Jaume de Puig i Oliver

Puig i Oliver, Jaume de

Hemeroteca Cientifica Catalana

tat de Bonifaci VIII, s’havia proposat com un punt d’honor seu de veure als seus peus, derro-tat i demanant perdó, al rei Frederic de Trinàcria; es morí sense haver tingut aquella satisfac-ció i els nostres reis seguiren el seu camí almenys durant un segle. La Cronica Siciliae tira, evidentment i ostensiblement l’aigua al propi molí, una part de laqual tembé es manifesta enraonadament partidària de la Casa de Barcelona, cosa que li hem d’a-grair, tant com respecta la veritat dels fets. De fet, les pàgines dedicades als reis Pere el Gran,a Alfons II, a Jaume II i a Frederic III és com si fossin parts de la Història de Catalunya i hipodem llegir, resumint el judici del regnat de Jaume II que “quasi omnes habitatores Siciliesub eo fierent in modico tempore locupletes” (De la Cronica Sicilie, p. 173, nota 105 de l’au-tor). I si en els Tractats d’Anagni, Bonifaci VIII havia imposat que els regnes de Sicília i de laCorona de Catalunya-Aragó no recaiguessin mai en el mateix, trobem ací l’observació estrictadel manament papal, quan Jaume II, immediatament abans de prendre possessió de la Coronaa Vilabertran (in partibus Catalonie), renuncià al regne de Sicília el dissabte, 29 d’octobre del1295, cosa que deixava els representants del poble sicilia en una immensa tristesa, però elsposava a les mans els Sicilians “si costituiscono un regno e una dinastia autonomi. Il risultato,paradossale solo in apparenza, è che la Cronica Sicilie, la più ufficiale tra le cronache siciliane,valorizza in questo caso, più delle altre, l’argomento che doveva apparire più rivoluzionario perla mentalità del tempo, quello che, con parole di oggi, si potrebbe definire il diritto all’auto-determinazione dei popoli” (182): Bonifaci VIII i Jaume II feien possible a d’altres practicarl’autodeterminació ja abans que s’acabés el segle XIII.La darrera observació que sembla convenient de subratllar és que, anys després queJaume II ja s’havia desentès del regne de Sicília o de Trinàcria, el 3 de març del 1320, defen-sava davant el papa Joan XXII la decisió dels regnes de Trinàcria i de Catalunya-Aragó d’esta-blir un acord mutu d’ajut recíproc, de la mateixa manera que funcionava en la relació entre elsde Sicília (Nàpols/Provença) i França (280, Núm. 27): la lletra de Jaume II a Joan XXII foupublicada per LÜNIG, Codex Italie Diplomaticus..., II, doc. LXXVI, 1087. Els noms d’un geni de la guerra com Roger de Llúria, els de dos cronistes nostres comBernat Desclot i Ramon Muntaner o el d’un recercador modern com Antoni Rubió i Lluchtambé són de casa en aquestes pàgines. Direm, encara que la presència en l’abundant biblio-grafia d’estudis en llengua catalana, no deixa de fer l’escaiguda en la valoració del present lli-bre.Josep PerarnauElvis MALLORQUÍ GARCIA, El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructurafeudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, Girona, Diputació de Girona 2011, 580 pp.El Llibre verd dels Feus del bisbe de Girona és un volum rar i essencial. És rar, perquè entreels bisbats catalans no n’hi ha cap més. I és essencial perquè és la clau per a entendre una estruc-tura històrica, l’estructura feudal del bisbat de Girona. És veritat que el coneixement de l’es-tructura feudal dels altres bisbats que no són el de Girona, i el de Girona mateix, té d’altrespunts d’accés, clars i variats. El fet és que al bisbat de Girona, durant el segle XIV, el bisbe vaprendre una decisió estratègica des del punt de vista històric i, al capdavall, historiogràfic: vaordenar que es fes una enquesta exhaustiva sobre el delme, parròquia per parròquia. Avui dirí-em que el resultat és una fotografia del delme en aquell moment determinat del temps. Així,en la història d’aquest impost al bisbat de Girona, hi ha un abans, els segles IX-XIII, i un des-prés, els segles XV-XIX. Al bell mig es dreça, desafiant i clarificador, el Llibre verd dels Feus delbisbe de Girona. Tota la història anterior hi convergeix, tota la posterior en dimana. Ja elCartoral de Carlemany, el primer de la diòcesi, consagrava la seva segona part a escriptures dereconeixement de delmes. El Cartoral de rúbriques vermelles en recollia unes quantes pel seu647RECENSIONScompte. Fa quatre anys vam publicar, en col·laboració amb Albert Serrat i Torrent, en aquestmateix anuari, el protocol del notari de la Cúria Diocesana de Girona, Pere Capmany (1313-1367), un altre volum clafert de reconeixements de delmes. La massa de capbreus i altra docu-mentació censal acumulada a l’ACG i a l’ADG, literatura pràcticament verge, té un eix precís:el llibre que avui gosem comentar.El seu autor ha fet un servei que potser mai no sabrem ponderar adequadament. En primerlloc ha posat sobre la taula la qüestió del delme, impost essencial i bàsic de renda feudal, pocestudiat en el seu conjunt, que durà fins al 1837, i que Elvis té la paciència d’anar esbrinantdes dels seus llunyans orígens bíblics. Després d’haver-ne esbossat una primera història, ser-vint-se de documentació no pas escassa, perquè no ha pas estat tota editada, ni de bon tros, alcapdavall resulta que la història del delme rep una llum decisiva gràcies al Llibre Verd dels feusdel bisbe de Girona, una llum que permet de comprendre què va passar amb el delme des delprimer moment de la seva instauració i què en van saber fer els bisbes de Girona, gràcies a unapolítica intel·ligent i respectuosa dels fets. A parer nostre, aquest és el punt essencial que hasabut copsar, amb instint segur, Elvis Mallorquí. El Llibre Verd no és un simple instrument detreball, un capbreu universal o una altra eina de control que el bisbe de Girona un dia s’em-pesca. És una enquesta vasta i exhaustiva, que fa balanç d’una determinada situació del delme.Això és el que exposa el Llibre Verd. Tan important com el que diu és el que no diu i, això jausota cadascun dels seus folis: assenyala la política seguida i a seguir a l’esguard del delme.El bisbe de Girona ordena la confecció de l’enquesta amb la consciència molt clara que eldelme és un impost eclesiàstic, del qual es van apropiar els laics molt aviat (segle X), i sobreel qual el bisbe té el dret teòric irrenunciable de recuperar-lo; mentre la recuperació no es duua terme de forma pràctica, el delme genera moviments —vendes, pignoracions, transmis-sions— sobre els quals el bisbe hi té drets igualment irrenunciables i reconeguts —terços,lluïsmes, foriscapis—, que conformen un tant per cent important de la renda episcopal. A tra-vés d’aquests drets, l’un de caràcter teòric, l’altre pràctic, el bisbe apareix com el senyor emi-nent del delme en tot el bisbat, de manera que no hi ha cap noble recaptador de delmes queper aquest concepte no sigui vassall del bisbe, ja sigui el bel·licós comte d’Empúries, ja siguiel poderós vescomte de Cabrera. El Llibre Verd, doncs, és una declaració de principis políticsexplícita.A parer nostre, tot el treball acumulat per Mallorquí en la descripció del manuscrit, ambels petits problemes inevitables que una obra d’aquesta mena sol presentar, i en l’estudi del seucontingut formidable, apareix com una elaboració molt sòlida, perquè no oblida mai la pers-pectiva des de la qual fou programat, essencialment política. Val a dir que els coneixementsanteriorment adquirits per Mallorquí sobre l’estructura parroquial del bisbat de Girona, expo-sats en una altra obra, li han estat molt útils per a moure’s còmodament en el bosc de dades delLlibre Verd. El lector ja endevina que delme i parròquia són indissociables. És cert, amb correc-cions que Mallorquí exposa. I és cert que l’impost, inicialment eclesiàstic, cau en mans delslaics que controlen castells a partir del segle X. Com és cert també que el delme no és unimpost uniforme, sinó complex. Hi ha delmes majors, delmes menors, delmes fixos, delmesemergents, productes nous que se sostreuen al delme i d’altres que hi recauen, etc. Els recap-tadors dels delmes o delmadors constitueixen un altre capítol ple de sorpreses: hi ha grans se-nyors laics, cavallers, ciutadans, famílies, institucions eclesiàstiques no parroquials, clergues,simples laics que trafiquen amb les operacions comercials de compra i venda de delmes i partsde delmes, etc. Arribats a la micrografia que permet una enquesta com la del Llibre Verd, elpanorama esdevé fascinant. Una part molt important de la societat, des de la més alta fins a lescapes mitjanes, es mou a les engires del delme. Realment aquest impost apareix com unaestructura fonamental, amb una capil·laritat que no deixa al marge ni parròquia, ni veïnat, nimas. Al costat i a part dels senyors dels delmes i de part de delmes, hi ha els batlles de sac, ésa dir, els burots del delme, els qui al camp o a l’era cobren la part delmada i en treuen per aells el redelme.648 RECENSIONSSeria interessant esguardar el procés de recuperació de delmes que menen les autoritatseclesiàstiques, les seves fases i els seus pics i repics, entre 1200 i 1362, tenint en compte que afinals de segle XIII el bisbat de Girona s’embarca a veles desplegades en l’aventura de Mallorca,de la qual va treure avantatges econòmics consistents. Entre la pèrdua del control del delme apartir del segle X i el Llibre Verd dels Feus s’hi intercalen dos fets extraordinaris:la ReformaGregoriana (segle XI i següent) i la conquesta de Mallorca i de les Pitiüses, amb el paper cone-gut dels bisbes i sagristans gironins. Amb la reforma, els bisbes van recuperar el control de lesesglésies, és a dir, de la vida parroquial. Amb la conquesta de Mallorca es va intensificar el con-trol del delme. La recuperació d’un delme laic per part de les institucions eclesiàstiques es fasempre pagant, i és evident que la tresoreria eclesiàstica gironina va rebre reforços considera-bles, gràcies a la croada malloquina. Elvis Mallorquí constata que entorn de 1200 el volum dedelmes en mans de laics era més gran que el 1362, i deixa oberta la qüestió dels mecanismes através dels quals es produeix aquest resultat. Sense ésser ningú per a dir qualsevol paraula defi-nitiva, pensem que cal estudiar amb lupa el paper de l’església de Girona en l’empresa mallor-quina, els rèdits que en va treure i llur aplicació a recuperar delmes.La importància del treball de Mallorquí es posa en relleu amb un altre tipus de compara-ció. Els darrers decennis s’han publicat els dos cartorals essencials del bisbat de Girona, elCartoral de Carlemany i el Cartoral de Rúbriques Vermelles. Com a reculls d’escriptures, són duesobres decisives, no caldria ni dir-ho; ja hem insinuat que contenen, sobretot el primer, moltesescriptures de reconeixement de delmes. Però ni per separat ni en conjunt no donen prou infor-mació perquè emergeixi alguna línia d’interpretació estructural general, vàlida per a tot elterritori del bisbat, en relació amb el delme. El Llibre Verd dels Feus, en canvi, sense recollir capescriptura per bé que citant-ne moltes, que per això havien estat recollides en els cartorals i pro-tocols, revela l’estructura i una part important del funcionament de la societat, en la mesuraque l’enquesta sobre el delme dóna una configuració fiscal quantificable i significativa en totesles seves derivacions: cultius i productes, quantitats produïdes, quantitats delmades, censossobre delmes, significació global del delme en l’economia episcopal, etc. En la mesura querecull informació sobre tots els delmadors dels anyss 1362-1371, el Llibre Verd és la pedra detoc per a entendre correctament els canvis sobrevinguts a partir de la documentació anteriordels cartorals i dels pergamins i dels canvis que sobrevindran més tard, controlables a partir deles col·leccions de pergamins posteriors al 1362, de les informacions dels capbreus, de lesescriptures censals i dels índexs de documents que es començaran a elaborar a finals del segleXVII i durant el segle XVIII. El fons del patrimoni de la mitra del’ADG conté sobretot títolsde propietat: drets dominicals i senyorials situats en diverses poblacions de la diòcesi, lluïsmesi foriscapis sobre els delmes que els laics perceben a les parròquies. A redós d’aquest títolspul·lula una massa documental densa: capbrevacions de feus i delmes (1364-1744), reconeixe-ments de feus (1567-1583), còpies d’escriptures de delmes (ss. XIII-XIV), llistes de perceptorsde delmes amb les rodalies d’algunes parròquies (1502 i 1568), citacions per capbrevar feus(1331-1616), lletres sobre feus (1554-1664), amortització de delmes (1252-1740), causessobre delmes (1580-1586), empares i desempares de feus (1366-1740), etc. La funció del LlibreVerd dels Feus en relació amb tal massa documental resulta decisiva, perquè ajuda a clarificar-lapoderosament, segons l’abans i el després de 1362. Des del punt de vista estrictament arxivís-tic, la dispersió aparent dels fons del patrimoni de la mitra i dels buits documentals que s’hiconstaten conviden a estudiar si la dispersió i el buit són aparents o corresponen més aviat auna simple adaptació vegetativa de la cúria als moviments reals del delme. Sense l’existènciadel Llibre Verd dels Feus una tal qüestió no es podria ni tan solament plantejar.El Llibre Verd forneix 403 informacions detallades sobre com es recull el delme l’any 1362al bisbat de Girona, parròquia per parròquia. Cada document comença amb el/s nom/s del/sdelmador/s, anota les parts en què es divideix el delme, de qui és cada part, el valor en mone-da de cadascuna de les parts i els productes que són subjectes al delme. En algunes parròquiesel delme és expressat segons els masos, senyal d’hàbitats dispersos. Mallorquí fa una lectura crí-649RECENSIONStica del text i contrasta les dades del Llibre Verd amb d’altres dades relatives a delmes contin-gudes al Cartoral de rúbriques vermelles i al Protocol de Pere Capmany, constatant-hi tal vegadauna coincidència, tal altra una discrepància, a tenor de l’estabilitat o el moviment que ha afec-tat un delme concret.El llibre és acompanyat de bibliografia, de figures (25), de mapes (35), de taules (27), de laratio editionis i dels índexs antroponímic i toponímic corresponents. Constitueix un bon ins-trument de treball per la feina de transcripció, d’anotació crítica i de notes bibliogràfiquessobre les escasses publicacions d’escriptures de delmes gironines aparegudes fins ara. Hem insi-nuat, encara que no ho hem dit clarament, que la publicació del Llibre Verd de l’ADG farà veureamb uns altres ulls una gran part de la literatura anterior i posterior del mateix ADG i del’ACG encara no publicada. Sobretot farà veure que alguns reculls d’escriptures anteriors alLlibre Verd, com el ja publicat de Pere Capmany, no es comprenen si no són degudamentemmarcats en el context del bisbat gironí, on el bisbe exercia en més d’una direcció el seu paperde senyor eminent del delme. Sobre aquesta senyoria no està pas encara tot dit. Què hi fan al’ADG un conjunt no pas menyspreable de cartes dotals (segle XIII) dels senyors locals del bis-bat? El bisbe no exercia un paper de garant de llur compliment, al qual podia eventualmentobligar els recalcitrants amb vetos o constrenyiments lligats amb el delme? Ens fa l’efecte, des-prés de l’estudi del llibre de Mallorquí, que una gran part de la historiografia que el seguirà nofarà més que confirmar tots els seus punts de vista nous i obrir-ne d’altres.Així, a més de rar i d’essencial, el Llibre Verd es pot qualficar com a providencial, perquè ésun far lluminós posat al centre de la trajectòria històrica i de l’atenció historiogràfica que puguimerèixer l’estudi dels grans senyors feudals que foren els bisbes de Girona.Jaume de Puig i OliverSalvatore FODALE, Alunni della perdizione. Chiesa e potere in Sicilia durante il Grande Scismad’Occidente (1372-1416) (Nuovi Studi Storici, 80), Roma, Istituto Storico Italiano per ilMedio Evo 2008, 878 pp.Si hom cerqués (ni que fos amb un llum, com Diògenes) un cas d’allò més enrevessat, elsfils del qual fossin inextricablement complicats els uns amb els altres, difícilment en podriatrobar un de més difícil que el de l’illa de Sicília (aleshotres encara Regne de Trinàcria, almenysper a alguns) durant el Cisma d’Occident: damunt un poble i una església, fidel al papa seienten tron de Roma, regnava una dinastia, branca de la Casa Reial de Barcelona, en un primermoment autodeclarada ‘indiferent’ entre els dos ‘papes’ el de Roma i el d’Avinyó, durant elsanys de Pere III el Cerimoniós, després declaradament avinyonista fins al 1410 i després delCompromís de Casp, obligada per l’autèntic ‘Compromís’, el dels Trastámara amb Benet XIII,a seguir aquell camí que conduïa el Papa Luna a asseure’s en la Seu de Roma, ni que el dit camípassés per autèntiques animalades, com la del casori del jovincell príncep Juan de Trastámara(16 o 17 anys), segon fill de Ferran I d’Antequera, amb Giovanna II d’Anjou-Durazzo, reina deNàpols, una senyora que devia haver superada la cinquantena, casori del qual també dóna tes-timoni el llibre que ens ocupa (665, nota 10); diguem, per fer l’afer encara més complicat, quela dinastia regnant a l’illa de Sicília tenia o posseïa entre d’altres càrrecs de naturalesa eclesiàs-tica, el del ‘vicariat apostòlic damunt l’illa de Sicília’, que convertia els seus reis en segona auto-ritat eclesiàstica després de la del papa en aquelles terres; i recordem que els fils s’haurien aca-bat d’engarbussar quan, immediatament després de l’esmentat Compromís de Casp, el nou reihauria imposat en virtut de manament reial, que tota l’església de Sicília, que vol dir tots i cadaun dels seus eclesiàstics, reconeguessin que l’únic papa legítim era Benet XIII – Pero de Luna,el qual pels camíns dels Regnes de Sicília i de Nàpols (aquest darrer aleshores ja a punt de caureen mans dels Trastámara en virtut del ‘casori’ al qual ens acabem de referir), havia començat de650 RECENSIONS

Elvis Mallorquí Garcia, El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, Girona, Diputació de Girona, 2011, 580 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ATCA/article/download/138035/137163

Elvis Mallorquí Garcia, El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, Girona, Diputació de Girona, 2011, 580 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana