Informe: l’aplicació de l’ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona des de la perspectiva dels drets humans

El present informe constitueix un recull dels principals resultats d’un estudi qualitatiu sobre l’aplicació de l’anomenada “Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona”, més coneguda com a Ordenança de Convivència o Ordenança del Civisme. L’Ordenança del Civisme (d’ara endavant, OC) és una norma que, tal i com es presenta en la seva exposició de motius, pretén: “preservar l'espai públic com a lloc de convivència i civisme, on totes les persones hi puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats de lliure circulació, d'oci, de trobada, i esbarjo, amb ple respecte a la dignitat i als drets dels altres i a la pluralitat d'expressions i de formes de vida diverses existents a Barcelona” (Exposició de Motius, OC)

Civisme i higiene. El programa d'educació ciutadana de la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1923

L’Institut d’Educació General (1914) fou concebut com a entitat autònoma de formació higiènica, cívica i moral d’adults. Va ser fundat per Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, quan aquesta s’acabava de constituir. Durant els cinc anys següents la nova entitat restà sense funcionar. El maig de 1918, Eugeni d’Ors, director general d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, n’assumí la direcció i proposà la designació d’una Comissió d’Educació General que no es constituí fins un any després. El 1920 Jaume Bofill i Mates substituí Eugeni d’Ors al capdavant de la Comissió i en foren designats dos vocals més. Entre els programes de la Comissió destaquen les conferències populars. Entre finals de 1921 i finals de 1923 se’n donaren 203 a 76 poblacions amb 71.120 oients en total. Només set de les conferències es donaren a la ciutat de Barcelona. L’Institut d’Educació General seguia el model de la Societat de Conferències Populars de França i de l’Extensió Universitària britànica. Es trobava a mig camí entre el tipus de l’antiga Societat Econòmica d’Amics del País, procedent del vuit-cents, i el futur Comissariat de Propaganda de la Generalitat dels temps de la Guerra Civil de 1936-1939.The Institut d’Educació General (1914) was created as an autonomous entity of hygienic, civic and moral training for adults and was founded by Enric Prat de la Riba. In May 1918, Eugeni d’Ors, general director of state education of the Mancomunitat, became the new director and he proposed the designation of a General Education Commission which wasn’t created until one year later. In 1920 Jaume Bofill i Mates replaced Eugeni d’Ors in leading the Commission and two more members were elected. Amongst the Commission programmes it is worth mentioning the public conferences: between 1921 and 1923, 203 were held in 76 different locations in front of a total of 71.120 people. Only seven of those conferences were held in Barcelona. The Institut d’Educació General followed the model of the Society of Popular Conferences of France and of its British university extension. It was half way between the old economic society of friends model, originally from the XIX century, and the future Comissariat de Propaganda de la Generalitat during the civil war years from 1936 to 1939

Peut-on se fier à la société de défiance ?

La confiance s’est envolée : tel semble être le constat qui s’impose en ces temps de marasme économique et d’effondrement du système bancaire. Il est donc urgent de mieux définir les contours de cette notion floue et insaisissable, ce qu’Éloi Laurent propose à travers une critique serrée de La Société de défiance de Yann Algan et Pierre Cahuc

La Loi sur l’indemnisation des victimes d’actes criminels du Québec : lorsque le temps court contre les victimes de violence sexuelle intrafamiliale

La Loi sur l’indemnisation des victimes d’actes criminels (LIVAC) du Québec indemnise actuellement en grande partie des femmes et des enfants victimes de violence sexuelle intrafamiliale. En 1972, lors de l’adoption de cette loi, le législateur québécois ne visait pas ce genre de clientèle et ce type de violence. À partir de la jurisprudence québécoise dans le domaine, l’étude qui suit a pour objet de mettre en lumière un problème d’application de cette loi, qui découle de la nature des infractions subies et des particularités de la clientèle. Après un court rappel du champ d’application de cette loi, l’auteure aborde la question du délai pour présenter une demande d’indemnisation. Il est reconnu que les victimes de violence sexuelle intrafamiliale ne sont pas toujours en mesure de respecter ce court délai, en raison de la nature même de la violence subie. Pour mieux répondre aux besoins des victimes, des propositions d’interprétation et de réforme législatives sont avancées. L’analyse de l’auteure est inspirée d’une approche d’équité qui favorise l’accessibilité à la justice pour les victimes de violence sexuelle intrafamiliale et qui assure la protection de leurs droits fondamentaux.The Québec Crime Victims Compensation Act currently compensates mostly women and children who are victims of sexual violence in the family. When the law was adopted in 1972, the Québec legislator was not targeting this type of victims and violence. By an analysis of case law in this area, the author seeks to shed light upon a problem resulting from the application of this statute owing to the nature of the violence and the caracteristics of the victims. Following a short description of the areas in which this statute is applied, the author deals with the question of the admissible time period for filing a claim. It is well known that victims of sexual violence in the family are not always able to present a claim within the prescribed period because of the nature of the violence. In order to provide victims with a more adequate response to their needs, the author proposes avenues for statutory interpretation and legislative reform. The author’s analysis is inspired by an equity approach that provides access to justice for victims of sexual violence in the family and secures the protection of their fundamental rights

Human Virtues for Public Life

Inspirat en el personalisme filosòfic del segle XX, l’autor d’aquest text proposa recuperar, novament, la teoria de les virtuts i de les bones pràctiques en l’exercici de la política en el si de les democràcies representatives. Posa de manifest la necessitat que l’ètica de les virtuts s’exerciti en el marc de les administracions públiques i també que sigui objecte d’educació per part la ciutadania. Entén que només així serà possible recuperar la credibilitat i la participació en la vida política.Inspired by 20th-century philosophical personalism, the author of this text aims at recuperating, again, the theory of virtues and good practice when doing politics in representative democracies. He highlights that the ethics of virtues has to be performed in the framework of public administrations and it also has to be an object of education for the citizens. He understands that only this way will we be able to recuperate credibility and participation in political life

L'Institut d'Educació General de Prat de la Riba. Higiene i civisme (1414-1923)

L'Institut d'Educació General fou concebut com a entitat autònoma de formació higiènica, cívica i moral d'adults. Va ser fundat el maig de 1914 per Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, quan aquesta s'acabava de constituir. Durant els cinc anys següents la nova entitat restà sense funcionar. El maig de 1918, Eugeni d'Ors, director general d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, n'assumí la direcció i proposà la designació d'una Comissió d'Educació General amb vuit figures representatives dels orfeons, dels ateneus, del cooperativisme, de les associacions professionals d'assalariats, dels serveis sanitaris, del periodisme social i de la promoció de l'escola catalana. També s'encarregà a Ramon Rucabado la presentació d'un programa d'actuació. La Comissió no es constituí fins a un any després. El 1920 Jaume Bofill i Mates substituí Eugeni d'Ors al front de la Comissió i en foren designats dos vocals més. Els secretaris executius de la Comissió foren, successivament, Joan Crexells, Heladi Homs i Lluís Bertran i Pijoan. Entre els programes de la Comissió destaquen les conferències populars. Entre finals de 1921 i finals de 1923 se'n donaren 203 a 76 poblacions amb 71.120 oients en total. Només set de les conferències es donaren a la ciutat de Barcelona. Els dos blocs temàtics principals van ser el d'història de Catalunya i l'higienicosanitari. La publicació d'una de les conferències, La defensa de la família, de Ramon Rucabado permet analitzar la ideologia moral predominant a la Comissió, una concepció massa conservadora en relació amb el context de lluita de classes i d'exigència de canvi social de l'època. Entre els altres programes destaquen la subvenció de la formació musical als orfeons per a evitar el descens del seu nivell, la campanya contra les mosques i la de defensa dels ocells beneficiosos. L'Institut d'Educació General seguia el model de la Societat de Conferències Populars de França i de l'extensió universitària britànica. Es trobava a mig camí entre el tipus de l'antiga societat econòmica d'amics del país, procedent del vuit-cents, i el futur Comissariat de Propaganda de la Generalitat dels temps de la Guerra Civil de 1936-1939.The Institute of General Education was conceived as an autonomous body for the hygienic, civic and moral education of adults. It was founded in May 1914 by Enric Prat de la Riba, the first president of the Mancomunitat de Catalunya, the Catalan administration, when this latter body had only just been formed. For the following five years the new entity would remain closed but in May 1918 Eugeni d’Ors, general director of Public Instruction of the Mancomunitat, took over its management. He proposed the designation of a General Education Commission with eight members representing the choral societies, cultural associations, cooperative movements, wage-earning professional associations, health services, social journalism and promoters of the Catalan school and he entrusted Ramon Rucabado to organise a programme of action. The Commission was not formed until one year later. In 1920 Jaume Bofill i Mates replaced Eugeni d’Ors at the head of the Commission and two more members were appointed. The executive secretaries of the Commission were, successively, Joan Crexells, Heladi Homs and Lluís Bertran i Pijoan. Featured among the programmes of the Commission were the popular conferences. In total, between the end of 1921 and the end of 1923, 203 talks were delivered in 76 towns with a total of 71,120 people attending. Only seven of the conferences were given in the city of Barcelona. The two main subject blocks were the history of Catalonia and questions of hygiene and health. The publication of one of the conferences, “The Defence of the Family” by Ramon Rucabado, enables an analysis of the dominant moral ideology in the Commission, an overly conservative conception in relation to the context of class struggle and the demand for social change of the period. Other noteworthy programmes include the subsidy for musical education in the choral societies, to avoid a drop in standards; the campaign against flies, and the defence of useful birds. The Institute of General Education followed the model of the Society of Popular Conferences of France and the University Extension Movement in Great Britain. It is found halfway between the old type of Economic Society of Friends of the Country, from the nineteenth century, and the Propaganda Commission of the Generalitat from the times of the Civil War (1936-1939)