Reflections on the significance of substratum and superstratum in the genesis and evolution of Catalan. The author considers how the recourse to the pre-Roman susbtratum in the etymological interpretation or in the historical and critical grammar has been carried to 
 excess both by those absolutely against it and by those who take it as an all-explaining panacea. He also points out that, conversely to the interest in substratum, the Germanic superstratum has not received the attention it deserves in the genesis of Catalan because of various prejudices, some of them of an ideological kind

Morán i Ocerinjauregui, Josep

Caplletra Revista Internacional de Filologia

Reflections on the significance of substratum and superstratum in the genesis and evolution of Catalan. The author considers how the recourse to the pre-Roman susbtratum in the etymological interpretation or in the historical and critical grammar has been carried to 
excess both by those absolutely against it and by those who take it as an all-explaining panacea. He also points out that, conversely to the interest in substratum, the Germanic superstratum has not received the attention it deserves in the genesis of Catalan because of various prejudices, some of them of an ideological kind

Ocerinjauregui, Josep

Scipedia

JOSEP MORAN I OCERINJAUREGUI SUBSTRAT ISUPERSTRAT EN L'EVOLUCIÓ DEL CATALÀ 1.SUBSTRAT L'estudi i la valoració de la influència del substrat lingüístic preromà de la llengua catalana és una qüestió molt problemàtica i incerta, fins i tot en alguns camps o respecte d'alguns fenòmens en què aquesta influència sembla més clara, com és el vocabulari comú i la toponímia. Més discutida ha estat sempre la possible influència del substrat en el camp de la fonètica; són ben conegudes les diverses propostes que s'han fet en aquest sentit que no han tingut una acceptació general, com en el cas de la divisió entre català oriental i català occidental, o bé respecte de la palatalització de la L llatina inicial en català, que Coromines (1976: 82-85) atribuí hipotèticament a un suposat substrat «sorotàptic», cosa que encara van repetint com a fet provat, per inèrcia o per desídia, els llibres de text de batxillerat o del pseudobatxillerat que ara hom vol imposar. Aquesta incertesa és deguda sobretot, però no únicament, a la manca d'informació de què disposem respecte del caràcter lingüístic del nostre substrat. Encara no hi ha una unanimitat total entre els estudiosos quant a la seva composició, fins i tot limitant-nos a l'àrea constitutiva, que és on el substrat pogué influir més en la configuració de la llengua. Hom pensa, basant-se en 1'epigrafía, que el substrat era totalment de caràcter ibèric, que no hi havia cap llengua indoeuropea en el moment de la romanització. Però d'altres estudiosos creuen que, si bé la llengua ibèrica fou l'única que disposà d'un sistema d'escriptura, no podia ésser l'única existent, si tenim en compte que en la dita Caplletra 27 (Tardor 1999), pp. 37-42 JOSEP M O R A N I OCERINJAUREGUI àrea constitutiva la cultura ibèrica succeïa immediatament a una cultura arqueològica, la dels camps d'urnes, a la qual se sol atribuir un caràcter lingüísticament indoeuropeu, que difícilment podia haver desaparegut del tot al moment, de la romanització. De manera que, en aquest supòsit, hi devien conviure llavors diverses llengües d'origen diferent, com a la veïna península itàlica i a Sicília.1 Aquest argument, de caràcter arqueològic, vindria reforçat pel fel que la llengua catalana presenta ara encara un vocabulari no indoeuropeu i indoeuropeu no llatí, cèltic sobretot, que solem atribuir al substrat preromà, i que en aquest supòsit és clar que aquest substrat ha d'ésser vari, també per a la toponímia, que presenta elements d'origen divers, a vegades ben pròxims, com Arbeca (indoeuropeu) i Tàrrega (no indoeuropeu), i potser també per alguns trets fonètics, encara que siguin més discutibles, com cl cas de la ela palatal, que hem. assenyalat, o com la sonorització de les consonants oclusives intervocàliques llatines, que se solia atribuir a la lenicíó céltica, a què ens referirem més endavant. Davant d'aquesta incertesa hi ha hagut dues posicions extremes. En primer lloc la d'atribuir al substrat qualsevol fenomen que no té una explicació clara amb posterioritat segons els nostres coneixements; per contra, també hi ha hagut la posició de negar qualsevol influència del substrat (excepte en el vocabulari potser) pel fet que no tenim una informació clara per a justificar aquesta influència.2 Els dos extrems són perillosos; en el primer cas, el d'atribuir al substrat qualsevol fenomen d'origen desconegut, es poden produir, i de fet s'han produït, abusos, com en el cas de les diferents teories que li atribuïen una influència directa en la divisió dialectal, que hem esmentat. En aquest cas Coromines fins i tot s'inventa el substrat «sorotàptic» indoeuropeu, al qual li assigna un influx molt important en la configuració del català. Però aquest substrat no ha estat confirmat pels especialistes: ni pels indoeuropeistes ni pels epigrafistes que han reconsiderat les llegendes dels ploms d'Arle, que segons Coromines eren sorotàptics precisament. Respecte deia posició contrària, negacionista, podem dir que el fet que nosaltres no disposem d'informació suficient o prou àmplia d'aquest període remot no vol dir que no hagi existit, ni que no hi hagi pogut influir. No podem confondre en cap cas els nostres coneixements actuals, per força incomplets, amb la realitat operativa en un període remot. De fet, l'estudi del substrat sovint ha estat molt condicionat per prejudicis i apriorismes. Hom vol demostrar moltes vegades pel substrat allò que d'antuvi pensa que és cert, forçant i manipulant dades i arguments, com en el cas de les innombrables i inefables tesis bascoiberistes, que a vegades arriben fins a la universitat. Penso que hauríem de reconsiderar, d'estudiar de nou el substrat a partir de les dades certes disponibles, però sobretot sense prej udicis ni preferències, és a dir amb seny i honestedat científics. No hem de caure en un escepticisme total, però hem d'avançar amb molt de compte i disposats a rectificar sempre que calgui. És a dir, que no hem de sostenir qualsevol (1) Sobre aquesta qüestió, vegeu «Col·loqui sobre el subs-trat lingüístic del català». (2) Per a un tractament am-pli d'aquesta problemàtica: Pas-cual, José A. (1986: 363-382) i Moran, J. (1994:9-24). 38 Substrat i superstrat en l'evolució del català hipòtesi o conjectura com sijafos un fet provat. Hi afegiré, encara, que hem d'estar molt atents als fenòmens lingüístics del català que tenen una continuïtat en les àrees veïnes, particularment pel cantó de la Gàl·lia; i això sobretot, però no únicament, en el camp de la toponímia. Abans d'atribuir algun origen preromà autòcton a qualsevol topònim no llatí que no estigui documentat en les fonts clàssiques, hem de comprovar que no es trobi també a la Gàl·lia. Això s'escau en el cas de Verdú (Urgell), que és un topònim que apareix el 1081 en un territori de repoblament, conquerit el mateix segle xi, i que té un paral·lel en el Verdun (< Verodunum) francès; però també en el cas de Besalú, castro BisulduniY'any 966, i el seu territori Bisuldunense documentat ei segic ix (Bolós i Hurtado 1998). Tothom, fins i tot Coromines, considerava que aquest topònim és un dels exemples més clars de toponímia d'origen cèltic a Catalunya (Coromines 1965: 79-80); però recentment l'Onomasticon Cataloniae (vol. II, s. v. Besalú) rebutja aquesta possibilitat perquè el primer element Bisul- no es pot considerar cèltic sinó ibèric, i a continuació atribueix també una procedència ibèrica al segon element, adduint-hi com a prova alguns epígrafs ibèrics de la Serreta d'Alcoi on figura transcrita la llegenda b.i.o.s.i.l.d. u. Jo no dic que el Besalú català no pugui ésser autòcton, però abans d'establir una etimologia que considero aventurada caldria haver tingut, en compte almenys les etimologies que s'han suggerit per als seus paral·lels gàl·lics del tipus Bézaudun, Bésaudun, que hi ha escampats fins al Delfinat i a Provença, on difícilment pot haver arribat una influència ibèrica. Així, Dauzat i Rostaing (1978: 81, s. v. Bézaudun) afirmen que es tracta d'un mot compost d'un primer element incert més el conegut mot cèltic dunum 'fortalesa, turó'; i Negre (1990: 173, s. v. Bésaudun o Bézaudun) proposa una etimologia céltica fins i tot per al primer element: «= gaul. bodi- 'victoire' (LG) + suff. gaul, -al, celui de cant-al-on + gaul. dunum 'enceinte fortit'iée', done: 'enceinte fortifiée de la victoire'; o et e. gaul. peuvent alternen ainsi que d et s». Respecte de la fonètica, també hi ha fenòmens a reconsiderar: un dels trets que presenten les llengües i dialectes de la Romania occidental i que se solia atribuir a una influència céltica, concretament a la lenició céltica, és la sonorització de les consonants sordes i oclusives en posició intervocálica. Doncs bé, sembla que no podem estar tampoc segurs d'això, perquè, segons l'indoeuropeista ben acreditat Francisco Villar, la lenició céltica i la dita sonorització són fenòmens diferents, que es poden produir independentment. Com que, a més, a la península Ibèrica no s'observen casos de lenició céltica, difícilment, segons Villar (1996: 496-497), pot ésser aquesta la causa de la sonorització a què ens referim. Tanmateix, els romanistes no podem deixar de considerar que un fenomen com és el d'aquesta sonorització presenta tots els indicis que pot respondre a una influència de substrat; i podem observar també que en totes ies llengües i dialectes romànics que presenten aquest fenomen (que no és present ni en els manlleus bascos antics del llatí ni en l'italià de la Toscana cap avall), en totes aquestes llengües i dialectes se sol detectar l'existència d'elements cèltics. De fet, els fonetistes com Grammont (1933: JOSEP MORAN I OCERINJAUREGUI 200-201) inclouen tant la lenició céltica com la sonorització romànica intervocálica dins el fenomen de l'assimilació consonantica al seu entorn sonor. Pel que fa a la introducció dels elements cèltics en la llengua catalana, és possible que hi hagin arribat de forma diversa i en períodes diferents, no tan sols en onades prehistòriques associades a la cultura dels camps d'urnes, sinó també posteriorment, fins i totdurant el període de domini romà, en forma d'establiments populars. Francisco Villar (1996: 513) ha remarcat en aquest sentit el fet que explica Cèsar (BC, I, 51), que estant prop de Lleida se li acostaren, al seu campament, un grup gran de 6.000 genets i arquers, procedents de les Gàl·lies, que amb els seus familiars podien ésser 20.000 persones, els quals cercaven ni més ni menys que terres per a establir-s'hi; fels com aquest poden haver ocorregut so v ínt sense que els historiadors n' hagin parlat, i com que llavors la densitat de població era escassa, és molt probable que aportacions com aquesta hagin pogut tenir una transcendència lingüística ulterior. De tota manera, sí que hi ha alguns trets de caràcter fonètic que crec que podem atribuir raonablement, amb les dades de què disposem, a una influència de substrat, almenys com a motor inicial. Em refereixo concretament a la confusió o neutralització entre la h bilabial i la v labiodental; sabem clarament per la documentació més remota, del segle ix, que les terres pirinenques feien aquesta confusió, més ben dit no coneixien la v labiodental. Aquest fet lé una continuïtat a ambdós costats dels Pirineus, incloent-hi, és clar, la zona de parla basca actual. Es tracta, sens dubte, d'un fenomen degut, almenys al començament com dic, a la influència del substratpreromà o prellatí pirinenc, o bascoide com diria Coromines, però també deu haver contribuït a 1' extensió progressiva d'aquest fenomen més enllà de l'àrea pirinenca inicial el fet que l'oposició entre [b] i [v] té un rendiment baix, i per això la llengua pot assumir-la sense gaires problemes estructurals, almenys oralment (Moran 1994: 25-41). 2. SUPERSTRAT Contràriament a l'atenció que ha merescut el substrat -a vegades obsessiva i tot-en els estudis de la llengua catalana, el superstrat, de caràcter germànic, sobretot gòtic però també franc, ha estat poc considerat, per regla general. Per exemple, en la complexa teoria de Badia sobre la formació dels dialectes catalans en què fa conjugar substrat, romanització i arabització, el superstrat no hi figura per a res. I en alguns manuals d' història de la llengua la descripció de la influència del superstrat és descrita de manera contradictòria: es considera que els (visi)gots ja es trobaven romar.itzats quan arribaren a casa nostra i alhora es descriu l'aportació directa de germanismes gòtics, que són afirmacions difícilment compatibles. A més de la dificultat de l'estudi d'aquest element i del fet que en les nostres uni-versitats no hi ha tradició (ni interès, sembla) en l'estudi de la lingüística indoeuropea 40 Subslral i superslral en l'evolució del català o germànica antiga en particular, a més d'aquests factors crec que en aquest desinterès pot haver influït també algun motiu ideològic, més o menys inconscient o inconfessable. En aquest sentit, la connotació de «bàrbara» que sempre ha tingut la cultura gòtica en els ambients mediterranis classicitzants (recordem que aquest és l'origen de la denominació de l'art «gòtic»), no devia deixar d'influir en els nostres estudiosos de formació cultural noucentista, molts dels quals eren, a més, políticament aliadòfils, francobritànics més concretament, en el sentit de contraris als germanòfiís, encara que els termes franco- i anglo- siguin lingüísticament també germànics d'origen. Això i el fel: que la cultura oficial espanyola, de caràcter centralista i castell anista, hagi manipulat el període i la cultura del regne visigòtic de Toledo com un fet precursor de la «unidad de España» (oblidant que els dominis d'aquest regne van comprendre sempre la Septimània gàl-lica), ha induït sens dubte els nostres estudiosos a defugir la consideració de la possibilitat d'una influència germànicafora d'alguns manlleus lèxics i de l'onomàstica de l'època, sense insistir massa en la importància d'aquests elements. Però és ben segur que l'estudi aprofundit d'aquesta onomàstica d'origen germànic, ara que en disposem de bons repertoris,3 pot donar resultats sorprenents, no solament per la gran extensió i varietat de formes, algunes de les quals no són documentades en cap altre llocd'Hispania, com Adroer o Adrover (Moran 1995: 137-143), sinó també per la pervivència de formes de la declinació gòtica que s'observa durant el segle ix i al començament del x. També caldria estudiar més i millor, i sense prejudicis, el vocabulari català d'aquest origen i la seva extensió per la Romania pròxima, I també, ja posats en el camp de la fonètica, com ja he apuntat alguna vegada, crec que fóra oportú d'estudiar seriosament la possibilitat que el fort accent d'intensitat que caracteritza les llengües germàniques hagi influït en la configuració fonètica del català, sobretot, però no únicament, en català oriental, no solament per l'existència d'un accent tònic fori sinó també, i principalment, perquè aquest fet pothaver contribuït a l'afebliment de les vocals àtones, provocant caigudes freqüents i neutralitzacions sistemàtiques (Moran 1994: 17-22). Finalment i repetint ei que deia abans, diré que cal estudiar tots aquests fenòmens bé i sense prejudicis. Bé, en aquest cas, vol dir amb la perícia i la paciència que requereixen, sense aferrar-se a hipòtesis ingènues o precipitades, i tenint sempre en compte la complexitat de la matèria i de totes les seves implicacions. T també sense prejudicis ideològics, ni dels de caràcter més o menys polític, ni tampoc de teòrics, de caràcter apriorístic, perquè en aquest camp de recerca que podem anomenar d'arqueologia lingüística la base sempre serà probablement de caràcter més avial empíric. JOSEP M O R A N I OCERINJAURKOUI Universitat de Barcelona Institut d'Estudis Catalans 41 ^ - ^ ^~^=^ (3) Vegeu la relació biblio-gràfica a Moran (1995: 23-26). J O S E P M O R A N I OCERINJAUREGUI REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES «Col·loqui sobre el substrat lingüístic del català» dins Llengua & Literatura, 3 (1988-1989), Barcelona, IEC, pp. 341-426. COROMINES, J. (1965) Estudis de toponímia catalana, I, Barcelona, Editorial Barcino. — (1976) Entre dos llenguatges, Barcelona, Curial. BOLÓS, J. i V. HURTADO (1998) Aties del comtat de Besalú (785-988), Barcelona, Rafael Dalmau, Editor. DAUZAT, A. i Ch. ROSTAING (V. 1978) Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France, 2a ed., París, Librairie Guénégaud. GRAMMONT, M. (1993) Traité de phonétique, París, Librairie Delagrave. MORAN, J. (1994) Treballs de lingüística històrica catalana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (1995) «Els germanismes en la toponímia catalana», pp. 23-26. NEGRE, E. (1990) Toponymie genérale de la France, I, Genève, Librairie Droz S. A. PASCUAL, José A. (1986) «Las explicaciones de substrato aplicadas al catalán» dins Actes del setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-Salou, 1-5 octubre 1985, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 363-382. VILLAR, F. (1996) Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Lenguaje e historia, 2a ed., Madrid, Gredos. 42 

Catalan

Substrat i superstrat en l'evolució del català

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura

Reflections on the significance of substratum and superstratum in the genesis and evolution of Catalan. The author considers how the recourse to the pre-Roman susbtratum in the etymological interpretation or in the historical and critical grammar has been carried to excess both by those absolutely against it and by those who take it as an all-explaining panacea. He also points out that, conversely to the interest in substratum, the Germanic superstratum has not received the attention it deserves in the genesis of Catalan because of various prejudices, some of them of an ideological kind

Moran i Ocerinjauregui, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

JOSEP MORAN I OCERINJAUREGUI 
SUBSTRAT ISUPERSTRAT 
EN L'EVOLUCIÓ DEL CATALÀ 
1.SUBSTRAT 
L'estudi i la valoració de la influència del substrat lingüístic preromà de la llengua 
catalana és una qüestió molt problemàtica i incerta, fins i tot en alguns camps o respecte 
d'alguns fenòmens en què aquesta influència sembla més clara, com és el vocabulari 
comú i la toponímia. Més discutida ha estat sempre la possible influència del substrat 
en el camp de la fonètica; són ben conegudes les diverses propostes que s'han fet en 
aquest sentit que no han tingut una acceptació general, com en el cas de la divisió entre 
català oriental i català occidental, o bé respecte de la palatalització de la L llatina inicial 
en català, que Coromines (1976: 82-85) atribuí hipotèticament a un suposat substrat 
«sorotàptic», cosa que encara van repetint com a fet provat, per inèrcia o per desídia, 
els llibres de text de batxillerat o del pseudobatxillerat que ara hom vol imposar. 
Aquesta incertesa és deguda sobretot, però no únicament, a la manca d'informació 
de què disposem respecte del caràcter lingüístic del nostre substrat. Encara no hi ha una 
unanimitat total entre els estudiosos quant a la seva composició, fins i tot limitant-nos 
a l'àrea constitutiva, que és on el substrat pogué influir més en la configuració de la 
llengua. Hom pensa, basant-se en 1'epigrafía, que el substrat era totalment de caràcter 
ibèric, que no hi havia cap llengua indoeuropea en el moment de la romanització. Però 
d'altres estudiosos creuen que, si bé la llengua ibèrica fou l'única que disposà d'un 
sistema d'escriptura, no podia ésser l'única existent, si tenim en compte que en la dita 
Caplletra 27 (Tardor 1999), pp. 37-42 
JOSEP M O R A N I OCERINJAUREGUI 
àrea constitutiva la cultura ibèrica succeïa immediatament a una cultura arqueològica, 
la dels camps d'urnes, a la qual se sol atribuir un caràcter lingüísticament indoeuropeu, 
que difícilment podia haver desaparegut del tot al moment, de la romanització. De 
manera que, en aquest supòsit, hi devien conviure llavors diverses llengües d'origen 
diferent, com a la veïna península itàlica i a Sicília.1 
Aquest argument, de caràcter arqueològic, vindria reforçat pel fel que la llengua 
catalana presenta ara encara un vocabulari no indoeuropeu i indoeuropeu no llatí, cèltic 
sobretot, que solem atribuir al substrat preromà, i que en aquest supòsit és clar que 
aquest substrat ha d'ésser vari, també per a la toponímia, que presenta elements d'origen 
divers, a vegades ben pròxims, com Arbeca (indoeuropeu) i Tàrrega (no indoeuropeu), 
i potser també per alguns trets fonètics, encara que siguin més discutibles, com cl cas 
de la ela palatal, que hem. assenyalat, o com la sonorització de les consonants oclusives 
intervocàliques llatines, que se solia atribuir a la lenicíó céltica, a què ens referirem més 
endavant. 
Davant d'aquesta incertesa hi ha hagut dues posicions extremes. En primer lloc la 
d'atribuir al substrat qualsevol fenomen que no té una explicació clara amb posterioritat 
segons els nostres coneixements; per contra, també hi ha hagut la posició de negar 
qualsevol influència del substrat (excepte en el vocabulari potser) pel fet que no tenim 
una informació clara per a justificar aquesta influència.2 
Els dos extrems són perillosos; en el primer cas, el d'atribuir al substrat qualsevol 
fenomen d'origen desconegut, es poden produir, i de fet s'han produït, abusos, com en 
el cas de les diferents teories que li atribuïen una influència directa en la divisió dialectal, 
que hem esmentat. En aquest cas Coromines fins i tot s'inventa el substrat «sorotàptic» 
indoeuropeu, al qual li assigna un influx molt important en la configuració del català. 
Però aquest substrat no ha estat confirmat pels especialistes: ni pels indoeuropeistes ni 
pels epigrafistes que han reconsiderat les llegendes dels ploms d'Arle, que segons 
Coromines eren sorotàptics precisament. Respecte deia posició contrària, negacionista, 
podem dir que el fet que nosaltres no disposem d'informació suficient o prou àmplia 
d'aquest període remot no vol dir que no hagi existit, ni que no hi hagi pogut influir. No 
podem confondre en cap cas els nostres coneixements actuals, per força incomplets, 
amb la realitat operativa en un període remot. 
De fet, l'estudi del substrat sovint ha estat molt condicionat per prejudicis i 
apriorismes. Hom vol demostrar moltes vegades pel substrat allò que d'antuvi pensa 
que és cert, forçant i manipulant dades i arguments, com en el cas de les innombrables 
i inefables tesis bascoiberistes, que a vegades arriben fins a la universitat. Penso que 
hauríem de reconsiderar, d'estudiar de nou el substrat a partir de les dades certes 
disponibles, però sobretot sense prej udicis ni preferències, és a dir amb seny i honestedat 
científics. 
No hem de caure en un escepticisme total, però hem d'avançar amb molt de compte 
i disposats a rectificar sempre que calgui. És a dir, que no hem de sostenir qualsevol 
(1) Sobre aquesta qüestió, 
vegeu «Col·loqui sobre el subs-
trat lingüístic del català». 
(2) Per a un tractament am-
pli d'aquesta problemàtica: Pas-
cual, José A. (1986: 363-382) i 
Moran, J. (1994:9-24). 
38 
Substrat i superstrat en l'evolució del català 
hipòtesi o conjectura com sijafos un fet provat. Hi afegiré, encara, que hem d'estar molt 
atents als fenòmens lingüístics del català que tenen una continuïtat en les àrees veïnes, 
particularment pel cantó de la Gàl·lia; i això sobretot, però no únicament, en el camp 
de la toponímia. Abans d'atribuir algun origen preromà autòcton a qualsevol topònim 
no llatí que no estigui documentat en les fonts clàssiques, hem de comprovar que no es 
trobi també a la Gàl·lia. Això s'escau en el cas de Verdú (Urgell), que és un topònim 
que apareix el 1081 en un territori de repoblament, conquerit el mateix segle xi, i que 
té un paral·lel en el Verdun (< Verodunum) francès; però també en el cas de Besalú, 
castro BisulduniY'any 966, i el seu territori Bisuldunense documentat ei segic ix (Bolós 
i Hurtado 1998). Tothom, fins i tot Coromines, considerava que aquest topònim és un 
dels exemples més clars de toponímia d'origen cèltic a Catalunya (Coromines 1965: 
79-80); però recentment l'Onomasticon Cataloniae (vol. II, s. v. Besalú) rebutja aquesta 
possibilitat perquè el primer element Bisul- no es pot considerar cèltic sinó ibèric, i a 
continuació atribueix també una procedència ibèrica al segon element, adduint-hi com 
a prova alguns epígrafs ibèrics de la Serreta d'Alcoi on figura transcrita la llegenda 
b.i.o.s.i.l.d. u. Jo no dic que el Besalú català no pugui ésser autòcton, però abans d'establir 
una etimologia que considero aventurada caldria haver tingut, en compte almenys les 
etimologies que s'han suggerit per als seus paral·lels gàl·lics del tipus Bézaudun, 
Bésaudun, que hi ha escampats fins al Delfinat i a Provença, on difícilment pot haver 
arribat una influència ibèrica. Així, Dauzat i Rostaing (1978: 81, s. v. Bézaudun) 
afirmen que es tracta d'un mot compost d'un primer element incert més el conegut mot 
cèltic dunum 'fortalesa, turó'; i Negre (1990: 173, s. v. Bésaudun o Bézaudun) proposa 
una etimologia céltica fins i tot per al primer element: «= gaul. bodi- 'victoire' (LG) + 
suff. gaul, -al, celui de cant-al-on + gaul. dunum 'enceinte fortit'iée', done: 'enceinte 
fortifiée de la victoire'; o et e. gaul. peuvent alternen ainsi que d et s». 
Respecte de la fonètica, també hi ha fenòmens a reconsiderar: un dels trets que 
presenten les llengües i dialectes de la Romania occidental i que se solia atribuir a una 
influència céltica, concretament a la lenició céltica, és la sonorització de les consonants 
sordes i oclusives en posició intervocálica. Doncs bé, sembla que no podem estar 
tampoc segurs d'això, perquè, segons l'indoeuropeista ben acreditat Francisco Villar, 
la lenició céltica i la dita sonorització són fenòmens diferents, que es poden produir 
independentment. Com que, a més, a la península Ibèrica no s'observen casos de lenició 
céltica, difícilment, segons Villar (1996: 496-497), pot ésser aquesta la causa de la 
sonorització a què ens referim. 
Tanmateix, els romanistes no podem deixar de considerar que un fenomen com és 
el d'aquesta sonorització presenta tots els indicis que pot respondre a una influència de 
substrat; i podem observar també que en totes ies llengües i dialectes romànics que 
presenten aquest fenomen (que no és present ni en els manlleus bascos antics del llatí 
ni en l'italià de la Toscana cap avall), en totes aquestes llengües i dialectes se sol 
detectar l'existència d'elements cèltics. De fet, els fonetistes com Grammont (1933: 
JOSEP MORAN I OCERINJAUREGUI 
200-201) inclouen tant la lenició céltica com la sonorització romànica intervocálica 
dins el fenomen de l'assimilació consonantica al seu entorn sonor. 
Pel que fa a la introducció dels elements cèltics en la llengua catalana, és possible 
que hi hagin arribat de forma diversa i en períodes diferents, no tan sols en onades 
prehistòriques associades a la cultura dels camps d'urnes, sinó també posteriorment, 
fins i totdurant el període de domini romà, en forma d'establiments populars. Francisco 
Villar (1996: 513) ha remarcat en aquest sentit el fet que explica Cèsar (BC, I, 51), que 
estant prop de Lleida se li acostaren, al seu campament, un grup gran de 6.000 genets 
i arquers, procedents de les Gàl·lies, que amb els seus familiars podien ésser 20.000 
persones, els quals cercaven ni més ni menys que terres per a establir-s'hi; fels com 
aquest poden haver ocorregut so v ínt sense que els historiadors n' hagin parlat, i com que 
llavors la densitat de població era escassa, és molt probable que aportacions com 
aquesta hagin pogut tenir una transcendència lingüística ulterior. 
De tota manera, sí que hi ha alguns trets de caràcter fonètic que crec que podem 
atribuir raonablement, amb les dades de què disposem, a una influència de substrat, 
almenys com a motor inicial. Em refereixo concretament a la confusió o neutralització 
entre la h bilabial i la v labiodental; sabem clarament per la documentació més remota, 
del segle ix, que les terres pirinenques feien aquesta confusió, més ben dit no coneixien 
la v labiodental. Aquest fet lé una continuïtat a ambdós costats dels Pirineus, incloent-
hi, és clar, la zona de parla basca actual. Es tracta, sens dubte, d'un fenomen degut, 
almenys al començament com dic, a la influència del substratpreromà o prellatí pirinenc, 
o bascoide com diria Coromines, però també deu haver contribuït a 1' extensió progressiva 
d'aquest fenomen més enllà de l'àrea pirinenca inicial el fet que l'oposició entre [b] i 
[v] té un rendiment baix, i per això la llengua pot assumir-la sense gaires problemes 
estructurals, almenys oralment (Moran 1994: 25-41). 
2. SUPERSTRAT 
Contràriament a l'atenció que ha merescut el substrat -a vegades obsessiva i tot-
en els estudis de la llengua catalana, el superstrat, de caràcter germànic, sobretot gòtic 
però també franc, ha estat poc considerat, per regla general. Per exemple, en la complexa 
teoria de Badia sobre la formació dels dialectes catalans en què fa conjugar substrat, 
romanització i arabització, el superstrat no hi figura per a res. I en alguns manuals 
d' història de la llengua la descripció de la influència del superstrat és descrita de manera 
contradictòria: es considera que els (visi)gots ja es trobaven romar.itzats quan arribaren 
a casa nostra i alhora es descriu l'aportació directa de germanismes gòtics, que són 
afirmacions difícilment compatibles. 
A més de la dificultat de l'estudi d'aquest element i del fet que en les nostres uni-
versitats no hi ha tradició (ni interès, sembla) en l'estudi de la lingüística indoeuropea 
40 
Subslral i superslral en l'evolució del català 
o germànica antiga en particular, a més d'aquests factors crec que en aquest desinterès 
pot haver influït també algun motiu ideològic, més o menys inconscient o inconfessable. 
En aquest sentit, la connotació de «bàrbara» que sempre ha tingut la cultura gòtica 
en els ambients mediterranis classicitzants (recordem que aquest és l'origen de la 
