Cerdà, Elisabet

Rodríguez, Rosa Flor

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
1
Procés de conservació-restauració de la casulla Sant Ermengol
L’estiu del 2011 va arribar al taller de restauració del Centre de Documentació i 
Museu Tèxtil el teixit procedent del Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, conegut 
com a capa de Sant Ermengol, on es va sotmetre a un procés integral d’anàlisis, 
documentació i restauració. La feina duta a terme durant aquest temps va 
permetre descobrir que la capa finalment era una casulla. Les conclusions 
van quedar recollides dins l’informe de documentació realitzat per Silvia 
Saladrigues1. 
La casulla estava col·locada en pla, cosida a un suport rígid d’exhibició fruit 
de la restauració realitzada als anys 702. El suport estava molt malmès a causa 
dels efectes de la llum i de la humitat, que havien degradat completament 
el color original del teixit que el recobria i a la vegada, havia provocat 
l’aparició de taques i aurèoles, arribant fins i tot al suport de consolidació. 
Per això la primera intervenció, tot i que prèviament ja s’havia documentat 
fotogràficament, va ser la separació de la peça del suport d’exhibició. 
Seguidament la peça es va sotmetre a un tractament de desinsectació-
desinfecció per anòxia3, ja que durant l’examen preliminar s’havien detectat 
restes d’insectes i del que podria ser un atac de fongs.
Documentació de l’estat de conservació
Com a pas previ a la restauració, vam documentar completament totes les 
alteracions i problemàtiques que afectaven a la peça. Aquest procés ens va 
permetre conèixer que l’estat de conservació de la peça era bastant inestable. 
El croquis de danys es va realitzar a mida real calcant i anotant totes les 
alteracions sobre un Melinex®. Vam optar per aquest mètode per evitar perdre 
informació, ja que una reproducció de la peça a escala més petita hagués 
impedit la correcta definició de totes les alteracions que presentava. 
Tota la superfície estava coberta per pols i brutícia acumulada, així com 
diferents restes d’insectes. Molts dels fragments conservaven restes sòlides 
adherides al teixit que semblaven tenir una procedència anterior a la primera 
intervenció de restauració. Per la seva forma, color i textura ens va semblar que 
podrien ser encara restes procedents de l’enterrament, ja que si el comparem 
amb altres teixits utilitzats com a mortalla la disposició és molt similar.4 A sobre 
de les restes s’havia creat una pel·lícula blanquinosa amb l’aparença de petites 
escates que cobria gran part de la superfície central de la casulla. Algunes zones 
consolidades durant l’antiga restauració s’havien desprès i separat del suport 
de consolidació, altres parts del teixit perimetral havien desaparegut, quedant 
només a la vista les puntades realitzades en la fixació.
De capa a casulla:  
procés de restauració d’un teixit  
de sant Ermengol
Per Elisabet Cerdà (restauradora titular del CDMT)
i Rosa Flor Rodríguez (restauradora, especialitat en arqueologia i tèxtil) 
Fotografies: CDMT, Quico Ortega i taller de restauració
1 Per més informació 
sobre la documentació 
de la peça veure article: 
SaladrigaS Cheng, S. 
“De capa a casulla: el teixit 
de Sant Ermengol”, pp. 29-
38, a Datatèxtil 28, CDMT, 
Terrassa, 2013. 
2 alberCh, T. i 
gendrau, D. “Restauración 
del tejido s. xi denominada 
capa de San Ermengol”, 
a: Congreso de Bienes 
culturales, Valladolid, 
1980; ViVeS, A. “Els teixits 
medievals del Museu Diocesà 
d’Urgell”, a: Urgellia, vol.8 
(1986).
3 Valentín, Nieves, 
El material Tèxtil. 
Susceptibilitats al 
biodeteriorament, CDMT, 
Terrassa, 2009.
4 Vestiduras pontificales del 
arzobispo Rodrigo Ximenéz 
de Rada. S. xiii, p.78, fig. 
73, Ministerio de cultura, 
Madrid, 1994.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
2
El problema més greu que afectava i afecta al teixit de la casulla és la 
degradació natural de les fibres de seda, accelerada per la presència de la llum 
i dels canvis bruscs de temperatura i humitat. Aquestes, amb el pas dels anys 
han patit una greu deshidratació i pèrdua de la matèria proteica, la fibroïna, 
que forma els fils de seda que aporta l’elasticitat i brillantor pròpia d’aquest 
material5. La conseqüència més evident és la ruptura del filament de seda, de 
manera que el teixit pot acabar convertint-se en pols. Els fils perden el gruix de 
la torsió i acaben trencant-se. La pèrdua acaba afectant al lligament i finalment 
a l’estructura del teixit. Aquesta degradació la trobem en diferents graus 
d’evolució al llarg de tota la superfície de la peça. La zona més afectada però, és 
tot l’eix central davanter així com la zona superior de l’esquena, on es localitzen 
més llacunes i pèrdues de teixit. 
5 LANDI, Sheila, The textile 
Conservator’s manual, p.15, 
Butterworth and Co, Kent, 
1995.
Mapa d’alteracions 
de la casulla.
Detall dels dipòsits blanquinosos 
situats a la superfície del teixit.
Àrea on es poden apreciar les 
diverses tipologies de degradació 
que afectaven a la peça. Vegeu 
detall.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
3
Procés de restauració
El procés de restauració el vam iniciar amb el descosit dels vuit fragments del 
suport antic de consolidació seguit del procés de neteja.
La neteja d’un teixit pot ser en sec i o en humit. La primera ens permet 
l’eliminació de la pols i la brutícia situada sobre la superfície del teixit, 
responsable en molts casos dels processos d’oxidació de les fibres així com 
catalitzador en els atacs de fongs. En el nostre cas la neteja es va iniciar amb 
l’aspiració de tots els teixits. En aquest procés es va utilitzar un aspirador de 
baixa succió ConserVac® que permet controlar la potència aplicada en cada 
moment. Com a mesura de protecció vam utilitzar una malla protectora que 
possibilita l’aspiració de la brutícia sense malmetre el teixit. Per les restes més 
adherides utilitzàrem les pinces de succió DA7C®. Aquestes pinces permeten la 
microaspiració de les restes situades dins del lligament de manera que es pugui 
retornar part de la seva antiga brillantor i flexibilitat. Aquest procés de neteja 
en sec es va realitzar tant per l’anvers com pel revers dels fragments. Gràcies a 
això vam poder descobrir dos fragments de tafetà de seda vermella, que podrien 
pertànyer al folre original de la casulla.
La neteja humida és un procés irreversible, ja que l’afegit d’un solvent afecta 
l’estructura interna de les fibres però a la vegada pot eliminar restes adherides 
que la neteja en sec no pot. Després de valorar els pros i contres d’aquest tipus 
Procés de neteja mitjançant 
aspiració controlada.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
4
de neteja6 vam optar per realitzar el bany per immersió però només amb aigua 
desionitzada, d’aquesta manera no serien necessaris els banys per esbandit. 
A part de la realització d’una neteja més profunda també es va valorar la 
rehidratació de les fibres que aportaria el bany.
Abans d’iniciar la neteja humida vàrem encapsular tots els fragments amb 
tul, de manera que la neteja es pogués realitzar sense perill de cap pèrdua 
ni trencament del teixit durant el bany. La neteja es va fer per immersió 
i tamponació del teixit només amb aigua desionitzada sense l’ús de cap 
tensoactiu ni detergent. Una vegada finalitzada la neteja i aprofitant el procés 
d’assecatge vàrem procedir a l’alineació de trama i ordit del teixit així com a 
l’aplanament, minimització d’arrugues i correcció de deformacions. Per ajudar-
nos en aquest procés es van utilitzar vidres plans i pesos, que mantenien la 
forma dels fragments (vegeu procés de neteja).
Com a nou suport de consolidació de la casulla vàrem triar un tafetà de 
cotó de color marró. Per matisar aquest to i fer-lo més similar al de la casulla 
el vàrem cobrir amb una crepelina de seda de color bronze. Sobre aquests 
col·locàrem els vuits fragments que conformen la casulla i vàrem procedir a la 
seva consolidació. Aquesta es va fer mitjançant costura amb fil de seda d’un 
cap. Es van utilitzar diferents punts de restauració, triant el més adient per a 
cada ocasió. La part davantera central, que com ja s’ha esmentat anteriorment, 
és amb diferencia la zona més malmesa, no admetia la fixació directa amb els 
punts de restauració. Per això vàrem optar per la realització d’un encapsulat 
amb crepelina. Es va usar una tonalitat similar a la utilitzada en el suport de 
consolidació. 
6 TIMÁR-BALÁZSY, 
Ágnes i EASTOP, Dinah, 
Chemical principles of textile 
conservation, pp. 195-213, 
Butterworth-Heineman, 
Oxford, 1998. 
Col·locació dels fragments sobre 
els suports de consolidació.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
5
Per evitar un canvi brusc de color entre les zones encapsulades i les que 
no ho estaven, vam retallar seguint la forma dels cercles que configuren el 
disseny de la peça, el perímetre de la crepelina, i la vam fixar amb punt de trau. 
Seguidament vam tallar el suport de consolidació un centímetre més gran 
que el perímetre de la casulla per permetre’ns fixar les vores sense malmetre el 
teixit original. En aquest punt, es va tornar a redescobrir la forma original de la 
casulla al plegar el teixit seguint les marques originals de les vores.
Fixació de la Casulla al suport de consolidació. 
Foto: CDMT, Quico Ortega. 
Procés d’encapsulat amb crepelina. 
La casulla un cop acabat el procés 
de consolidació i fixació.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
6
Sistema d’exhibició7
Per a la seva exposició en condicions òptimes vam realitzar un suport a mida 
amb materials de conservació. Aquest porta una ànima semirígida de xarxa 
metàl·lica coberta de material plàstic folrat amb cartró de pH neutre i cola de 
midó de blat a partir de les mides de la casulla en pla. Un cop finalitzat el suport 
en pla, el vam aixecar i plegar donant-li forma acampanada. Per que la forma 
es mantingués correctament vam col·locar una planxa d’Ethafoam coberta amb 
cartó de pH neutre a la part inferior. L’estructura es subjecta en el seu interior 
per una T metàl·lica que a la vegada fa de peanya per la vitrina. Aquest suport 
a mida permet que la peça s’assenti amb total comoditat sense que es creïn 
tensions ni deformacions.
Per a dotar el suport d’una superfície de lleuger encoixinat el vàrem folrar 
exteriorment amb buata de polièster coberta amb un teixit de loneta de cotó de 
color marró fosc. La part interna del coll i la inferior les vam pintar amb pintura 
acrílica del mateix to que la loneta. Sobre aquesta, vàrem cosir una peça de roba 
en sentit vertical a la part central davantera per permetre obtenir una superfície 
estèticament integrada amb la peça ja que la casulla no tanca completament. 
Finalment vam fixar la casulla al suport d’exhibició mitjançant bastes de 
subjecció per assegurar la seva estabilitat física i impedir qualsevol tipus de 
moviment que la pogués malmetre. 
7 En l’execució del suport 
d’exhibició també va 
col·laborar la restauradora 
Gemma Torra i Campos.
Procés de realització del suport 
d’exhibició.
29
DE CAPA A CASULLA. PROCÉS DE RESTAURACIÓ D’UN TEIXIT DE SANT ERMENGOL
7
Actualment, la casulla està col·locada dins una vitrina construïda amb 
materials de conservació8 en el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. Aquesta 
vitrina està il·luminada amb uns punts de llum de led amb una intensitat 
màxima de 50 lux. Aquesta il·luminació, encara que sembli reduïda pel visitant 
permetrà la conservació de la peça per a les generacions futures ja que el 
material constitutiu de la peça, la seda, és altament degradable per la llum. 
Els processos de degradació de la seda no es poden aturar, però si retardar 
mantenint uns valors de temperatura i humitat relativa el més constants 
possible. 
8 La vitrina va ser realitzada 
per l’equip tècnic d’STEM.
La casulla un cop acabada la 
intervenció sobre el nou sistema 
d’exhibició. Foto: CDMT, Quico 
Ortega.
29


De capa a casulla: procés de restauració d’un teixit de sant Ermengol

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert