Grimalt, Josep A.

Biblioteca Digital de les Illes Balears

PISSARRA 84 
QUI TE POR DE 
MOSSÈN ALCOVER?* 
Josep A. Grimalt 
Degué ésser poc després d'aca-bada la segona Guerra mundi-al quan s'alçaren veus d'edu-cadors i psicòlegs en contra de 
les rondalles en tant que la literatu-
ra infantil. Com que aquelles críti-
ques tenien com a objectiu princi-
pal l'obra kinder- und Hausmàr-
chen, el conegudíssim aplec de ron-
dalles dels germans Grimm, peça 
destacada dins el moviment romàn-
tic alemany, podem sospitar que res-
ponien al sentiment antigermànic 
propi del moment, tot i que, d'aques-
ta actitud negativa, n'hi ha antece-
dents, com Kant, i tan remots com 
Plató. 
Fos quina fos la intenció no con-
fessada de les crítiques, que se po-
den fer extensives a les rondalles en 
general, incloses les de Mossèn 
Alcover, és just que les prenguen en 
consideració i tractem de donar-los 
una resposta. Jo no som pedagog ni 
psicòleg, ni molt menys psicoana-
lista; per tant m'hauré d'expressar 
des del punt de vista d'un simple 
professor de Teoria del llenguatge i 
de la literatura. 
Els detractors de les rondalles els 
retreuen principalment: 
1) Que en el seu contingut hi ha una bona 
proporció de violència, crueltat i agressivi-
tat. 
i 2) Que exciten indegudament la imagi-
nació dels infants amb monstres, gegants, 
bruixes, i altres éssers irreals, i amb fets ir-
racionals que els poden resultar traumàtics 
i deformants. 
Dibuix: Catalina Esccmelles 
Aquest dos extrems se poden integrar 
dins un problema més general que és el de 
l'efecte, bo o dolent, de la literatura sobre 
les idees, sentiments i fins i tot sobre la con-
ducta dels lectors. Tradicionalment s'ha 
acceptat que aquesta influència existeix. 
L'Església catòlica i altres organitzacions 
semblants, i també els règims totalitaris, de 
dreta i d'esquerra, ho han entès així i han 
establert formes de censura sobre els llibres, 
segons els mitjans i possibilitats de cada 
època. 
Però sembla que no hi ha un consens al 
respecte. Qualcú ha assegurat, certament, 
que els llibres s'haurien de vendre amb re-
cepta; però altres consideren provat que la 
literatura corruptora corromp els que se cor-
romprien per altres camins o que ja se tro-
ben en ple procés de descomposició moral, 
i que, en els llibres, cadascú hi troba allò 
que hi vol trobar.(l) I això se pot traslladar 
a l'esfera de la salut psíquica. 
Des del punt de vista de la Teoria de la 
literatura, què hi podem dir? 
Sabem que, perquè una co-
municació artística resulti re-
eixida, hi ha d'haver un acord 
entre el lector i el que 
anomenam "autor implícit". 
L'autor implícit se defineix 
com "el segon jo" (self) de 
l'autor; màscara opersona re-
construïda a partir del text. Es 
la imatge d'un autor que se 
desprèn del text i que el lector 
imagina situat darrere les es-
cenes, i és el responsable de 
l'argument i de les normes 
culturals que regeixen l'obra. 
"L'autor implícit no s'ha de 
confondre amb l'autor real 
(individu amb nom, llinatges, 
domicili i N:I:F:). En primer 
lloc, perquè un mateix autor 
real (Lloreç Villalonga) pot es-
criure dos o més textos, cadas-
cun dels quals aporta un au-
tor implícit diferent (Mort de 
dama, Bearn); i a la inversa, 
un sol text (que tendra, com tots els textos, 
un sol autor implícit) en pot tenir dos o més 
reals (qualsevol obra escrita en col·laboració 
en pot servir d'exemple)".(2) 
El lector tendeix a compartir, almenys 
desembre96/gener97 • 55 
PISSARRA 84 
durant el temps de la lectura, la ideologia, i 
per tant l'escala de valors, que l'autor im-
plícit li proposa. Si la ideologia o l'escala 
de valors no són compartides, perquè el lec-
tor les rebutja, la comunicació artística fra-
cassa i el lector no entreu la satisfacció que 
n'esperava. El lector, que cerca sobretot 
aquesta satisfacció, en moltíssims de casos, 
per tal d'obtenir-la, consent a abdicar, du-
rant la lectura, de les pròpies conviccions 
morals, polítiques o de l'orde que sia. No 
és forassenyat pensar que tal abdicació se 
pot convertir en hàbit. Llavors si el lector 
és dels que trien sempre la mateixa classe 
d'obres, pot acabar fent propis els principis 
i les idees que els autors implícits li han 
anat proposant. (També és cert que els lec-
tors tendeixen a triar aquelles obres on en-
devinen que trobaran un autor implícit que 
els serà ideològicament afí.) 
Els dolents són exclusivament 
dolents. Quan un càstig recau 
sobre un dolent doncs, no recau 
sobre una persona, sinó sobre la 
maldat en abstracte 
Record, i aprofitaré ara l'ocasió de de-
nunciar-ho, el fons d'ideologia rabiosament 
antifeminista que contenien unes historie-
tes de certa revista infantil, antany molt fa-
mosa, que se deia "Pulgarcito", publicada 
per l'Editorial Bruguera. Cap allà els dar-
rers anys 40, que era quan jo la llegia, duia 
historietes, com dic, d'un personatge ano-
menat Don Pío (autor: Penarroya) i d'un al-
tre de molt semblant, Casildo Calasparra 
(autor: Nadal), amb les seves dones respec-
tives, Dona Benita i Berta. L'assumpte era 
el mateix: un matrimoni en què la dona era 
un compendi de tots els defectes que els 
tòpics més tronats de l'antifeminisme atri-
bueixen a la dona: autoritària, amb un gènit 
patològicament irritable, posseïda d'una 
obsessió, malgastar en vestits, luxes i os-
tentacions, a part de no fer res de profit per 
la casa. Els marits eren homes de recursos 
limitats, que havien de fer sacrificis per 
pagar les factures ocasionades pels capri-
cis de les seves dones, les quals, a la més 
petita ocasió, els apallisaven amb el primer 
objecte contundent que tenien a mà, amb 
preferència per l'aprimador de la pasta. 
Doncs bé, com que aquelles situacions em 
semblaven inacceptables, les historietes de 
Don Pío i de Casildo Calasparra no em fe-
ien gens de gràcia per manca de sintonia 
amb l'autor implícit.(3) Però tomem a les 
rondalles. 
Ja he apuntat que les rondalles han es-
tat considerades inconvenients en dos as-
pectes: en el moral i en el psicològic. Res-
pecte del primer, he d'observar que les ron-
dalles, ordinàriament, no són morals ni im-
morals. Podríem dir que són amorals, en el 
sentit propi del terme, és a dir, estranyes 
als valors morals. A l'Aplec d'Alcover, n'hi 
ha excepcions. Així "En Gostí lladre" con-
té una lliçó ben explícita: el qui va contra 
la llei no l'ha d'invocar a favor seu; "Un 
pastor i un missèr" i "En Salom i es batle" 
ensenyen que el qui dóna un mal consell 
s'exposa a sortir-ne ell mateix perjudicat. 
Però fora d'aquestes i de qualcuna més, les 
de l'Aplec responen a la manera d'esser de 
les rondalles en general. 
El mal hi és present, ben segur, com hi 
és en els altres rondallaires del món. Sobre 
aquest punt fonamental, jo faria meves les 
observacions d'autors com Max Lüthi i Lutz 
Ròhrich, que vénen a coincidir en el fons. 
No és fàcil condensar-les en una pàgina. 
Podria enunciar, com a principi més gene-
ral, que les rondalles remeten a un univers 
propi, que presenta un fort contrast amb 
l'univers empíric. Les dimensions d'espai 
i temps, els principis ontològics i les lleis 
de la naturalesa són clarament distintes a 
un i a l'altre. Així, si en el món real la mort 
és l'exemple més rotund de fet irreversible, 
en el món de les rondalles ens troban que, 
fent ús de determinades substàncies o ob-
jectes, és possible tomar un cadàver a la 
vida; com també que un cos devorat pot 
ésser extret il·lès del ventre del devorador 
("En Pere Poca-por", "Es patró Pere", 
"S'aucellet"). Les parts del cos, inclòs el 
cap, són recuperables: uns braços tallats, 
uns ulls extripats, se poden recuperar i res-
taurar anys després d'haver-los perduts. 
Consider les rondalles una 
lectura indispensable per als 
infants: perquè els agraden 
moltíssim, perquè les poden 
entendre i assaborir 
perfectament i perquè els inicien 
en els grans temes de la 
imaginació universal 
Els personatges de les rondalles, que al-
guns prefereixen anomenar "actants", no 
són éssers humans. Són figures unidimen-
sionals, esquemàtiques, desencarnades. Els 
dolents són exclusivament dolents. Quan un 
càstig recau sobre un dolent, doncs, no re-
cau sobre una persona, sinó sobre la mal-
dat en abstracte, de vegades representada 
en figures humanes: drac, bou de foc, serp 
de set caps. El mal pot afectar també els 
bons, cert, però no de manera irreversible. 
El mal que l'heroi pateix no és més que un 
incident, un desequilibri necessari perquè 
a la fi l'equilibri pugui ésser restablert. 
D'altra banda, els actes de crueltat no 
són objecte de descripcions. La descripció 
no és pròpia de les rondalles, que solen 
constar d'acció pura. Fins que, en èpoques 
modernes, l'art no ha tendit a fer-se realis-
ta, la crueltat no se posava de relleu, la nar-
ració no se detenia a contemplar-la. A la 
rondalla, un acte de crueltat és una simple 
instància de l'acció en el qual no ens dete-
nim perquè ens remet d'immediat a la ins-
tància que la segueix per formar la cadena 
argumental. Les arts plàstiques, i el cine-
ma en particular, són molt més dures en 
56 • desembre96/gener97 
PISSARRA 84 
aquest sentit: el cinema mostra, mentre que 
la rondalla conta. 
Queda la segona qüestió: les rondalles, 
isóa nocives per al psiquisme de l'infant? 
Sobre aquest punt, sí que no hi podria du-
res, sinó remetre'm a les tesis de Bruno 
Bettelheim exposades en el seu llibre 
Psvchanalyse des contes de fégs,(4) que 
supòs ben conegut dels lectors d'aquesta 
revista, el qual coincideix en alguns punts 
amb Lüthi i Ròhrich, ja citats. Com a pro-
fessor de literatura, i com a simple lector 
experimentat que, de nin i d'adult, he pas-
sat estones de plaer singularíssim llegint 
rondalles, he de dir que les consider una 
lectura indispensable per als infants: per-
què els agraden moltíssim, perquè les po-
den entendre i assaborir perfectament, per-
què els inicien en els grans temes de la ima-
ginació universal i els preparen perquè des-
prés tenguin accés als grans textos de la li-
teratura. 
Que els pares i els mestres han de co-
nèixer la personalitat de cada infant i li han 
d'ajudar a triar les rondalles que li conve-
nen més, procurant que sien variades i al-
ternades amb altres lectures és tan obvi que 
no ho hauria de dir. També és de sentit comú 
que no hem d'estimular la fantasia de l'in-
fant només amb aigua destil·lada, no fos 
cosa que repetíssim l'experiència dels pa-
res d'aquella anècdota que conten Ròrich i 
Mana Tatar, que ens servirà de fi de festa. 
