Enrichment of interactions as a form of support for the most vulnerable students

Programa de Doctorat en Educació i SocietatImproving educational support is a potential pathway on the educational systems’ journey towards inclusion. Therefore, optimising the support provided by teachers and teaching assistants (TAs) within schools is a critical aspect for inclusive policies and practices, as well as the support provided by the instructors of after-school initiatives. To this end, this doctoral dissertation aims at examining the interactions between teachers and non- teaching staff intervening in the educational support of the student body belonging to vulnerable groups in Catalonia. This doctoral dissertation is organised into six phases that comprise five studies that resulted in nine outputs addressing the two main lines of research: “Non-teaching support during school hours” and “Non-teaching support during after-school hours”. These nine outputs consist of two chapters of a book, five original empirical articles, and two dissemination articles. In the first phase, a literature review was conducted to frame the present doctoral dissertation. This phase resulted in two chapters that define how supports are understood, emphasizing those that foster interactions between stakeholders. In the second phase, 12 semi-structured interviews were conducted with TAs, teachers and union representatives as well as a questionnaire (n = 101) to explore the role of Catalan TAs, their employment, and deployment. This study materialised into two articles. For the third phase, 40 semi- structured interviews were conducted with teachers and TAs from 14 inclusive Catalan schools. The third phase includes two studies, one that identifies the factors that characterise effective interpersonal partnerships between teaching assistants and teachers; and a second that shows how TAs and teachers manage situations of disruptive behaviour. A total of three articles were published about this phase. The fourth and fifth phase comprise the studies about the support during after-school time. The sample for the fourth phase involved 1786 students, 126 instructors, and 238 teachers who responded to a questionnaire, and 46 debrief meeting reports from the after-school initiative teams. The outcome of this study was published in an empirical article, and it showed how this after-school initiative was deployed and which components can be optimised to improve their implementation. For the fifth phase, two questionnaires were conducted addressed at instructors (n = 158) and teachers (n = 191), six case studies with a total of 18 semi-structured interviews with teachers (n = 12) and instructors (n = 6), as well as 6 focus groups with students. The resulting article shows the interactions of this initiative in both school and after-school settings, emphasising the relevance of a collaboration between them. Finally, the sixth phase consists of a global interpretation of all the results obtained, highlighting the main implications for theory, policies, and practices. This thesis provides a comprehensive view of the interactions studied between teachers and non-teaching staff. It provides detailed information on both the deployment of TAs and the present after- school initiative focusing on inclusive education, as well as on the interpersonal factors that influence teamwork or collaborative partnerships between the two. This helps to expand the knowledge on how to favour inclusive education.Millorar el suport educatiu és una de les vies potencials en el camí dels sistemes educatius cap a la inclusió. Per tant, optimitzar el suport que ofereixen docents i personal no docent de suport dins de les escoles, així com el suport que ofereixen els instructors de les iniciatives extraescolars és una qüestió fonamental per a les polítiques i pràctiques inclusives. Per això, l’objectiu d’aquesta tesi doctoral és examinar les interaccions entre el professorat i el personal no docent que intervé en el suport educatiu de l'alumnat que pertany a col·lectius vulnerables a Catalunya. Aquesta tesi doctoral s'organitza en sis fases que comprenen cinc estudis que van donar com a resultat nou productes sobre les dues línies principals d'investigació: "Suport no docent durant l'horari escolar" i "Suport no docent durant l'horari extraescolar". Aquests nou productes comprenen dos capítols d'un llibre, cinc articles empírics originals i dos articles de divulgació. En una primera fase es va realitzar una revisió de la literatura per emmarcar la present tesi doctoral. Aquesta fase va resultar en dos capítols que defineixen com s'entenen els suports, emfatitzant aquells que fomenten les interaccions entre agents. En la segona fase es van realitzar 12 entrevistes semiestructurades amb personal no docent de suport, professors i representants sindicals, així com un qüestionari (n = 101) per explorar el seu paper a Catalunya i les seves condicions contractuals i el seu desplegament. Aquest estudi es va materialitzar en dos articles. Per a la tercera fase, es van realitzar 40 entrevistes semiestructurades amb professors i personal no docent de suport de 14 escoles catalanes inclusives. La tercera fase inclou dos estudis, un que identifica els factors que caracteritzen les relacions interpersonals efectives entre el personal no docent de suport i els professors; i un segon que mostra com el personal no docent de suport i els professors gestionen situacions de conducta disruptiva. Es van publicar un total de tres articles sobre aquesta fase. La quarta i cinquena fase comprenen els estudis sobre el suport durant el temps extraescolar. La mostra per a la quarta fase va incloure a 1786 estudiants, 126 instructors i 238 docents que van participar a través dels qüestionaris i 46 informes de reunions de clausura dels equips del programa extraescolar. Els resultats d'aquest estudi es van publicar en un article empíric mostrant com es desplega aquesta iniciativa extraescolar i quins components es poden optimitzar per millorar la seva implementació. Per a la cinquena fase es van realitzar dos qüestionaris dirigits a instructors (n = 158) i docents (n = 191), sis estudis de cas amb un total de 18 entrevistes semiestructurades amb docents (n = 12) i instructors (n = 6), així com 6 grups focals amb estudiants. L'article resultant mostra les interaccions entre el context escolar i extraescolar, emfatitzant la rellevància d'una col·laboració entre tots dos. Finalment, la sisena fase consisteix en una interpretació global de tots els resultats obtinguts, destacant les principals implicacions per a la teoria, les polítiques i les pràctiques escolars. Aquesta tesi proporciona una visió integral de les interaccions entre docents i el personal no docent estudiat. Proporciona informació detallada sobre el desplegament del personal no docent de suport i la iniciativa extraescolar analitzada des d’una perspectiva inclusiva, així com sobre els factors interpersonals que influeixen en el treball en equip o les relacions de col·laboració entre agents de suport. Això contribueix a ampliar el coneixement sobre com afavorir l'educació inclusiva.Mejorar el apoyo educativo es una de las vías potenciales en el camino de los sistemas educativos hacia la inclusión. Por lo tanto, optimizar el apoyo brindado por los docentes y personal no docente de apoyo dentro de las escuelas, así como el apoyo brindado por los instructores de las iniciativas extraescolares, es una cuestión fundamental para las políticas y prácticas inclusivas. Por ello, esta tesis doctoral tiene como objetivo examinar las interacciones entre el profesorado y el personal no docente que interviene en el apoyo educativo del alumnado perteneciente a colectivos vulnerables en Cataluña. Esta tesis doctoral se organiza en seis fases que comprenden cinco estudios que dieron como resultado nueve productos sobre las dos líneas principales de investigación: “Apoyo no docente durante el horario escolar” y “Apoyo no docente durante el horario extraescolar”. Estos nueve productos comprenden dos capítulos de un libro, cinco artículos empíricos originales y dos artículos de divulgación. En una primera fase se realizó una revisión de la literatura para enmarcar la presente tesis doctoral. Esta fase resultó en dos capítulos que definen cómo se entienden los apoyos, enfatizando aquellos que fomentan las interacciones entre agentes. En la segunda fase se realizaron 12 entrevistas semiestructuradas con personal no docente de apoyo, profesores y representantes sindicales, así como un cuestionario (n = 101) para explorar su papel en Cataluña, sus condiciones de empleo y su despliegue. Este estudio se materializó en dos artículos. Para la tercera fase, se realizaron 40 entrevistas semiestructuradas con profesores y personal no docente de apoyo de 14 escuelas catalanes inclusivas. La tercera fase incluye dos estudios, uno que identifica los factores que caracterizan las relaciones interpersonales efectivas entre el personal no docente de apoyo y los profesores; y un segundo que muestra cómo el personal no docente de apoyo y los profesores gestionan situaciones de conducta disruptiva. Se publicaron un total de tres artículos sobre esta fase. La cuarta y quinta fase comprenden los estudios sobre el apoyo durante el tiempo extraescolar. La muestra para la cuarta fase incluyó a 1786 estudiantes, 126 instructores y 238 docentes que participaron a través de los cuestionarios y 46 informes de reuniones de clausura de los equipos del programa extraescolar. Los resultados de este estudio se publicaron en un artículo empírico mostrando cómo se despliega esta iniciativa extraescolar y qué componentes se pueden optimizar para mejorar su implementación. Para la quinta fase se realizaron dos cuestionarios dirigidos a instructores (n = 158) y docentes (n = 191), seis estudios de caso con un total de 18 entrevistas semiestructuradas con docentes (n = 12) e instructores (n = 6), así como 6 grupos focales con estudiantes. El artículo resultante muestra las interacciones entre el contexto escolar y extraescolar, enfatizando la relevancia de una colaboración entre ambos. Finalmente, la sexta fase consiste en una interpretación global de todos los resultados obtenidos, destacando las principales implicaciones para la teoría, las políticas y las prácticas escolares. Esta tesis proporciona una visión integral de las interacciones entre docentes y el personal no docente estudiado. Proporciona información detallada sobre el despliegue del personal no docente de apoyo y la iniciativa extraescolar analizada desde una perspectiva inclusiva, así como sobre los factores interpersonales que influyen en el trabajo en equipo o las relaciones de colaboración entre agentes de apoyo. Esto contribuye a ampliar el conocimiento sobre cómo favorecer la educación inclusiva

Conservation biology of the Spanish toothcarp (Aphanius iberus): mechanisms of coexistence with eastern mosquitofish (Gambusia holbrooki)

Inland waters are amongst the most diverse and impacted ecosystems globally, and they host many endangered taxa. Cyprinodontiforms are at the forefront of endangered freshwater fishes in Europe, with more than 80% of the species of this taxon considered threatened by the IUCN. The Aphaniidae, belonging to that order, are mostly distributed in the Mediterranean coastal areas, where ecosystems face many environmental pressures. This thesis consists of three main studies: (i) an analysis of the drivers and predictors of population extirpations of the Spanish toothcarp, Aphanius iberus; (ii) an adaptation and performance assessment of an underwater stereo-video system (also referred to as SVS) for studying the ecology of the fish assemblages of coastal lagoons, with emphasis on the endemic Spanish toothcarp and the invasive mosquitofish (Gambusia holbrooki); and (iii) a study, using the new SVS system, of diel and seasonal microhabitat partitioning between the endangered toothcarp and the invasive mosquitofish in relation to variation in limnological features.Les aigües continentals es troben entre els ecosistemes més diversos i impactats a nivell global alhora que acullen moltes espècies amenaçades. Els ciprinodontiformes són els peixos continentals europeus amb més risc d'extinció, amb més del 80% de les espècies considerades amb algun grau d'amenaça per la IUCN. La família Aphaniidae, que pertany a aquest grup, es distribueix principalment en aigües continentals de zones costaneres de la Mediterrània, on els ecosistemes suporten moltes pressions ambientals. Aquesta tesi consta de tres estudis principals: (i) anàlisi de causes i predictors d’extirpació de poblacions del fartet Aphanius iberus; (ii) adaptació i avaluació del rendiment d'un sistema vídeo estèreo (stereo-video system, SVS) per estudiar l'ecologia de peixos a llacunes costaneres, amb èmfasi en el fartet endèmic i la l’espècie invasora gambúsia, Gambusia holbrooki; i (iii) estudi de la partició del microhàbitat circadiana i estacional entre el fartet i la gambúsia, utilitzant el nou SVS i mesurant característiques limnològiques.Programa de Doctorat en Ciència i Tecnologia de l'Aigu

Contra una etologia digital: anàlisi dels usos artificials de la metàfora computacional

En el marc de la filosofia de la tecnologia digital, en aquest treball s’investiga la confecció d’una etologia digital per part d’algunes de les figures principals de la Intel·ligència Artificial, com Stuart Russell, Nick Bostrom, David Chalmers, Gary Marcus, Melanie Mitchell i Rodney Brooks. S’observen similituds d’algunes de les seves afirmacions amb una etologia i s’estudia el seu nivell d’impacte tenint en compte el seu grau de credibilitat. S’analitzen els requisits conceptuals de l’etologia digital i es relacionen amb una figura més clàssica, com és la metàfora computacional. Es conclou que aquesta etologia digital és especialment perillosa quan es produeix una inversió de la metàfora computacional. Aquesta inversió posa els humans en situació de dependència amb la tecnologia digital prioritzant la seva proliferació com si es tractés de la colonització d’una nova espècie.En el marco de la filosofía de la tecnología digital, en este trabajo se investiga la confección de una etología digital por parte de algunas de las principales figuras de la Inteligencia Artificial, como Stuart Russell, Nick Bostrom, David Chalmers, Gary Marcus, Melanie Mitchell y Rodney Brooks. Se observan similitudes de algunas de sus afirmaciones con una etología y se estudia su nivel de impacto teniendo en cuenta su grado de credibilidad. Se analizan los requisitos conceptuales de la etología digital y se relacionan con una figura más clásica, como la metáfora computacional. Se concluye que esa etología digital es especialmente peligrosa cuando se produce una inversión de la metáfora computacional. Esta inversión pone a los humanos en situación de dependencia con la tecnología digital priorizando su proliferación como si se tratara de la colonización de una nueva especie.Within the framework of the philosophy of digital technology, this work investigates how some of the leading figures in Artificial Intelligence, such as Stuart Russell, Nick Bostrom, David Chalmers, Gary Marcus, Melanie Mitchell, and Rodney Brooks, create a digital ethology. The analysis finds similarities between some of their statements and ethology, and studies their level of impact based on their degree of credibility. It analyses the conceptual requirements of digital ethology and relates them to a more classical figure, such as the computational metaphor. The conclusion states that this digital ethology becomes particularly dangerous when we invert the computational metaphor. This inversion puts humans in a situation of dependence on digital technology, prioritizing its proliferation as if it were the colonization of a new species.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Filosofi

Autopercepción de competencias y entorno de prácticas en estudiantes de enfermería en el este de Inglaterra

La experiencia práctico-clínica tiene un papel esencial en la formación universitaria de las enfermeras. La percepción de los estudiantes de su entorno de prácticas y la autopercepción de su preparación para desenvolverse en dicho entorno aparecen destacados en la literatura. Se llevó a cabo un estudio descriptivo y transversal de tipo correlacional en estudiantes del Grado de Enfermería en una universidad del este de Inglaterra para analizar la relación entre el entorno en las prácticas clínicas y el nivel de competencia percibido por los participantes. Se encontró una asociación positiva entre el entorno y el nivel de competencia y diferencias significativas de competencia autopercibida entre los grupos. Los estudiantes del grado de Enfermería valoran de forma favorable su entorno de prácticas, lo cual influye en una autopercepción general positiva de su nivel de competencia. Sería recomendable explorar en mayor profundidad a los diferentes grupos de estudiantes.Practice experience plays an essential role in the undergraduate education of nurses. Students' perceptions of their practice environment and the self-perception of their preparedness to work in that environment are highlighted in the literature as relevant factors. A descriptive, cross-sectional, correlational study of undergraduate nursing students at a university in the East of England was conducted to examine participants' perceived level of competence and its relationship to the clinical practice environment. A positive association was found between environment and level of competence. There were significant differences in self-perceived competence between the groups. Nursing students rate their practice environment favourably, and this influences their overall positive perception of their level of competence. Further exploration of these findings in different groups of students would be advisable.Programa de Doctorat en Ciències de la Infermeri

Prediction and characterizacion of enhancer clusters in an induced cell-fate transition model

Large clusters of enhancers often regulate lineage instructive genes. Whether individual enhancers of a cluster cooperate or act independently in regulating gene expression is unknown. Current algorithms that identify such clusters are limited to their input genomic dataset types and have been criticized for their specificity and sensitivity. In this thesis, we describe a new computational framework for the identification of enhancer clusters, termed SEGCOND. We applied SEGCOND to next-generation sequencing datasets derived from different time points of a B-cell to macrophage transdifferentiation model. SEGCOND predicted novel, differentiation stage-dependent enhancer clusters that display hallmarks of previously described clusters, such as association with highly expressed, lineage-specific genes. We performed single and combinatorial enhancer excisions in two predicted clusters, harboring the IRF8 and FOS genes, and monitored their effects on gene expression and transdifferentiation dynamics. This revealed that the enhancers within the two clusters either synergize or antagonize each other in a differentiation stage-dependent manner. These results highlight an unexpected functional complexity of enhancer clusters and suggest that they are more than the sum of their constituent individual parts.Grandes grupos de enhancers frecuentemente controlan la expresión de genes reguladores del linaje celular. Se desconoce si los enhancers de un grupo cooperan entre ellos o actúan de forma independiente en la regulación de la expresión génica. Los algoritmos actuales para la identificación de dichos grupos están limitados por los tipos de datos genómicos que utilizan y además presentan una baja sensibilidad y especificidad. En esta tesis, describimos una nueva herramienta informática para la identificación de grupos de enhancers, denominada SEGCOND. Aplicamos SEGCOND a un conjunto de datos de secuenciación masiva derivados de diferentes puntos temporales de un modelo de transdiferenciación de células B a macrófagos. SEGCOND predijo nuevos grupos de enhancers con características específicas de los estadios de diferenciación del sistema descrito anteriormente, como la asociación con genes marcadores de linaje con niveles altos de expresión. Para validar la importancia de los nuevos grupos de enhancers identificados con SEGCOND, realizamos escisiones de enhancers individuales y en combinación en dos de los grupos predichos, que albergan los genes IRF8 y FOS. Posteriormente, analizamos los efectos de las escisiones sobre la expresión génica y la dinámica de transdiferenciación. Estos experimentos revelaron que los enhancers dentro de los dos grupos actúan de manera sinérgica o se antagonizan entre sí en función del grado de diferenciación. En conjunto, los resultados presentados en esta tesis ponen de manifiesto que los grupos de enhancers tienen una complejidad funcional superior a la anteriormente descrita lo cual sugiere que su función reguladora no deriva de la simple suma de sus partes individuales.Programa de Doctorat en Biomedicin

El Codi Infart com a xarxa d'atenció a l'infart amb elevació de l'ST: anàlisi dels diferents circuits i la seva implicació pronòstica. Anàlisi de l'impacte de la reperfusió amb angioplàstia primària en les complicacions de l'infart

La cardiopatia isquèmica segueix essent una de les principals causes de morbimortalitat a nivell mundial, constituint l’infart amb elevació del segment ST (IAMEST) la seva manifestació aguda que combina major abast i gravetat. En les darreres dècades s’han produït importants avenços en el tractament del IAMEST que han conduït a una millora del seu pronòstic, des de la fibrinòlisi i la introducció de nous tractaments mèdics fins al tractament amb angioplàstia primària (ICPP). La creació de xarxes regionals de reperfusió, basades en centres receptors amb disponibilitat d’ICPP 24h al dia i 7 dies a la setmana i trasllats coordinats pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) des del lloc on es dona el primer contacte mèdic (PCM) amb el sistema sanitari, ha permès una generalització de l’ICPP precoç per al tractament del IAMEST. Des de la implementació de la xarxa de reperfusió a Catalunya el juny de 2009, el Codi Infart, s’ha observat un augment de pacients que reben teràpia de reperfusió, una generalització d’ICPP com a mètode de tractament del IAMEST i una millora del pronòstic respecte èpoques prèvies. No obstant, les dades sobre la importància del tipus de PCM en aquest context i el seu impacte en el temps fins a reperfusió i en el pronòstic no són concloents. Per altra banda, tampoc es té informació sobre la repercussió que ha tingut la generalització de l’ICPP precoç en la reducció d’algunes complicacions greus de l’infart, com són les complicacions mecàniques, respecte l’època on el tractament majoritari era la fibrinòlisi. Els objectius d’aquesta tesi són analitzar l’impacte del tipus de PCM en el temps de reperfusió i com es tradueix això en mortalitat en la xarxa del Codi Infart i, per altra banda, determinar si la generalització de l’angioplàstia primària ha conduït a una reducció de les complicacions mecàniques de l’infart en comparació amb el període on el tractament principal era la fibrinòlisi. En primer lloc s’analitza la base de dades del registre del Codi Infart, incloent 18.332 pacients tractats amb ICPP entre 2010 i 2020. Els resultats obtinguts identifiquen diferències importants quant a rapidesa de reperfusió i mortalitat. El PCM amb el SEM amb diagnòstic “in situ” i trasllat directe a la sala d’hemodinàmica assoleix el temps d’isquèmia més curt. A més a més l’anàlisi revela una mortalitat més elevada en els pacients amb PCM a un hospital amb capacitat d’ICPP i amb PCM a centres sense hemodinàmica en comparació amb els pacients atesos directament pel SEM i aquestes diferències semblen justificades, almenys parcialment, per les variacions en els temps de reperfusió. Per contra, els pacients que consulten inicialment a un Centre d’Atenció Primària tenen millor pronòstic malgrat temps més llargs, probablement per tenir un risc intrínsecament més baix. En referència a les complicacions mecàniques en el IAMEST, hem analitzat la seva incidència, maneig i pronòstic 6.033 pacients tractats en un mateix hospital en 2 dècades diferents: un període previ a l’ICPP (1990-2000), on el tractament majoritari era fibrinòlisi, i un període on el tractament majoritari era l’ICPP (2007-2017). Hem trobat una reducció del 60% en la ruptura de paret lliure del ventricle esquerre, sense observar variacions en la incidència de comunicació interventricular ni de ruptura del múscul papil·lar, que ja eren molt baixes. També hem detectat un increment de la cirurgia cardíaca en el segon període malgrat el qual la mortalitat no s’ha modificat i segueix essent molt elevada.La cardiopatía isquémica sigue siendo una de las principales causas de morbimortalidad a nivel mundial, constituyendo el infarto con elevación del segmento ST (IAMCEST) su manifestación aguda que combina mayor alcance y gravedad. En las últimas décadas, se han producido importantes avances en el tratamiento del IAMCEST que han conducido a una mejora de su pronóstico, desde la fibrinólisis y la introducción de nuevos tratamientos médicos hasta el tratamiento con angioplastia primaria (ICPP). La creación de redes regionales de reperfusión, basadas en centros receptores con disponibilidad de ICPP las 24 horas del día, los 7 días de la semana, y traslados coordinados por el Sistema de Emergencias Médicas (SEM) desde el lugar donde se produce el primer contacto médico (PCM) con el sistema sanitario, ha permitido una generalización de la ICPP precoz para el tratamiento del IAMCEST. Desde la implementación de la red de reperfusión en Cataluña en junio de 2009, conocida como el Codi Infart, se ha observado un aumento de pacientes que reciben terapia de reperfusión, una generalización de la ICPP como método de tratamiento del IAMCEST y una mejora del pronóstico respecto a épocas previas. No obstante, los datos sobre la importancia del tipo de PCM en este contexto y su impacto en el tiempo hasta la reperfusión y en el pronóstico no son concluyentes. Por otra parte, tampoco se dispone de información sobre el impacto que ha tenido la generalización de la ICPP precoz en la reducción de algunas complicaciones graves del infarto, como son las complicaciones mecánicas, respecto a la época en la que el tratamiento mayoritario era la fibrinólisis. Los objetivos de esta tesis son analizar el impacto del tipo de PCM en el tiempo de reperfusión y cómo se traduce esto en mortalidad en la red del Codi Infart y, por otra parte, determinar si la generalización de la angioplastia primaria ha conducido a una reducción de las complicaciones mecánicas del infarto en comparación con el período en el que el tratamiento principal era la fibrinólisis. En primer lugar, se analiza la base de datos del registro del Codi Infart, que incluye a 18.332 pacientes tratados con ICPP entre 2010 y 2020. Los resultados obtenidos identifican diferencias importantes en cuanto a la rapidez de reperfusión y la mortalidad. El PCM con el SEM con diagnóstico "in situ" y traslado directo a la sala de hemodinámica alcanza el tiempo de isquemia más corto. Además, el análisis revela una mortalidad más elevada en los pacientes con PCM en un hospital con capacidad de ICPP y en aquellos con PCM en centros sin hemodinámica en comparación con los pacientes atendidos directamente por el SEM, y estas diferencias parecen justificarse, al menos parcialmente, por las variaciones en los tiempos de reperfusión. Por el contrario, los pacientes que consultan inicialmente en un Centro de Atención Primaria tienen un mejor pronóstico a pesar de tiempos más largos, probablemente debido a un riesgo intrínsecamente más bajo. En referencia a las complicaciones mecánicas en el IAMCEST, hemos analizado su incidencia, manejo y pronóstico en 6.033 pacientes tratados en un mismo hospital en dos décadas diferentes: un período previo a la ICPP (1990-2000), donde el tratamiento mayoritario era la fibrinólisis, y un período donde el tratamiento mayoritario era la ICPP (2007-2017). Hemos encontrado una reducción del 60% en la ruptura de la pared libre del ventrículo izquierdo, sin observar variaciones en la incidencia de comunicación interventricular ni de ruptura del músculo papilar, que ya eran muy bajas. También hemos detectado un incremento de la cirugía cardíaca en el segundo período, pese a lo cual la mortalidad no se ha modificado y sigue siendo muy elevada.Ischemic heart disease remains one of the leading causes of morbidity and mortality worldwide, with ST-elevation myocardial infarction (STEMI) being its acute manifestation with the greatest extent and severity. Over the past decades, significant advances have been made in the treatment of STEMI, leading to improved prognoses—from fibrinolysis and the introduction of new medical treatments to primary percutaneous coronary intervention (PPCI). The creation of regional reperfusion networks, based on receiving centres with 24/7 PPCI availability and coordinated transfers by the Emergency Medical System (EMS) from the point of first medical contact (FMC) with the healthcare system, has enabled the widespread use of timely PPCI for STEMI treatment. Since the implementation of the reperfusion network in Catalunya in June 2009, known as the Codi Infart, there has been an increase in the number of patients receiving reperfusion treatment, a generalization of PPCI as the treatment method for STEMI, and an improvement in prognosis compared to previous periods. However, data on the importance of the type of FMC in this context and its impact on reperfusion time and prognosis are inconclusive. Additionally, there is limited information on the effect of the widespread use of early PPCI in reducing severe infarct complications, such as mechanical complications, compared to the period when fibrinolysis was the primary treatment. The objectives of this thesis are to analyse the impact of the type of FMC on reperfusion time and its correlation with mortality within the Codi Infart network, and to determine whether the widespread adoption of primary angioplasty has led to a reduction in mechanical infarct complications compared to the period when fibrinolysis was the main treatment. First, we analyse the Codi Infart registry database, including 18,332 patients treated with PPCI between 2010 and 2020. The results reveal significant differences in reperfusion times and mortality. FMC with EMS, involving on-site diagnosis and direct transfer to the catheterization laboratory, achieves the shortest ischemic time. Additionally, the analysis shows higher mortality among patients with FMC at a hospital with PPCI capability and those with FMC at centres without catheterization facilities compared to patients attended directly by EMS; these differences appear to be justified, at least partially, by variations in reperfusion times. Conversely, patients who initially seek care at a Primary Care Centre have better outcomes despite longer times, likely due to an intrinsically lower risk. Regarding mechanical complications in STEMI, we analysed their incidence, management, and prognosis in 6,033 patients treated at the same hospital over two different decades: a period before PPCI (1990-2000), when fibrinolysis was the predominant treatment, and a period when PPCI was the main treatment (2007-2017). We found a 60% reduction in left ventricular free wall rupture, with no observed changes in the incidence of interventricular communication or papillary muscle rupture, which were already very low. We also noted an increase in cardiac surgery in the second period, despite which mortality has not changed and remains very high.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicin

Access mechanisms for massive Internet of Things in 5G and beyond networks

(English) The Massive Internet of Things (MIoT) characterizes a communication scenario where a massive number of battery-operated devices perform infrequent, primarily uplink-oriented small data transmissions to a network. The connectivity and management of a massive number of such devices pose challenges, and this thesis aims to tackle the issues related to the initial access mechanism of MIoT in the context of 5G and beyond networks. The thesis begins by conducting a thorough examination of both licensed and unlicensed spectrum technologies for the MIoT. Additionally, we investigate different test beds and simulators employed for the analysis. In the initial phase of the thesis, our focus is on examining existing standardized technologies in Massive IoT, with specific attention given to the Narrow-Band Internet of Things (NB-IoT) as a critical component for supporting MIoT in 5G networks. The performance of the NB-IoT access procedure is thoroughly analyzed under different network densities and combinations of configuration parameters. The findings lead to the development of an adaptive access mechanism that adjusts the access parameters based on the anticipated network density, improving the overall performance of the access procedure. In the subsequent stages of the study, we qualitatively analyzed network-based and User Equipment (UE) based relaying solutions for IoT applications, motivated by the fact that effective support of IoT requires cellular service in deep coverage areas. Relaying is a promising solution to extend the coverage while at the same time meeting the battery life requirements of IoT devices. While various relay-ing architectures and technologies have emerged in research and standardization, it is not yet clear which is best suited for IoT applications. Hence, we examine relay architectures and evaluate the suitability of UE-based relaying and network-based relaying solutions for IoT applications. We analyze the relaying solutions in terms of radio aspects, such as connection establishment, protocol architecture, and resource allocation. Our findings suggest that even though the standardized layer-2 network-based relaying solution (e.g., integrated access and backhaul networks) may be better suited to handle large numbers of low-complexity, low energy-consuming devices with better interference management, any optimizations aimed at supporting IoT traffic will directly affect existing networks, such as the introduction of new control plane signaling over the Uu interface. Conversely, the standardized layer-3 UE-based relaying solution can be optimized for handling massive IoT relaying with minimal impact on existing networks, since the optimizations can be made on the PC-5 interface with a subdued effect on the Uu interface. Based on the outcome of the qualitative study of relaying architecture, we analyze the suitability of layer-3 relaying over the New Radio (NR)-PC5 interface to support massive IoT applications. More precisely, we study the unicast connection establishment mechanism over the NR PC5 interface in a partial coverage scenario. Further, a set of optimizations on the NR-PC5 procedure to effectively support massive IoT applications are proposed and analyzed. The obtained performance evaluation results, which are presented in terms of data success probability, device power consumption, and signaling overhead, quantify how effectively the NR-PC5 interface can support the requirement of IoT in the 5G and beyond era. The proposed sidelink small data transmission and frame-level access provides the largest gain overall and can reduce the device power consumption by an average of 68 percent and signaling overhead by 15 percent while maintaining a data success probability of more than 90 percent in an International Mobile Telecommunications (IMT)-2020 defined IoT traffic scenario.(Català) L'Internet de les Coses Massiu (MIoT) descriu un escenari de comunicació en què molts dispositius amb bateria realitzen transmissions de dades petites, poc freqüents i principalment orientades a l'enviament. La connectivitat i gestió d'un gran nombre d'aquests dispositius plantegen reptes, i aquesta tesi busca resoldre els problemes relacionats amb el mecanisme d'accés inicial del MIoT en el context de les xarxes 5G i més enllà. La tesi comença amb una anàlisi exhaustiva de les tecnologies de l'espectre llicenciat i no llicenciat per al MIoT i explora diferents bancs de proves i simuladors per a l'anàlisi. En la fase inicial, ens centrem en les tecnologies estandarditzades de MIoT, amb èmfasi especial en el Narrow-Band Internet of Things (NB-IoT) com a component essencial per donar suport al MIoT en xarxes 5G. Analitzem el rendiment del procediment d'accés NB-IoT sota diverses densitats de xarxa i paràmetres de configuració. Els resultats condueixen a un mecanisme d'accés adaptatiu que ajusta els paràmetres d'accés segons la densitat de xarxa anticipada, millorant el rendiment del procediment. En etapes posteriors, analitzem qualitativament solucions de retransmissió basades en xarxa i en dispositius d'usuari (UE) per a aplicacions IoT, ja que donar suport efectiu a l'IoT requereix servei cel·lular en àrees de cobertura profunda. La retransmissió és una opció prometedora per a ampliar la cobertura i satisfer els requisits de bateria dels dispositius IoT. Tot i que han sorgit diverses arquitectures de retransmissió en la investigació i estandardització, encara no queda clar quina és la millor per a aplicacions IoT. Per tant, examinem les arquitectures de retransmissió i avaluem la idoneïtat de les solucions basades en UE i xarxa per a aplicacions IoT. Analitzem les solucions de retransmissió pel que fa a l'establiment de connexions, arquitectura de protocols i assignació de recursos. Els nostres resultats suggereixen que, encara que la solució de retransmissió basada en xarxa de capa-2 estandarditzada (p. ex., xarxes d'accés integrades i de retrocés) pot ser millor per gestionar molts dispositius de baixa complexitat i consum d'energia baix amb una millor gestió de la interferència, qualsevol optimització per donar suport al tràfic IoT impactarà directament les xarxes existents, com la introducció de nous senyals de control a través de la interfície Uu. En canvi, la solució de retransmissió basada en UE de capa-3 es pot optimitzar per gestionar la retransmissió massiva de l'IoT amb un impacte mínim a les xarxes existents, ja que les optimitzacions es poden fer a la interfície PC-5 amb poc efecte sobre la interfície Uu. A partir dels resultats de l’estudi qualitatiu de l’arquitectura de retransmissió, analitzem la idoneïtat de la retransmissió de capa-3 a través de la interfície NR-PC5 per donar suport a aplicacions d’IoT massiu. En particular, estudiem el mecanisme d'establiment de connexions unicast sobre la interfície NR PC5 en un escenari de cobertura parcial. A més, es proposa i analitza un conjunt d'optimitzacions del procediment NR-PC5 per donar suport efectiu a aplicacions de MIoT. Els resultats d’avaluació del rendiment, presentats en termes de probabilitat d'èxit de dades, consum d'energia dels dispositius i sobrecàrrega de senyalització, quantifiquen com la interfície NR-PC5 pot donar suport als requisits de l'IoT en l'era 5G i més enllà. La proposta de transmissió de dades petites mitjançant l'enllaç lateral i accés a nivell de trama ofereix el major guany global i pot reduir el consum d'energia del dispositiu en un 68% de mitjana i la sobrecàrrega de senyalització en un 15%, mantenint una probabilitat d'èxit de dades superior al 90% en un escenari de trànsit IoT definit per les Telecomunicacions Mòbils Internacionals (IMT) -2020.