denominació de l'art «gòtic»), no devia deixar d'influir en els nostres estudiosos de 
formació cultural noucentista, molts dels quals eren, a més, políticament aliadòfils, 
francobritànics més concretament, en el sentit de contraris als germanòfiís, encara que 
els termes franco- i anglo- siguin lingüísticament també germànics d'origen. 
Això i el fel: que la cultura oficial espanyola, de caràcter centralista i castell anista, 
hagi manipulat el període i la cultura del regne visigòtic de Toledo com un fet precursor 
de la «unidad de España» (oblidant que els dominis d'aquest regne van comprendre 
sempre la Septimània gàl-lica), ha induït sens dubte els nostres estudiosos a defugir la 
consideració de la possibilitat d'una influència germànicafora d'alguns manlleus lèxics 
i de l'onomàstica de l'època, sense insistir massa en la importància d'aquests elements. 
Però és ben segur que l'estudi aprofundit d'aquesta onomàstica d'origen germànic, 
ara que en disposem de bons repertoris,3 pot donar resultats sorprenents, no solament 
per la gran extensió i varietat de formes, algunes de les quals no són documentades en 
cap altre llocd'Hispania, com Adroer o Adrover (Moran 1995: 137-143), sinó també 
per la pervivència de formes de la declinació gòtica que s'observa durant el segle ix i 
al començament del x. 
També caldria estudiar més i millor, i sense prejudicis, el vocabulari català d'aquest 
origen i la seva extensió per la Romania pròxima, 
I també, ja posats en el camp de la fonètica, com ja he apuntat alguna vegada, crec 
que fóra oportú d'estudiar seriosament la possibilitat que el fort accent d'intensitat que 
caracteritza les llengües germàniques hagi influït en la configuració fonètica del català, 
sobretot, però no únicament, en català oriental, no solament per l'existència d'un accent 
tònic fori sinó també, i principalment, perquè aquest fet pothaver contribuït a l'afebliment 
de les vocals àtones, provocant caigudes freqüents i neutralitzacions sistemàtiques 
(Moran 1994: 17-22). 
Finalment i repetint ei que deia abans, diré que cal estudiar tots aquests fenòmens 
bé i sense prejudicis. Bé, en aquest cas, vol dir amb la perícia i la paciència que 
requereixen, sense aferrar-se a hipòtesis ingènues o precipitades, i tenint sempre en 
compte la complexitat de la matèria i de totes les seves implicacions. T també sense 
prejudicis ideològics, ni dels de caràcter més o menys polític, ni tampoc de teòrics, de 
caràcter apriorístic, perquè en aquest camp de recerca que podem anomenar d'arqueologia 
lingüística la base sempre serà probablement de caràcter més avial empíric. 
JOSEP M O R A N I OCERINJAURKOUI 
Universitat de Barcelona 
Institut d'Estudis Catalans 
41 ^ - ^ ^~^=^ 
(3) Vegeu la relació biblio-
gràfica a Moran (1995: 23-26). 
J O S E P M O R A N I OCERINJAUREGUI 
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 
«Col·loqui sobre el substrat lingüístic del català» dins Llengua & Literatura, 3 (1988-
1989), Barcelona, IEC, pp. 341-426. 
COROMINES, J. (1965) Estudis de toponímia catalana, I, Barcelona, Editorial Barcino. 
— (1976) Entre dos llenguatges, Barcelona, Curial. 
BOLÓS, J. i V. HURTADO (1998) Aties del comtat de Besalú (785-988), Barcelona, Rafael 
Dalmau, Editor. 
DAUZAT, A. i Ch. ROSTAING (V. 1978) Dictionnaire étymologique des noms de lieux en 
France, 2a ed., París, Librairie Guénégaud. 
GRAMMONT, M. (1993) Traité de phonétique, París, Librairie Delagrave. 
MORAN, J. (1994) Treballs de lingüística històrica catalana, Barcelona, Publicacions 
de l'Abadia de Montserrat. 
(1995) «Els germanismes en la toponímia catalana», pp. 23-26. 
NEGRE, E. (1990) Toponymie genérale de la France, I, Genève, Librairie Droz S. A. 
PASCUAL, José A. (1986) «Las explicaciones de substrato aplicadas al catalán» dins 
Actes del setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-
Salou, 1-5 octubre 1985, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 
pp. 363-382. 
VILLAR, F. (1996) Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Lenguaje e historia, 
2a ed., Madrid, Gredos. 
42 


https://www.scipedia.com/wd/images/f/f4/Draft_Content_600278831-6764-1046-document.pdf

Substrat i superstrat en l'evolució del català

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Scipedia

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura

Revistes Catalanes amb Accés Obert