Flores, Xavier

Biblioteca Digital de les Illes Balears

50
A
bans de complir vint anys,
Vigo havia tengut temps
de dur una vida poc con-
vencional i de deixar un
testament cinematogrà-
fic no massa prolífic però
sí suficientment impor-
tant com per influir en directors tan con-
sagrats com Renoir, Carné, Bresson, Truf-
faut...
Tal vegada, com sostenia Bresson, als
tretze anys la majoria de les coses ja es-
tan decidides o determinades inequívo-
cament, el cert és que Vigo es va veure
obligat a usar un pseudònim en la ma-
jor part de la seva adolescència; l’activi-
tat política del seu progenitor no és alie-
na a aquesta circumstància.
El 1817, en circumstàncies encara per acla-
rir oficialment, el pare de Jean Vigo moria
quatre dies després d’entrar a la presó.
El suïcidi fou la causa oficial encara
que la versió familiar és més propera a
la d’assassinat per estrangulament.
Vigo va passar la seva adolescència en
diversos col·legis fora de París amb el nom
de Jean Sales, lluny de l’ambient fami-
liar patern. El seu pare, militant anar-
quista i redactor del periòdic Libertaire
conegut casualment també pel sobre-
nom —Miguel d’Almereyda— va marcar
la seva formació.
Els antecedents familiars i la seva
precària salut el dugueren a escurçar la
seva vida desset anys després que son pa-
re la perdés a la presó de Fresnes.
La seva obra pareixia obvi que esta-
va abocada a no seguir els camins habi-
tuals de difusió i coneixement. El seu en-
tusiasme i interès pel cinema i la seva
mescla de tendències que van des del su-
rrealisme al realisme poètic i la seva prò-
pia evolució com a cineasta el conver-
teixen a pesar de les dificultats d’exhibi-
ció de les seves pel·lícules en un perso-
natge molt valorat pels sectors més
avançats del cinema francès.
La seva primera incursió en el cine-
ma A propos de Nice la fa amb el germà
de Dziga Vertov, aquesta petita mostra
—migmetratge— no li serveix per ad-
quirir notorietat ni, per suposat, conti-
nuïtat en el seu cinema, però s’insinua la
voluntat de Vigo de mostrar la realitat ,
Zéro de conduite i deu en cinema
Xavier Flores
Lydu i Vigo. Zéro de conduite.
1009-13269-13269 Temps Mod 112  23/3/05  14:21  Página 50
51
en plantejar el seu món en imatges, en
plantejar-lo a la pantalla.
Solament cinc anys separen A propos
de Nice de L’Atalante però, des del prin-
cipi, la idea documental en el seu cine-
ma es mostra evident.
L’habilitat per proposar i provocar l’es-
pectador supera l’inconvenient de veure
la seva obra reduïda pels rigors de la dis-
tribució —dotze anys tardà a estrenar-
se— Zéro de conduite —i pel poc interès
dels seus productors en respectar el me-
tratge original de la seva pel·lícula testa-
ment L’Atalante, però la seva obra és aquí
sense que es pugui destruir la seva in-
ventiva, ni les seves ganes de mostrar-nos
París, el Sena, els seus personatges i els
seus ambients d’una manera frontal i de-
sacomplexada que la fan perviure avui en
dia com un antecedent d’un tipus de re-
alisme que es va anticipar a teories i dis-
cussions sobre la mise en scène i la nar-
ració en el cinema.
El seu prematur final va fer que les
seves dues pel·lícules de ficció parlaren
de la infància i d’una història d’amor.
La infància de Zero de conducte és tes-
timonial i quasi documental malgrat la pro-
liferació de personatges grotescs i de far-
sa, la realitatemergeix suggerent en aques-
ta petita peça de Vigo, limitada en el seu
metratge per dificultats econòmiques.
La vida de Vigo envaeix el seu cinema
d’una forma no biogràfica ni redempto-
ra ni, per descomptat, moralista, és una
venjança, una rectificació molt inspirada
en la qual el valor d’un sol pla ens revela
l’interès i la passió, i, també, la fe que va
dipositar Vigo en el cinematògraf.
La pel·lícula està plena de suggeri-
ments, d’insinuacions i d’una tremenda
inspiració i entusiasme que anticipa, uns
anys més tard, la seva L’Atalante.
Michel Simon, Paris, El Sena, la parella,
la soledat, la nit i els llums de la ciutat que
amaguen l’altre món menys brillant...
L’Atalante és el testament de Jean Vi-
go, va rodar la part final de la pel·lícula
no escoltant els consells metges, tal ve-
gada preveient un final que després es
revelaria pròxim, així i tot L’Atalante no
és una pel·lícula ombrívola, és un film
il·lusionant i vitalista molt lluny dels exis-
tencialismes tràgics. 
La vida de Vigo envaeix el seu cinema d’una forma no biogràfica ni redemptora ni, per descomptat,
moralista, és una venjança, una rectificació molt inspirada en la qual el valor d’un sol pla
ens revela l’interès i la passió, i, també, la fe que va dipositar Vigo en el cinematògraf
Jean Vigo dirigint Zéro de conduite.
1009-13269-13269 Temps Mod 112  23/3/05  14:21  Página 51


Zéro de conduite i deu en cinema

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2005_/n0112_p0/50.dir/tm_2005_n0112_p050.pdf

Zéro de conduite i deu en cinema

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears