Results: All cases were male, and mean age was 62 years. The most common indication for HT was non-ischemic dilated cardiomyopathy. Productive cough was reported as the main symptom. The radiological assessment was based on chest X-ray and chest computed tomography. The most commonly reported radiographic abnormality was multiple nodular opacities in both techniques. Bronchoscopy was performed in all patients and Aspergillus fumigatus was isolated in four cases on bronchoalveolar lavage culture. Treatment included amphotericin in four patients, subsequently changed to voriconazole in three, and posaconazole in one patient, with total treatment lasting an average of 12 months. Neutropenia was found in only one patient, renal failure was observed in two patients, and concurrent cytomegalovirus infection in three patients. All patients were alive after a mean follow-up of 18 months. Conclusions: IPA is a potentially lethal complication after HT. Early diagnosis and prompt initiation of aggressive treatment are the cornerstone of better survival
Caracterització clínica, analítica i per imatge de la insuficiència cardíaca amb fracció d'ejecció preservada en pacients ambulatoris
[cat]La insuficiència cardíaca (IC) es una malaltia amb elevada prevalença, morbilitat i mortalitat. IC no és sinònim de disfunció sistòlica. La fracció d’ejecció pot estar preservada si és >50% (ICFEP) o reduïda si és ≤50% (ICFER). La ICFEP representa la meitat dels casos d’IC. Tot i així, donada la seva dificultat per fer-ne el diagnòstic i el desconeixement de la seva fisiopatologia es troba infradiagnosticada, principalment quan es manifesta de manera no aguda en l’entorn ambulatori. La ICFEP afecta a pacients d’edat avançada i el seu símptoma principal és la dispnea pel que no resulta estrany que presentin alteracions de la funció respiratòria tant per la pròpia IC com per l’associació de comorbilitat pulmonar. Aquesta tesi té com a objectius analitzar l’aplicabilitat d’una consulta d’alta resolució (CAR-IC), en un model d’atenció integrada en salut, pel diagnòstic dels pacients amb IC de debut (inclosos els ICFEP) en l’atenció primària. Paral•lelament, s’avaluen les característiques clíniques, ecocardiogràfiques i bioquímiques dels pacients ambulatoris diagnosticats d’ICFEP, en comparació amb els d’ICFER i els que no tenen IC. En tercer lloc, es determina un punt de tall del pèptid natriurètic tipus-B (BNP) que identifica la IC en aquesta població. I finalment, s’estudia la funció pulmonar dels pacients amb ICFEP de debut per determinar la freqüència, tipus i gravetat de les anormalitats de la funció pulmonar, i descriure el nivell d’infradiagnòstic d’aquesta comorbilitat. El treball es desenvolupa en un estudi transversal descriptiu i correlacional d’una cohort de malalts inclosos de manera consecutiva i que són visitats a la CAR-IC on són remesos per estudi amb la sospita d’IC de debut. Es realitza en un únic dia una avaluació clínica especialitzada per un cardiòleg, electrocardiograma, radiografia de tòrax, anàlisi de sang amb determinació de BNP i ecocardiografia amb estudi de funció sistòlica i diastòlica. Amb la integració de tots els resultats els pacients es classifiquen segons el seu diagnòstic en ICFEP, ICFER o sense IC. Posteriorment, els pacients amb diagnòstic d’ICFEP es fan un estudi funcional respiratori que inclou una espirometria forçada, mesura de volums pulmonars estàtics amb pletismografia, estudi de difusió pulmonar amb monòxid de carboni i gasometria arterial. Les conclusions principals són que la CAR-IC és aplicable en el nostre entorn ambulatori i que permet diagnosticar als pacients amb IC, tant si presenten ICFEP com ICFER. S’ha posat de manifest que la ICFEP és la forma d’IC més prevalent en el nostre medi, afectant al 67% dels pacients amb IC de l’estudi. Amb les variables obtingudes a la consulta s’ha pogut caracteritzar la ICFEP des del punt de vista clínic, bioquímic i ecocardiogràfic, tot i comparant-la amb la ICFER i els pacients que no presenten IC. El punt de tall de BNP de 60,12 pg/mL permet identificar la IC a l’atenció primària amb una sensibilitat i especifitat superiors al 80%. Tot i així, es faciliten uns punts clau per la sospita diagnòstica d’ICFEP davant dels quals caldrà confirmar o descartar el diagnòstic amb un estudi més complet (es proposa un algoritme diagnòstic) que inclogui l’avaluació ecocardiogràfica amb estudi de la funció diastòlica de manera sistemàtica. Els pacients amb ICFEP presenten alteracions de la funció pulmonar de manera molt freqüent en el moment inicial de la seva malaltia. La majoria de les alteracions no són conegudes habitualment i ens expliquen, per una banda, com afecta la ICFEP a la funció respiratòria, i d’altra, ens posen de manifest la coexistència de patologia pulmonar crònica prèviament no coneguda ni tractada, que podria fins i tot ser un dels factors desencadenants de la pròpia ICFEP i condicionar-ne el pronòstic.[eng] Heart failure (HF) with preserved ejection fraction (HFPEF) is the most prevalent form of HF in outpatients. Yet, the pathophysiology of this syndrome is unclear and pharmacological treatment does not improve prognosis. Since HFPEF diagnosis is difficult, this pathology is generally underdiagnosed, mainly in the ambulatory setting. Breathlessness during activities of daily living is the most frequent complaint, thus lung function may be often abnormal in these patients due to either a direct effect of HFPEF and/or shared risk factors. The aims of this thesis are: A) To analyze the relevance of a specialized HF outpatient one-stop (CAR-IC) clinic for the diagnosis of new-onset HF patients, including HFPEF. B) To evaluate clinical, biochemical and echocardiographic characteristics of HFPEF outpatients and to compare them with HFREF and none HF patients. C) To determine type-B natriuretic peptide (BNP) cutoff for screening HF in this population. D) To explore the frequency, type and severity of lung function abnormalities in HFPEF patients. We designed a cross-sectional and observational study of a cohort of outpatients visited in the CAR-IC clinic. A clinical evaluation by a cardiologist, an electrocardiogram, a chest X-ray, an echocardiography with systolic and diastolic function assessment and blood tests with BNP determination were performed in one morning. Subsequently, in patients with final diagnosis of HFPEF, a forced spirometry, static lung volumes, pulmonary diffusing capacity and arterial blood gases were also performed. The main conclusions of the study are: 1) the CAR-IC clinic is feasible in our environment for HFPEF and HFREF diagnosis, 2) characterization of HFPEF was done, c) a BNP cutoff of 60.12 pg/mL is adequate to predict HF in these patients and d) lung function abnormalities are very frequent in HFPEF patients. A greater awareness among clinicians may contribute to improve their management and health status
The current clinical practice for management of post-infarction ventricular septal rupture: a European survey
Aims: Many historical and recent reports showed that post-infarction ventricular septal rupture (VSR) represents a life-threatening condition and the strategy to optimally manage it remains undefined. Therefore, disparate treatment policies among different centres with variable results are often described. We analysed data from European centres to capture the current clinical practice in VSR management. Methods and results: Thirty-nine centres belonging to eight European countries participated in a survey, filling a digital form of 38 questions from April to October 2022, to collect information about all the aspects of VSR treatment. Most centres encounter 1-5 VSR cases/year. Surgery remains the treatment of choice over percutaneous closure (71.8% vs. 28.2%). A delayed repair represents the preferred approach (87.2%). Haemodynamic conditions influence the management in almost all centres, although some try to achieve patients stabilization and delayed surgery even in cardiogenic shock. Although 33.3% of centres do not perform coronarography in unstable patients, revascularization approaches are widely variable. Most centres adopt mechanical circulatory support (MCS), mostly extracorporeal membrane oxygenation, especially pre-operatively to stabilize patients and achieve delayed repair. Post-operatively, such MCS are more often adopted in patients with ventricular dysfunction. Conclusion: In real-life, delayed surgery, regardless of the haemodynamic conditions, is the preferred strategy for VSR management in Europe. Extracorporeal membrane oxygenation is becoming the most frequently adopted MCS as bridge-to-operation. This survey provides a useful background to develop dedicated, prospective studies to strengthen the current evidence on VSR treatment and to help improving its currently unsatisfactory outcomes