(Español) El Internet de las Cosas Masivo (MIoT) describe un escenario de comunicación en el que una gran cantidad de dispositivos con batería realizan transmisiones de datos pequeñas, poco frecuentes y principalmente orientadas al envío. La conectividad y la gestión de este gran número de dispositivos plantean desafíos, y esta tesis busca resolver los problemas relacionados con el mecanismo de acceso inicial del MIoT en el contexto de las redes 5G y futuras. La tesis comienza con un análisis exhaustivo de las tecnologías de espectro licenciado y no licenciado para el MIoT, y explora diferentes bancos de pruebas y simuladores para el análisis. En la fase inicial, nos centramos en las tecnologías estandarizadas de MIoT, con especial énfasis en el Narrow-Band Internet of Things (NB-IoT) como un componente esencial para soportar el MIoT en redes 5G. Se analiza el rendimiento del procedimiento de acceso de NB-IoT bajo diversas densidades de red y configuraciones de parámetros. Los resultados conducen a un mecanismo de acceso adaptativo que ajusta los parámetros de acceso según la densidad de red anticipada, mejorando el rendimiento del procedimiento. En etapas posteriores, analizamos cualitativamente soluciones de retransmisión basadas en red y en dispositivos de usuario (UE) para aplicaciones IoT, ya que el soporte efectivo del IoT requiere servicio celular en áreas de cobertura profunda. La retransmisión es una opción prometedora para ampliar la cobertura y satisfacer los requisitos de batería de los dispositivos IoT. Aunque han surgido varias arquitecturas de retransmisión en la investigación y estandarización, aún no queda claro cuál es la mejor para aplicaciones de IoT. Por lo tanto, examinamos las arquitecturas de retransmisión y evaluamos la idoneidad de las soluciones basadas en UE y en red para aplicaciones de IoT. Analizamos las soluciones de retransmisión en términos de establecimiento de conexiones, arquitectura de protocolos y asignación de recursos. Nuestros hallazgos sugieren que, aunque la solución de retransmisión basada en red estandarizada de capa-2 (por ejemplo, redes de acceso y retroceso integradas) puede ser mejor para gestionar numerosos dispositivos de baja complejidad y bajo consumo de energía con una mejor gestión de la interferencia, cualquier optimización para soportar el tráfico IoT impactará directamente en las redes existentes, como la introducción de nueva señalización en el plano de control a través de la interfaz Uu. En cambio, la solución de retransmisión basada en UE de capa-3 se puede optimizar para gestionar la retransmisión masiva de IoT con un impacto mínimo en las redes existentes, ya que las optimizaciones se pueden realizar en la interfaz PC-5 con un efecto reducido en la interfaz Uu. A partir de los resultados del estudio cualitativo de la arquitectura de retransmisión, analizamos la idoneidad de la retransmisión de capa-3 a través de la interfaz NR-PC5 para soportar aplicaciones de IoT masivo. En particular, estudiamos el mecanismo de establecimiento de conexiones unicast sobre la interfaz NR PC5 en un escenario de cobertura parcial. Además, se propone y analiza un conjunto de optimizaciones del procedimiento NR-PC5 para soportar de manera efectiva aplicaciones de MIoT. Los resultados de la evaluación del rendimiento, presentados en términos de probabilidad de éxito de datos, consumo de energía de los dispositivos y sobrecarga de señalización, cuantifican cómo la interfaz NR-PC5 puede satisfacer los requisitos del IoT en la era del 5G y más allá. La propuesta de transmisión de datos pequeños mediante el enlace lateral y acceso a nivel de trama ofrece el mayor beneficio general y puede reducir el consumo de energía del dispositivo en un 68% en promedio y la sobrecarga de señalización en un 15%, manteniendo una probabilidad de éxito de datos superior al 90% en un escenario de tráfico IoT definido por las Telecomunicaciones Móviles Internacionales (IMT)-2020.DOCTORAT EN TEORIA DEL SENYAL I COMUNICACIONS (Pla 2013

L' Obra periodística de Joaquim Maria Puyal i la seva influència en les retransmissions esportives audiovisuals

La tesi doctoral aborda l’obra periodística de Joaquim Maria Puyal, un referent al camp de la retransmissió radiofònica de partits de futbol en català. S’explora la seva aportació a la ràdio esportiva, el seu model narratiu i la seva contribució al periodisme esportiu. A través d’una anàlisi detallada de les seves transmissions, s’identifiquen elements que l’han convertit en un fenomen de la comunicació esportiva. La investigació fa servir una metodologia qualitativa, incloent entrevistes a 25 professionals de la ràdio i anàlisi d’emissions destacades que han estat transcendents. Els resultats revelen com les transmissions de Puyal han influït en el conjunt de les retransmissions audiovisuals i han contribuït a la normalització de la llengua catalana. La tesi conclou que Joaquim Maria Puyal no només ha transmès per ràdio partits de futbol en català durant 42 anys, sinó que ha construït un model comunicatiu innovador que ha fet escola.The doctoral thesis addresses the journalistic work of Joaquim Maria Puyal, a reference in the field of radio broadcasting of football matches in Catalan. His contribution to sports radio, his narrative model and his contribution to sports journalism are explored. Through a detailed analysis of his transmissions, elements that have made him a phenomenon in sports communication are identified. The research uses a qualitative methodology, including interviews with 25 radio professionals and analysis of notable broadcasts that have been transcendent. The results reveal how Puyal's broadcasts have influenced all audiovisual broadcasts and have contributed to the normalization of the Catalan language. The thesis concludes that Joaquim Maria Puyal has not only broadcast football matches in Catalan on the radio for 42 years but has also built an innovative communication model that has become a school.Programa de Doctorat en Comunicaci

Genetic and phenotypic characterization of ampicillin susceptible Enterococcus faecium clinical isolates from bloodstream infections

Enterococcus faecium és un patogen nosocomial crític, caracteritzat per una elevada resistència a múltiples antibiòtics, inclosos els β-lactàmics, fet que dificulta les opcions terapèutiques disponibles. Aquesta tesi analitza els mecanismes genètics i moleculars que sustenten la resistència d’E. faecium als antibiòtics β-lactàmics. Els aïllats estudiats corresponen a soques clíniques d’E. faecium susceptibles a l’ampicil·lina (AMP-S), obtingudes de pacients amb bacterièmia a l’Hospital Universitari Parc Taulí. La recerca avalua l’eficàcia de diverses combinacions d’antibiòtics, incloent-hi l’ampicil·lina amb ceftriaxona o ceftarolina, per superar la resistència en soques AMP-S. Els resultats mostren que certes combinacions, com ampicil·linaceftarolina, poden generar sinèrgia en alguns aïllats clínics. No obstant això, la resposta varia segons la soca, destacant la complexitat associada al tractament d’infeccions causades per aquest patogen. Un dels aspectes clau d’aquesta investigació és l’estudi de la redundància genètica, especialment la presència de múltiples còpies del gen pbp5, que codifica una proteïna d’unió a la penicil·lina (PBP) implicada en la resistència als β-lactàmics. Aquesta redundància, sovint associada a elements genètics mòbils com els plasmidis, confereix a E. faecium una elevada capacitat d’adaptació sota pressió selectiva, contribuint així a la disseminació de resistències a múltiples fàrmacs i a la co-selecció de resistència a diferents classes d’antibiòtics. A més, s’han investigat els mecanismes moleculars que expliquen la resistència natural d’E. faecium a les cefalosporines, un fenomen que fins ara encara no s’ha caracteritzat plenament. Per primera vegada, s’ha identificat un aïllat clínic amb concentracions mínimes inhibitòries (MICs) baixes a les cefalosporines, proporcionant una base única per a l’anàlisi exhaustiva d’aquests mecanismes. Això ha permès identificar mutacions específiques i canvis transcripcionals que ofereixen nous coneixements sobre les adaptacions genètiques d’E. faecium. Aquesta tesi proporciona una contribució significativa a la comprensió dels mecanismes complexos que sustenten la resistència d’E. faecium als antibiòtics β-lactàmics. Els resultats obtinguts suggereixen la necessitat de desenvolupar estratègies terapèutiques més precises i efectives per fer front al creixent repte de la resistència als antibiòtics.Enterococcus faecium es un patógeno nosocomial crítico, caracterizado por una elevada resistencia a múltiples antibióticos, incluidos los β-lactámicos, lo que dificulta las opciones terapéuticas disponibles. Esta tesis analiza los mecanismos genéticos y moleculares que sustentan la resistencia de E. faecium a los antibióticos β-lactámicos. Los aislados estudiados corresponden a cepas clínicas de E. faecium susceptibles a la ampicilina (AMP-S), obtenidas de pacientes con bacteriemia en el Hospital Universitario Parc Taulí. La investigación evalúa la eficacia de diversas combinaciones de antibióticos, incluyendo la ampicilina con ceftriaxona o ceftarolina, para superar la resistencia en cepas AMP-S. Los resultados muestran que ciertas combinaciones, como ampicilina-ceftarolina, pueden generar sinergia en algunos aislados clínicos. Sin embargo, la respuesta varía según la cepa, destacando la complejidad asociada al tratamiento de infecciones causadas por este patógeno. Uno de los aspectos clave de esta investigación es el estudio de la redundancia genética, especialmente la presencia de múltiples copias del gen pbp5, que codifica una proteína de unión a la penicilina (PBP) implicada en la resistencia a los β-lactámicos. Esta redundancia, a menudo asociada a elementos genéticos móviles como los plásmidos, confiere a E. faecium una elevada capacidad de adaptación bajo presión selectiva, contribuyendo así a la diseminación de resistencias a múltiples fármacos y a la co-selección de resistencia a diferentes clases de antibióticos. Además, se han investigado los mecanismos moleculares que explican la resistencia natural de E. faecium a las cefalosporinas, un fenómeno que hasta ahora no había sido plenamente caracterizado. Por primera vez, se ha identificado un aislado clínico con concentraciones mínimas inhibitorias (MICs) bajas a las cefalosporinas, proporcionando una base única para el análisis exhaustivo de estos mecanismos. Esto ha permitido identificar mutaciones específicas y cambios transcripcionales que ofrecen nuevos conocimientos sobre las adaptaciones genéticas de E. faecium. Esta tesis proporciona una contribución significativa a la comprensión de los complejos mecanismos que sustentan la resistencia de E. faecium a los antibióticos β-lactámicos. Los resultados obtenidos sugieren la necesidad de desarrollar estrategias terapéuticas más precisas y efectivas para abordar el creciente desafío de la resistencia a los antibióticos.Enterococcus faecium is a critical nosocomial pathogen, known for its high resistance to multiple antibiotics, including β-lactams, which complicates treatment strategies. This thesis investigates the genetic and molecular mechanisms driving E. faecium’s resistance to β-lactam antibiotics. All isolates studied were ampicillin-susceptible (AMP-S) E. faecium clinical strains derived from bacteremic patients at the Parc Taulí University Hospital. The research explores the efficacy of various antibiotic combinations, including ampicillin with ceftriaxone or ceftaroline, in overcoming resistance in AMP-S E. faecium strains. The findings suggest that while certain combinations, such as ampicillin-ceftaroline, exhibit synergy in some clinical isolates the response to combination therapy is strain-dependent, underscoring the complexity of treating infections caused by this pathogen. A key focus of the thesis is the role of genetic redundancy, particularly the presence of multiple copies of the pbp5 gene, which encodes a Penicillin-Binding Protein (PBP) involved in β-lactam resistance in E. faecium. This redundancy, often carried on mobile genetic elements like plasmids, enhances the pathogen’s ability to survive under selective antibiotic pressure. The study highlights how these redundant genes, along with other resistance determinants, contribute to the spread of multidrug resistance and facilitate the coselection of resistance to different antibiotic classes. Additionally, the thesis investigates the molecular mechanisms underlying the natural resistance of E. faecium to cephalosporins, a phenomenon that had not been fully understood until now. We describe for the first time a clinical isolate with low MICs to cephalosporins that provided a unique opportunity for a detailed investigation of the molecular mechanisms underlying E. faecium’s resistance to cephalosporins, enabling the identification of specific mutations and transcriptional changes that provide deeper insights into the genetic adaptations of E. faecium. This thesis provides valuable insights into the complex mechanisms underlying E. faecium resistance to β-lactam antibiotics. The findings enhance our understanding of the adaptive strategies of this pathogen, highlighting the need for improved therapeutic strategies to address the increasing challenge of antibiotic resistance.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicin

Unveiling blood-based dementia biomarkers: insights from sncRNA profiling and metabolomics

El deteriorament cognitiu i la demència són desafiaments per a una població en envelliment. Explorar biomarcadors en sang és essencial per proporcionar vies mínimament invasives, eficaces, de baix cost i accessibles pel diagnòstic, pronòstic i monitorització d’aquestes malalties. A més, aquests biomarcadors proporcionen una millor comprensió de la fisiopatologia. Els ARN petits no codificants (sncRNAs) i els metabòlits circulants estan associats amb la demència, la malaltia d'Alzheimer (AD) i la resistència a la insulina (IR), cosa que els converteix en candidats com a biomarcadors per a la neurodegeneració. L'objectiu d'aquesta tesi és identificar biomarcadors en sang, amb un enfocament en els sncRNAs i els metabòlits, per al deteriorament cognitiu, la demència i l'AD. A més, busca investigar els mecanismes fisiopatològics d’aquestes condicions. Aquesta investigació utilitza dades de dos estudis prospectius longitudinals: la cohort d'ACE CSF (Espanya) i el Cardiovascular Health Study (CHS) (EUA). Els resultats revelen una signatura de 15 sncRNAs relacionada amb l'AD, que mostra potencial per predir la progressió de deteriorament cognitiu lleu (MCI) a AD. També identifica una signatura metabòlica que reflecteix la IR i millora la nostra comprensió dels mecanismes biològics mitjançant els quals la IR afecta la demència de Type AD. Aquesta investigació ressalta el paper del metabolisme energètic en el desenvolupament de la demència i les manifestacions relacionades, particularment l'alteració del metabolisme de la glucosa, les alteracions en el cicle de Krebs i el canvi cap a la utilització de cossos cetònics. En conclusió, aquesta tesi identifica biomarcadors en sang per la demència i l'AD. A més, suggereix mecanismes subjacents a la fisiopatologia, incloent-hi la IR i el metabolisme energètic. Els sncRNAs i els metabòlits circulants poden ajudar a identificar persones amb alt risc per a la progressió de demència i proporcionar nous coneixements sobre els mecanismes biològics subjacents a aquesta condició.El deterioro cognitivo y la demencia son grandes desafíos para la población. Explorar biomarcadores en sangre es esencial para proporcionar vías mínimamente invasivas, eficaces, de bajo coste, y accesibles para el diagnóstico, pronóstico y monitorización de estas enfermedades. Además, estos proporcionan una mejor comprensión de la fisiopatología. Los ARN pequeños no codificantes (sncRNAs) y metabolitos circulantes están asociados con la demencia, la enfermedad de Alzheimer (AD) y la resistencia a la insulina (IR), lo que los convierte en candidatos como biomarcadores para la neurodegeneración. El objetivo de esta tesis es identificar biomarcadores en sangre, con un enfoque en los sncRNAs y metabolitos, para el deterioro cognitivo, la demencia y la AD. Además, busca investigar los mecanismos fisiopatológicos de estas condiciones. Esta investigación utiliza datos de dos estudios prospectivos longitudinales: la cohorte de ACE CSF (España) y el Cardiovascular Health Study (CHS) (EE.UU). Los resultados de este trabajo revelan una firma de 15 sncRNAs relacionada con la AD, con potencial para predecir la progresión de deterioro cognitivo leve (MCI) a AD. También identifica una firma metabólica de IR que mejora nuestra comprensión de los mecanismos biológicos mediante los cuales la IR afecta la demencia de tipo AD. Esta investigación resalta el metabolismo energético en el desarrollo de demencia y sus manifestaciones, particularmente la alteración del metabolismo de la glucosa, las alteraciones en el ciclo de Krebs y el cambio hacia la utilización de cuerpos cetónicos. En conclusión, esta tesis identifica biomarcadores en sangre para la demencia y la AD en personas mayores. Además, sugiere posibles mecanismos subyacentes a su fisiopatología, incluyendo la IR y el metabolismo energético. Los sncRNAs y metabolitos circulantes pueden ayudar a identificar a personas de alto riesgo para la progresión de la demencia y proporcionar nuevos conocimientos sobre los mecanismos biológicos subyacentes a esta condición.Cognitive decline and dementia are major challenges to an aging population. Exploring blood-based biomarkers is essential to provide minimally invasive, cost-effective, and accessible means to improve disease diagnosis, prognosis, and monitoring. These biomarkers also offer valuable insights into the underlying disease’s pathophysiology. Circulating small non-coding RNAs (sncRNAs) and metabolites are associated with dementia, Alzheimer’s disease (AD), and insulin resistance (IR), making them promising candidates as biomarkers for neurodegeneration and related outcomes. The primary aim of this thesis is to identify blood-based biomarkers, with a focus on sncRNAs and metabolites, for cognitive decline, dementia, and its main form, AD. Additionally, it seeks to investigate the pathophysiological mechanisms underlying these conditions. This research uses Date from two large longitudinal prospective studies: the ACE CSF Cohort in Spain and the Cardiovascular Health Study (CHS) in the U.S. The results of this work reveal an AD-related signature of 15 sncRNAs, which shows potential for predicting progression from mild cognitive impairment (MCI) to AD. It also identifies a metabolic signature reflecting IR, enhancing our understanding of the biological mechanisms by which IR affects AD dementia. Notably, this research highlights the role of energetic metabolism in the development of dementia and related outcomes, particularly in the context of impaired glucose metabolism, alterations in the TCA cycle, and the subsequent shift towards ketone body utilization. In conclusion, this thesis identifies blood-based biomarkers for dementia and AD in older adults. Moreover, it suggests potential mechanisms underlying its pathophysiology, including IR and energy metabolism. Circulating sncRNAs and metabolites may support in identifying high-risk individuals for dementia progression and provide valuable insights into the biological mechanisms underlying this condition."Universitat Rovira i Virgili. Programa de doctorat en Biomedicina