El Museu Memorial de l’Exili (MUME): la via de l’art com a reactualització continua de l’exili

La presentació fa un recorregut pel paper històric que cobreix el Museu Memorial de l'Exili (MUME) per recuperar la memòria històrica, amb un eix temàtic principal centrat a l’exili republicà. Tracta de posar en evidència els paral·lelismes amb l’actualitat, en les problemàtiques culturals i sociopolítiques del present. Fomenta retrospectives del passat a través de la recoperació de fons que són exhibits en exposicions

La museización del patrimonio memorial transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios

Los lugares transfronterizos europeos son espacios consolidados en la actualidad. Muchos de ellos han desarrollado dinámicas políticas, económicas y culturales, destinadas a asentar una identidad común más allá de los estados. En el ámbito cultural, se ha trabajado en la puesta en valor de aquellos patrimonios considerados comunes, y que sin duda ejercen como un fuerte nexo de unión entre los estados miembros de la UE. Los espacios de memoria ligados a los trágicos eventos bélicos de la Europa del siglo XX son uno de los principales patrimonios comunes a lo largo y ancho del continente, y su valorización se ha basado principalmente en la museización de los mismos, ya sea con la creación de nuevos museos y centros de interpretación, o ya sea con estrategias de museización sobre el territorio. La zona que denominamos el espacio catalán transfronterizo dispone de un importante patrimonio memorial ligado al exilio republicano ocurrido tras la Guerra Civil española. Con un abordaje metodológico basado en conjuntar análisis teórico con la propia experiencia sobre el territorio, este artículo muestra varias de las experiencias museísticas emprendidas alrededor de los espacios de memoria transfronterizos situados entre Cataluña y el extremo oriental del sur de Francia. Los ejemplos expuestos, algunos consolidados y otros más emergentes, nos muestran como una puesta en valor en clave museística puede colaborar decisivamente en la consolidación de una memoria compartida entre dos realidades estatales diferenciadas

Una herència incòmoda. Mecanismes de construcció i de transmissió d'una història crítica de la memòria social del franquisme

La dictadura franquista, des dels seus orígens pocs mesos després del cop d'estat del 18 de juliol de 1936, va tenir, entre els seus objectius, l'edificació d'un nou començament que havia de suposar la liquidació de tot el que representaven el republicanisme, la democràcia i, en definitiva, el parlamentarisme d'ascendència liberal. L'organització d'aquest nou ordre social i polític es va basar, en primer lloc, en l'aplicació d'una onada de violència i repressió d'una gran magnitud tant durant la Guerra Civil com en els anys immediatament posteriors. De fet, la violència serà sempre present en la trajectòria de la dictadura. Segonament, l'altre fonament de l'autonomenat Nuevo Estado va ser el desplegament d'una intensa propaganda que tenia com a principal objectiu erigir un imaginari farcit de mites i llocs comuns propis de la ideologia totalitària del nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme. La penetració d'aquest corpus doctrinari en el teixit social del conjunt de l'Estat espanyol va ser molt profunda. En definitiva, la colonització ideològica de la dictadura va incidir arreu: a l'escola, a l'exèrcit, a les institucions públiques i privades, a les feines, en els àmbits de sociabilitat i oci i, també, en les relacions personals i familiars. Una de les principals conseqüències d'aquesta presència tan intensa dels dispositius de control i de propaganda de la dictadura en la quotidianitat va ser, i continua sent, la naturalesa de la memòria social del franquisme que ha perdurat. Per bé que el règim de Franco va acabar sent desmantellat en el període de la transició a la democràcia, és obvi que la seva herència ideològica i simbòlica ha influït enormement tant en la percepció de la població sobre el període franquista -la dictadura va maldar per fabricar una visió positiva d'ella mateixa que es fonamentava en la tergiversació històrica- com en qüestions relacionades amb els comportaments i la maduresa democràtica en el present. En aquest treball afrontem una anàlisi de les motivacions de la persistència del que denominem "una herència incòmoda" i proposem diversos mecanismes que poden contribuir a construir i transmetre una història crítica de la memòria social del franquisme. Un camí que plantegem com una possibilitat per tal de desmuntar, gradualment, en l'àmbit social les disfuncions establertes pel franquisme i, alhora, estendre entre la població un coneixement rigorós de la significació del franquisme i la seva herència. D'aquesta manera, doncs, el màxim objectiu d'aquesta investigació és fer palès que és necessari exercir una historització crítica de la memòria social del franquisme si es vol arribar a establir una memòria democràtica sòlida. És a dir, es tracta d'evidenciar que seran els coneixements empírics i analítics aportats per la investigació històrica i, també, per altres tècniques de transmissió de la història, la memòria i el patrimoni els que permetran deixar enrere les desviacions creades per la mateixa dictadura. Així, doncs, aquest treball posa èmfasi en la demostració de la rellevància que poden tenir, en aquesta tasca de desmuntatge de la memòria social del franquisme, l'anàlisi històrica enfocada en la qüestió dels comportaments col·lectius, les tècniques de patrimonialització, algunes pràctiques artístiques i les polítiques públiques específiques de memòria. Aquesta "herència incòmoda" s'analitza, per tant, a partir de la combinació entre la reflexió teòrica, la investigació històrica i la descripció d'alguns exemples que són útils per sostenir la nostra perspectiva.La dictadura franquista, desde sus orígenes pocos meses después del golpe de Estado del 18 de julio de 1936, tuvo, entre, sus objetivos, la edificación de un nuevo inicio que tenía que suponer la liquidación de todo lo que representaban el republicanismo, la democracia y, en definitiva, el parlamentarismo de ascendencia liberal. La organización de este nuevo orden social y político se basó, en primer lugar, en la aplicación de una ola de violencia y represión de gran magnitud tanto durante la Guerra Civil como en los años inmediatamente posteriores. De hecho, la violencia estará siempre presente en la trayectoria de la dictadura. En segundo lugar, el otro gran pilar del autodenominado Nuevo Estado fue el despliegue de una intensa propaganda cuyo principal objetivo era erigir un imaginario lleno de mitos y lugares comunes propios de la ideología totalitaria del nacionalsindicalismo y el nacionalcatolicismo. La penetración de este corpus doctrinario en el tejido social del conjunto del Estado español fue muy profunda. En definitiva, la colonización ideológica de la dictadura incidió en todos los ámbitos: en la escuela, el ejército, las instituciones públicas y privadas, el trabajo, la sociabilidad y el ocio y, también, en las relaciones personales y familiares. Una de las principales consecuencias de esta presencia tan intensa de los dispositivos de control y de propaganda de la dictadura en la cotidianidad fue, y continua siendo, la naturaleza de la memoria social del franquismo que ha perdurado. Aunque el régimen de Franco acabó siendo desmantelado en el período de la transición a la democracia, resulta obvio que su herencia ideológica y simbólica ha influido enormemente tanto en la percepción que tiene la población del período franquista -la dictadura se afanó en fabricar una visión política de sí misma basada en la tergiversación histórica- como en cuestiones relacionadas con los comportamientos y la madurez democrática en el presente. En este trabajo afrontamos un análisis de las motivaciones de la persistencia de lo que damos en llamar "una herencia incómoda" y proponemos diversos mecanismos que pueden ayudar a construir y trasmitir una historia crítica de la memoria social del franquismo. Un camino que planteamos como una posibilidad para desmontar, gradualmente, en el ámbito social las disfunciones establecidas por el franquismo y, a la vez, difundir entre la población un conocimiento riguroso de la significación del franquismo y su herencia. De este modo, pues, el máximo objetivo de esta investigación es demostrar que no es preciso ejercer una historización crítica de la memoria social del franquismo si se quiere conseguir establecer una memoria democrática sólida. Es decir, se trata de evidenciar que serán los conocimientos empíricos y analíticos aportados por la investigación histórica y, también, por otras técnicas de trasmisión de la historia, la memoria y el patrimonio los que permitirán dejar atrás las desviaciones creadas por la propia dictadura. Así pues, este trabajo pone énfasis en demostrar la relevancia que pueden tener, en esta labor de desmontaje de la memoria social del franquismo, el análisis histórico enfocado hacia la cuestión de los comportamientos colectivos, las técnicas de patrimonialización, algunas prácticas artísticas y las políticas públicas específicas de memoria. Esta "herencia incómoda" se analiza, por tanto, combinando la reflexión teórica, la investigación histórica y la descripción de algunos ejemplos que son útiles para sostener nuestra perspectiva.Since its origins a few months after the coup of 18 July 1936, one of Franco dictatorship's goals was to build a brand new beginning designed to bring about the abolition of everything embodied by Republicanism, democracy and, in short, liberal-rooted parliamentarianism. The organisation of this new social and political order was, firstly, based on the application of a new wave of wide-ranging violence and repression both during the Spanish Civil War and in the years immediately following it. In fact, violence would always be present throughout the dictatorship. Secondly, the other foundation of the so-called Nuevo Estado was the deployment of an intense propaganda campaign mainly targeted at building up an imaginary replete with myths and commonplaces characteristic of the totalitarian ideology of National Syndicalism and National Catholicism. This doctrinal corpus penetrated very deeply into the social fabric of the entire Spanish state. Ultimately, the ideological colonisation of the dictatorship permeated all spheres: school, army, public and private institutions, work, sociability and leisure, as well as personal and family relations. One the main consequences of such an intense presence of the dictatorship's control and propaganda mechanisms in everyday life has always been the nature of the social memory of Francoism that has survived. Although Franco's regime was finally dismantled in the period of transition to democracy, it is obvious that its ideological and symbolic legacy has enormously influenced both the people's view of the Francoist era - the dictatorship strove to fabricate a positive vision of itself based on historical tergiversation - and issues related to the behaviours and democratic maturity of today. In this doctoral thesis we provide an analysis of the motivations underlying the persistence of what we call "an unconformable legacy" and propose diverse mechanisms that can help construct and transmit a critical history of the social memory of Francoism. We propose this path as a possible way of gradually dismantling in the social field the dysfunctions established by Francoism while disseminating among the population a rigorous knowledge of the significance of Francoism and its legacy. By doing so, the main goal is to show that there is no need to conduct a critical historization of the social memory of Francoism if we want to successfully establish a solid democratic memory. In other words, the aim is to demonstrate that the empirical and analytical knowledge provided by historical research and also by other techniques of the transmission of history, memory and heritage will enable us to overcome the diversions created by the dictatorship itself. Thus, this doctoral thesis seeks to show the importance that historical analysis focused on the issue of collective behaviours, heritagisation techniques, certain artistic practices and specific public policies on memory can have in the task of dismantling the social memory of Francoism. This "uncomfortable legacy" is therefore analysed by combining theoretical reflection, historical research and the description of some examples that are useful to sustain our perspective

Gemma Domènech i Casadevall. 2015. Tell. El llop solitari de l’exili català. Barcelona: Editorial Dux, 268 p.

Ressenya de Gemma Domènech i Casadevall. 2015. Tell. El llop solitari de l’exili català. Barcelona: Editorial Dux, 268 p.Reseña del libro de Gemma Domènech i Casadevall. 2015. Tell. El llop solitari de l’exili català. Barcelona: Editorial Dux, 268 p.Review of the book by Gemma Domènech i Casadevall. 2015. Tell. El llop solitari de l’exili català. Barcelona: Editorial Dux, 268 p

Cuadernos de pedagogía

El artículo proporciona información sobre el primer museo que se dedica a la preservación de la memoria del exilio republicano y de su legado, el Museu Memorial de l'Exili (MUME), de la Jonquera. También se presentan dos experiencias: una consiste en la grabación de un reportaje realizado por estudiantes de Primaria y la otra describe la ruta del exilio hasta Francia que recorren los alumnos de Magisterio siguiendo los pasos de maestros republicanos exiliados..CataluñaCRIF Las Acacias. Dirección General de Mejora de la Calidad de la Enseñanza. Comunidad de Madrid; Calle General Ricardos, 179; 28025 Madrid; Tel. +34915250893; Fax +34915255888; [email protected]

L’exili de 1939: un estat de la qüestió entre dues commemoracions (2009-2014)

L'estudi bibliogràfic fa un repàs crític de les principals aportacions sobre l'exili de 1939 que s'han publicat entre el 2009 i el 2014.  El estudio bibliográfico hace un repaso crítico de las principales aportaciones sobre el exilio de 1939 que se han publicado entre 2009 y 2014

La museización del patrimonio memorial transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios

Cross-border sites in Europe are well established nowadays. Many of them have developed political, economic and cultural dynamics intended to secure a common identity beyond states. In the cultural sector, work has been undertaken on the enhancement of what is considered common heritage, which undoubtedly acts as a strong bond between European Union member states. The places of memory linked to the tragic war events in Europe during the 20th century belong to the main common heritage throughout the continent and have been enhanced primarily by means of their museification, either by creating new museums and interpretation centres or by designing onsite museification strategies. The Catalan Cross-Border owns an important memorial heritage related to the Republican exile after the Spanish Civil War. Using a methodological approach based on the combination of theoretical analysis and onsite work, this article shows several museum experiences launched around the cross-border memorial sites located between Catalonia and southeast France. The examples shown, some well established and some emerging, teach us how a museum-related enhancement can contribute decisively to consolidate a shared memory between two different national realities

La museización del patrimonio memorial transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios

Cross-border sites in Europe are well established nowadays. Many of them have developed political, economic and cultural dynamics intended to secure a common identity beyond states. In the cultural sector, work has been undertaken on the enhancement of what is considered common heritage, which undoubtedly acts as a strong bond between European Union member states. The places of memory linked to the tragic war events in Europe during the 20th century belong to the main common heritage throughout the continent and have been enhanced primarily by means of their museification, either by creating new museums and interpretation centres or by designing onsite museification strategies. The Catalan Cross-Border owns an important memorial heritage related to the Republican exile after the Spanish Civil War. Using a methodological approach based on the combination of theoretical analysis and onsite work, this article shows several museum experiences launched around the cross-border memorial sites located between Catalonia and southeast France. The examples shown, some well established and some emerging, teach us how a museum-related enhancement can contribute decisively to consolidate a shared memory between two different national realities