La sacramentalitat com a principi hermenèutic de l'Eclesiologia

Abstract

El Concili Vaticà II descriu l’Església, a fi de determinar la seva relació específica amb l’actuació salvífica de Déu vers al món, amb la paraula sacramentum usada deu vegades. Aquest Concili se separa de l’ensenyament tradicional sobre la teologia sacramental i apunta a una comprensió del sagrament com a «designi de Déu» a través d’aquestes tres formulacions: 1) L’Església com a «sagrament de Crist»: afirmada tres cops; 2) L’Església com a «sagrament d’unitat»: afirmada dues vegades amb citacions de sant Cebrià; 3) L’Església com a «sagrament universal de salvació de la humanitat i el món»: que hi apareix cinc cops. Així apareix la sacramentalitat com a categoria teologicohermenèutica, que pressuposa una ontologia relacional, en la seva triple dimensió: la dimensió fenomenològica, pròpia del signum o sacramentum tantum, referida al seu signe exterior de l’Església organitzada com a societat (cf. LG 8); la dimensió meta-empírica, referida a la seva res et sacramentum expressada en el seu signe interior que és l’Església com a comunitat (cf. LG 8); i la res tantum, o dimensió teològica última de l’Església que és la filiació divina i la fraternitat (cf. LG 1). D’aquesta manera, aquestes tres dimensions i nivells es mantenen units sota la categoria global de sacramentalitat, mantenint cadascun d’ells la seva especificitat, i així s’estableix una coordinació diferenciadora per distingir entre l’estructura visible i la naturalesa espiritual de l’Església tot tenint present que «tot el bé que el Poble de Déu pot donar a la família humana deriva del fet que l’Església és “sagrament universal de salvació” » (GS 45)