L'anècdota, vertadera o falsa diu que hi 
havia un ninet que tenia uns pares pedagò-
gicament tan rigorosos que varen decidir fer 
el tot per tot per impedir que el fill cultivàs 
cap forma de por superticiosa. Rebutjaren 
absolutament totes les rondalles i evitaven 
que ningú parlàs davant ell de bruixes, ge-
gants, monstres i altres esperits devoradors 
que li poguessin suposar un trauma. Però 
una nit el varen sentir que pegava crits de 
terror. Anaren corrents a l'habitació del nin 
i li demanaren què tenia. El nin els va 
constestar tremolant: 
-Davall el llit hi ha un trauma! Davall 
el llit hi ha un trauma!. • 
NOTES 
(1) Vegeu el Pre(post)faci del Dizionario 
antiballistico de Pitigrilli. N'hi ha traduc-
ció castellana, titulada Diccionario de la 
sinceridad. publicada per Planeta, 
Barcelona, 1962 (2°.). 
(2) He transcrit quasi literalment la defi-
nició que dóna d 'autor implícit el 
Dictionary of Narratology, de Gerald 
Prince (Scolar Press, Aldershot, 1988). 
La noció d'autor implícit procedeix de 
Wayne C. Booth, que l'exposa al seu lli-
bre The Rhetoric of Fiction (The 
University of Chicago Press, 1961). 
(3) Que jo sàpiga, no hi va haver cap psi-
còleg ni pedagog que en protestis. Amb 
el temps, però, les historietes de Don Pío 
canviaren de contingut i prengueren una 
altra orientació. 
(4) El títol original d'aquest llibre és The 
Uses of Enchatment. 
L'he conegut a través de la traducció fran-
cesa, publicada per Robert Laffont. N'hi 
ha traducció castellana. 
(5) He transcrit l'anècdota lliurament, a 
partir de l'obra de Maria Tatar, TheHard 
Facts of the Grimm's Fairy Tales 
(Princeton University Press, New Jersey, 
1987). Les obres de Max Lüthi i Lutz 
Ròhrich que he tengut presents són, 
prespectivament: Das volksmarchen als 
Dichtung: Asthetik und Anthropoligie 
(Eugen Diederichs Verlag, Düsseldorf/ 
Cologne, 1975) i Màrchen und 
wirklichkeit (Franz Steiner Verlag, 
Stuttgart, 1979). Tots dos se refereixen 
sobretot al llibre dels germans Grimm, 
que, comparat amb l'Aplec de Mossèn 
Alcover, conté més violència i crueltat. 
* N.R. Aquest article havia d'esser publicat al 
número anterior de PISSARRA, dedicat a les 
Rondalles. Com que no va ser possible llavors, el 
publicam en aquesta ocasió. 
Pere Josep Garcias 
C/ Joan Maura, Bisbe, 10 - Palma (Mallorca) Tel. i Fax: 46 20 16 
VENDA DE PIANOS VERTICALS I DE COA 
Primeres marques europees 
BLÜTHNER • BOSÉNDORFER • C.BECHSTEIN • FEURICH • FÓRSTER 
FURSTEIN • GAVEAU • GROTRIAN-STEINWEG • HOFFMANN • IBACH 
KEMBLE • KINGSBURG • GTTO-BACH • PETROF • PFEIFFER • PLEYEL 
RAMEAU • RONISCH • RÒSLER • SAUTER • SEILER • SCHOLZE 
STEINGRAEBER & SÒHNE • WAGNER • WEINBACH • ZIMMERMANN 
Especialistes en pianos per a professionals i pianos d'estudi 
El millor servei post-venda Més de 70 anys d'experiència 
AFINACIONS • REPARACIONS • RESTAURACIONS 
LLOGUER DE PIANOS NOUS 0 RESTAURATS 
INSTRUMENTS HISTÒRICS 
(CLAVICÈMBALS • F0RTEPIAN0S • ORGUES LITÚRGICS) 
PIANOS ELÈCTRICS • ACCESORIS • TRANSPORTS 
desembre96/gener97 • 57 


Qui té por de Mossèn Alcover?

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/pissarra/index/assoc/Pissarra/_1996_n0/84_p055.dir/Pissarra_1996_n084_p055.pdf

Qui té por de Mossèn Alcover?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears