Oasis d'optimisme enmig de la degradaci&oacute

Albert Ruhí

Dani Boix

Jordi Sala

Stéphanie Gascón

Xavier Quintana

Ruhí, Albert

Boix, Dani

Sala, Jordi

Gascón, Stéphanie

Quintana, Xavier

Hemeroteca Cientifica Catalana

Vistes de les llacunes de Can Morgat, a Porqueres (Pla de l’Estany), un mes després d’inundar-se (octubre 2006, a dalt), a començament de la primera primavera amb aigua (febrer 2007, a sota) i al cap d’un altre any (maig 2008, en la pàgina següent). En menys de dos anys l’aspecte de la bassa ha canviat molt, sobretot gràcies a la vegetació, i actualment l’aparença ja és pràcticament la d’una llacuna natural.© Albert Ruhí© Albert RuhíSi bé potser els termes llacuna i estany, o especialment el de bassa, a molta gent no li inspiren res de massa valuós, fa temps que aquestes masses d’aigua són con-siderades zones humides per la Convenció de Ramsar, un tractat intergovernamental que serveix de marc per a la conservació de les zones humides, i encara en fa més que es coneix la seva vàlua per a la conservació bi-ològica. En general, se sap que les zones humides pre-senten produccions altes, comunitats riques i espècies singulars que sovint són capaces de combinar fases en diversos medis, però... les llacunes petites, amb poca extensió i menys aigua, són també realment valuoses? I encara més, ho poden ser les que es creen gràcies a la mà de l’home?■  LLACUNES DE NOVA CREACIÓ: PER QUÈ?Als ambients aquàtics d’aigua dolça acostuma a haver-hi una gran productivitat, forces de selecció intenses i característiques tant del medi aquàtic com del terrestre. Són factors que, combinats, originen una riquesa bio-lògica considerable. Si a més a més tenim en compte que les característiques de les masses d’aigua responen a les condicions locals del lloc on s’emplacen, i que poden romandre protegides d’eventuals focus conta-minants –arribant a conservar-se en bones condicions vora entorns humanitzats degradats–, s’entenen alguns perquès d’aquesta riquesa. De totes maneres, és la seva petitesa allò que proba-blement les converteix en més vulnerables enfront de l’activitat humana. Aquests petits ambients són els que han patit amb més intensitat el declivi de les zones hu-mides a l’Europa de l’últim segle. I aquesta degradació –i sovint, desaparició– de petites masses d’aigua no ha estat, evidentment, innòcua: els rosaris de zones humi-des mantenen poblacions d’organismes que se sostenen per la migració ocasional de poblacions locals. Així, si la densitat de zones humides no és suficient, la biota tendeix a anar reduint-se, i aquesta erosió de la biodi-versitat és la tendència que s’ha observat –en diversos grups, com ara odonats (libèl·lules i espiadimonis) o amfibis– paral·lela a la desaparició i degradació de les petites llacunes. Malgrat que la legislació, en cadascun  Núm. 66 MÈTODE 25LLACUNES DE NOVA CREACIÓOASIS D’OPTIMISME ENMIG DE LA DEGRADACIÓAlbert Ruhí, Dani Boix, Jordi Sala, Stéphanie Gascón i Xavier Quintana«LES LLACUNES SÓN CONSIDERADES ZONES HUMIDES PER LA CONVENCIÓ DE RAMSAR; JA FA TEMPSQUE ES CONEIX LA SEVA VÀLUA PER A LA CONSERVACIÓ BIOLÒGICA»© Albert Ruhídels seus nivells, ha anat reconeixent i protegint aquests hàbitats, la malaurada tendència –tal com, altrament, succeeix en molts ambients més– no s’ha aconseguit revertir.En aquest punt és on entren en joc les llacunes de nova creació, precisament perquè poden representar, almenys sobre el paper, una eina alternativa per a la conservació. A banda dels processos naturals, un gran ventall d’activitats humanes han estat, i continuen es-sent, responsables de la creació d’ambients lenítics: els estanys ofereixen valors importants a la societat com poden ser l’emmagatzematge d’aigua per al bestiar, l’es-morteïment de les aigües plujanes, l’ús recreatiu o els processos de depuració finals d’aigües provinents d’es-tacions depuradores. Més recentment, la possibilitat que a més puguin representar un paper en la conservació d’espècies singulars o amenaçades ha afavorit que cada cop sovintegin més els exemples de llacunes artificials que pretenen compensar la pèrdua d’hàbitats aquàtics. La pregunta, però, és gairebé automàtica: coneixem prou bé el funcionament ecològic d’aquests ambients per utilitzar-los com a eina de conservació biològica?■  APROXIMACIÓ A LES SEVES COMUNITATSSi bé hi ha pocs estudis que avaluïn l’èxit (o fracàs) de llacunes creades recentment per la mà de l’home amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat, hom coincideix a destacar que la colonització dels ambients aquàtics cre-ats de nou és, en general, molt ràpida. Ja es tracti d’un embassament, d’un rec o riu restaurat, d’un aiguadeix o d’una llacuna creada; habitualment passa molt poc temps des del moment de la inauguració –la primera inundació– i l’establiment dels invertebrats pioners que la colonitzen. Pel que fa als macroinvertebrats aquàtics –centrant-nos, doncs, en la fauna invertebrada que es pot distingir a ull nu–, aquesta colonització la duen a terme majoritàriament insectes capaços de dispersar-se acti- 26 Núm. 66 MÈTODELes libèl·lules i espiadimonis també són abundants tant a l’entorn (en forma adulta) com dins les llacunes de nova creació (en forma larvària), especialment si hi ha àrees amb vegetació aquàtica que aproﬁ ten per a la reproducció i refugi. A la fotograﬁ a, un immadur d’una de les espècies d’odonat més comunes en aquests ambients (Sympetrum fonscolombii), fotograﬁ at a les hortes de Santa Eugè-nia (Girona), on recentment també s’han creat petites llacunes.«LA POSSIBILITAT QUE LES LLACUNES ARTIFICIALS PUGUIN REPRESENTAR UN PAPER EN LA CONSERVACIÓ D’ESPÈCIES SINGULARS O AMENAÇADES HA AFAVORIT QUE CADA COP SOVINTEGIN MÉS»«LES LLACUNES DE NOVA CREACIÓ PODEN REPRESENTAR, ALMENYS SOBRE EL PAPER, UNA EINA ALTERNATIVA PER A LA CONSERVACIÓ. UN GRAN VENTALL D’ACTIVITATS HUMANES HAN ESTAT RESPONSABLES DE LA CREACIÓ D’AMBIENTS LENÍTICS»vament. L’estudi que s’ha efectuat a tres àrees diferents de la demarcació de Girona on per raons diferents s’han creat al mateix moment llacunes de característiques si-milars també ho demostra: d’una banda, la colonització en aquest cas fou tan ràpida que a les poques setma-nes d’inundació ja hi havien arribat més de la meitat d’espècies de les que hi acabarien arribant al llarg del primer any complet; i de l’altra, la major part d’aques-tes espècies foren insectes. Les larves de l’efemeròpter (o efímera) Cloeon inscriptum, del nedador d’espatlles Anisops sardeus i del dípter Chaoborus flavicans han estat els taxons més representatius al Pla de l’Estany, al Baix Ter i a la Plana de la Selva, respectivament. Si analitzem la comunitat no tant des d’un punt de vista taxonòmic –és a dir, de quines espècies hi ha– sinó amb una visió funcional –per tant, de com i què fan aquestes espècies– veiem que en aquests ambients creats recent-ment dominen els invertebrats que són capaços de dis-persar-se –per exemple, volant– per ells mateixos. Això és un signe de la joventut d’aquestes llacunes, però alho-ra un avís –si es vol dir així– per a qui es pensi que un ambient aquàtic de nova creació hostatjarà, de seguida, la fauna aquàtica singular que li correspondria d’acord amb el territori on s’ubica o l’ecosistema que està pre-concebut a substituir o complementar. Ans al contrari, al principi probablement hi dominaran els organismes oportunistes que hagin vist en aquest espai un punt po-tencial on reproduir-se i alimentar-se i que, d’aquesta manera, s’hi hagin establert.■  TOT VOL EL SEU TEMPS...I una prova d’això és que, seguint en el mateix estudi, la majoria de paràmetres de la comunitat –descriptors que expliquen com s’organitza: la riquesa d’espècies, la di-versitat taxonòmica, la diversitat filogenètica o l’abun-dància d’individus– no varen variar significativament al llarg del primer any. En una comunitat que es trobés en un procés de successió –des d’una situació inicial deserta o amb uns pocs organismes pioners; avançant cap a estadis intermedis de la successió, més rics en espècies; i amb el rumb posat a l’estadi final, climàcic, on haurien de vèncer els més ben adaptats a l’ambient ja estable– serien esperables canvis en aquests descrip-tors. Per tant, la comunitat s’estructuraria o, el que és el mateix, aniria avançant –no sempre gradualment ni a una mateixa velocitat– seguint una sèrie d’estadis des-crits i normalment ordenats: la successió. En canvi, el que s’observà en aquest estudi és que tan sols un parà-metre –la biomassa– d’entre els set analitzats presenta-va variacions significatives al llarg del primer any. La biomassa tendia a créixer al llarg del primer any, però Riquesa d’espècies acumulada (en percentatge) al llarg del primer any, en cadascun dels tres llocs estudiats: Pla de l’Estany (PE), Plana del Baix Ter (BT) i Plana de la Selva (PS). Observeu que al primer mos-treig, a setembre de 2006 –poques setmanes després de la primera inundació– ja havia arribat el 50% de les espècies que acabarien co-lonitzant les llacunes de nova creació. Núm. 66 MÈTODE 27© Albert Ruhí© MÈTODE© MÈTODE383144Mapa de l’àrea estudiada al nord-est peninsular, a la demarcació de Girona, amb els tres nuclis de llacunes de nova creació i la distàn-cia que els separa, en quilòmetres. Se situen dins una mateixa regió però en canvi estan afectats per factors locals diferents. L’estabili-tat hidrològica –assecatge, règim hídric– ha demostrat ser el factor que més condiciona aquestes llacunes. JUN-06 SET-06 DES-06 MAR-07 JUN-07 SET-07100806040200PEBTPSen canvi la resta no variava significativament, o bé ho feia en funció del lloc però no pas del temps –relacio-nant-se amb aspectes com les oscil·lacions en el nivell de l’aigua i l’assecatge de la llacuna, que van ser dife-rents d’un lloc a l’altre. El mateix succeïa si analitzàvem la composició: tant des d’un punt de vista taxonòmic com funcional, es re-lacionava amb el factor lloc –és a dir, el grup d’espè-cies presents en una zona era significativament diferent al de les altres, i també el seu efecte (alimentació) i resposta (estratègies vitals) envers l’ambient. En canvi, no variava significativament al llarg del temps. Així, en aquest estudi no es pot dir que al llarg del primer any la comunitat s’hagi estructurat i, en conseqüència, tampoc no es pot parlar de successió. Hi ha hagut tan sols el primer pas de la successió –que és la colonitza-ció d’aquests ambients per part d’espècies oportunistes, amatents a nous hàbitats que puguin aparèixer aquí i allà–, però, com en altres casos d’estudi publicats, sem-bla que caldrà esperar per trobar una comunitat ben formada, anàloga a la que trobaríem en una llacuna na-tural. Altres treballs que han comparat, per exemple, la riquesa d’escarabats aquàtics en llacunes de diverses edats han obtingut que tan sols les llacunes més «ve-lles» hostatjaven els coleòpters més especialistes, que sovint depenien d’espècies de plantes particulars que arribaven als últims estadis de la successió... malgrat que la riquesa d’escarabats en llacunes «joves» i «ve-lles» era del tot comparable i, en alguns casos, fins i tot major en les més recents.■  ACTUAR EN POSITIUAltres exemples demostren que el temps juga a favor i per això molts projectes de conservació que no cerquen la immediatesa dels resultats inclouen estanys de nova creació, cada cop més sovint, com a element principal de la conservació de la biodiversitat. A més, cal fer no- 28 Núm. 66 MÈTODEEls escarabats aquàtics són colonitzadors aeris, i alguns ditíscids són particularment eﬁ cients cercant i establint-se a nous ambients aquàtics. L’espècie de la fotograﬁ a (Eretes griseus) s’ha trobat a totes tres àrees estudiades, als pocs mesos de la inundació inicial.Els amﬁ bis tampoc tarden a descobrir i aproﬁ tar aquests ambients. El gripau corredor (Bufo calamita) s’ha reproduït en grans nombres a totes tres àrees estudiades ja la primavera següent a la inundació. A la fotograﬁ a, una parella en amplexus.© Albert Ruhí«MOLTS PROJECTES DE CONSERVACIÓ QUE NO CERQUEN LA IMMEDIATESA DELS RESULTATS INCLOUEN LLACUNES DE NOVA CREACIÓ, CADA COP MÉS SOVINT, COM A ELEMENT PRINCIPAL DE LA CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT»tar que el grau d’èxit depèn sempre del punt de vista de quin grup animal –o vegetal– es pretén afavorir en par-ticular: algunes d’aquestes mateixes llacunes estudiades varen ser un lloc de cria important per al gripau cor-redor (Bufo calamita) o la granota verda (Pelophylax perezi), de la mateixa manera que bassetes urbanes a la ciutat de Girona són punts de reclutament principals del tòtil (Alytes obstetricans) o estanyols de jardí d’urbanit-zacions circumdants han estat l’escenari de reproducció de la granoteta de punts (Pelodytes punctatus), esdeve-nint destacables tots ells sota el criteri herpetològic. I és que als ambients mediterranis intensament in-tervinguts, l’aigua –o, més aviat, la seva escassetat– acostuma a ser el factor limitant per a molts éssers vius. De la mateixa manera que durant l’estiu, vora les ciu-tats, tindran èxit les basses que serveixen d’abeuradors als ocells; i als jardins aquestes petites làmines d’aigua seran un bon refugi per a la fauna que progressivament s’exclou de l’entorn periurbà; al medi natural, cada cop menys salvatge, també seran acceptades. Tant des d’un punt de vista estètic com educatiu o científic i, en al-guns casos a mitjà termini –en d’altres l’endemà ma-teix de crear-la– també des del punt de vista de la con-servació, val la pena recuperar aquests menuts hàbitats que la desídia i l’obsessió per allò gros, exòtic i llunyà ens ha fet perdre. Gran o petita, soma o profunda, per-manent o temporània... Si generalment l’impacte humà sobre el medi té un sentit negatiu, per què no hauríem de provar de capgirar-lo?BIBLIOGRAFIABOIX, D. et al., 2008. «Patterns of composition and species richness of crusta-ceans and aquatic insects along environmental gradients in Mediterranean water bodies». Hydrobiologia, 597: 53-69.GEE, J. H. R. et al., 1997. «The ecological basis of freshwater pond mana-gement for biodiversity». Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems, 7: 91-104.GIBBS, J. P., 2000. «Wetland loss and biodiversity conservation». Conserva-tion Biology, 14: 314-317.RUHÍ, A. et al., 2009. «Spatial and temporal patterns of pioneer macrofauna in recently created ponds: taxonomic and functional approaches». Hydro-biologia, 634: 137-151.WILLIAMS, P. et al., 1999. The Pond Book: a guide to the management and creation of ponds. Ponds Conservation Trust. Oxford.ZEDLER, J. B., 2000. «Progress in wetland restoration ecology». Tree, 15: 402-407.Albert Ruhí, Dani Boix, Jordi Sala, Stéphanie Gascón i Xavier Quintana. Institut d’Ecologia Aquàtica. Universitat de Girona. Núm. 66 MÈTODE 29© Albert Ruhí

Llacunes de nova creació

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/64959/64830

Llacunes de nova creació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana