Ferrer i Bastida, David

Llano, Manuel del

Revistes Catalanes amb Accés Obert

122 arxiu | 123
arxiu 
 secció a càrrec de David Ferrer i Manuel del Llano
Quan es va fer evident que la fidelitat realista del retrat 
fotogràfic substituïa amb escreix –i a un preu més adi-
ent– els pintats a l’oli, els estudis dels primers fotògrafs es 
veieren concorreguts per tots els estaments de la societat. 
En tractar-se d’una professió tradicionalment narcisista, 
no podien faltar-hi els arquitectes.
Al Fons Fotogràfic de l’Arxiu Històric del COAC es 
conserva una bona col·lecció d’aquests retrats. Vinguts 
d’arreu, amb dipòsits i donacions d’èpoques diverses, 
constitueixen avui una galeria iconogràfica d’innegable 
valor sociològic. Una petita selecció, realitzada segons el 
nostre criteri, serveix per fer-la conèixer i il·lustrar l’evo-
lució històrica de la imatge de l’arquitecte.
Els retrats més antics de què disposem, amb una tèc-
nica fotogràfica encara molt limitada, documenten ja 
el paper d’elit social dels arquitectes catalans de mitjan 
segle XIX. En una Barcelona que una altra vegada es con-
templa a si mateixa i s’embadaleix del seu nou tremp eco-
nòmic, l’arquitecte és elevat a autor de la seva fisonomia 
urbana. Pere Garcia i Fària o Antoni Rovira i Trias posen 
enravenats i amb el pit carregat de medalles, fent palesa 
la consagració social d’una professió emergent vinculada 
estretament amb la burgesia de la ciutat.   
A conseqüència d’aquest prestigi naixent, el 1878 es cons-
titueix l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, que, fins a 
la seva desaparició després de la guerra civil, fou presidida 
pels arquitectes més eminents de cada moment. Per deixar-
ne constància històrica, l’Associació constitueix una galeria 
de retrats fotogràfics dels presidents successius, emmarcats 
tots per una orla amb el lema Labor improbus omnia vincit, 
dels quals, com a mostra, triem el d’August Font i Carreres, 
autor de la façana i el cimbori de la catedral de Barcelona, 
que va presidir l’Associació entre el 1906 i el 1907.
Amb el canvi de segle la figura de l’arquitecte adopta 
una aparença menys institucional i més relaxada, i així 
es veu reflectit també per la càmera fotogràfica. El retrat 
de Bonaventura Bassegoda i Amigó, assegut al revés en 
una cadira i amb els braços reclinats indolentment sobre 
el respatller, traspua seguretat professional, però amb 
una certa pàtina de bohèmia artística. L’arquitecte no és, 
ara, tan sols un professional seriós, sinó que vol presen-
tar-se quasi com un artista. Aquesta nova imatge pública 
tindrà una llarga continuïtat, tal com ho demostra l’es-
tudiadíssim retrat d’Antoni Puig i Gairalt, fet als anys 
trenta, que evoca descaradament, tant per la posa com 
per la il·luminació, els retrats d’actors de cinema dels es-
tudis americans del moment.
No sempre, però, els arquitectes es podran fer retratar 
amb imatges tan afalagadores. Quan el Sindicat d’Ar-
Galeria de retrats
David Ferrer i Manuel del Llano
When it became evident that the realistic 
accuracy of the photographic portrait 
successfully substituted – and at a more af-
fordable price – oil paintings, the studios of 
the early photographers found themselves 
packed with all levels of society. Theirs be-
ing a traditionally narcissistic profession, the 
architects had to be there too .
In the COAC Historical Archive’s Photogra-
phy Collection, a large number of these por-
traits are conserved. They have come from 
all over, with deposits and donations from 
diverse eras, and today constitute an icono-
graphic gallery of indisputable sociological 
value. The idea of this small selection, made 
following our own criteria, is to make known 
and illustrate the historical evolution of the 
architect’s image.
The oldest portraits we have, using what 
was still a very limited photographic 
technique, document the elite social role 
already enjoyed by Catalan architects in 
the mid-19th century. In a Barcelona that 
was once more contemplating itself and 
becoming enraptured in its new economic 
boom, the architect was elevated to creator 
of the urban landscape. Pere Garcia i Fària 
and Antoni Rovira i Trias both pose stiffly, 
breast full of medals, making clear the social 
confirmation of an emerging profession 
closely linked to the city’s middle class.   
As a consequence of this emerging prestige, 
in 1878 the Association of Architects of Cata-
lonia was formed. Until its disappearance fol-
lowing the Spanish Civil War, it was presided 
over by the most eminent architects of the 
time. To leave a historical record, the Associa-
tion constituted a gallery of photographic 
portraits of the successive presidents, all 
framed with a border with the motto Labor 
improbus omnia vincit. As an example of 
this we have chosen that of August Font i 
Carreres, architect of the façade and dome of 
Barcelona Cathedral, who presided over the 
Association between 1906 and 1907.
With the turn of the century, the figure of 
the architect adopted a less institutional 
and more relaxed appearance, and this was 
also reflected by the camera. The portrait 
of Bonaventura Bassegoda i Amigó, sit-
ting back to front on a chair with his arms 
indolently reclining on its back, exudes 
professional confidence, but has a certain 
sheen of artistic bohemia. The architect was 
no longer just a serious professional, but 
wanted to present himself also as an artist. 
This new public image would have a long 
continuity, as shown by the much-studied 
portrait of Antoni Puig i Gairalt, taken in the 
1930s, and unashamedly evoking, in both 
pose and the lighting, the portraits of film 
stars from American studios of the time.
Portrait gallery
Cuando se hizo evidente que la fidelidad 
realista del retrato fotográfico sustituía con 
creces –y a un precio más asequible– a los 
pintados al óleo, los estudios de los primeros 
fotógrafos se vieron concurridos por todos 
los estamentos de la sociedad. Al tratarse de 
una profesión tradicionalmente narcisista, no 
podían faltar en ellos los arquitectos. 
En el Fondo Fotográfico del Archivo Histórico 
del COAC se conserva una buena colección 
de estos retratos. Llegados de todas partes, 
con depósitos y donaciones de distintas épo-
cas, constituyen hoy una galería iconográfica 
de innegable valor sociológico. Sirva esta 
pequeña selección, realizada según nuestro 
criterio, para darla a conocer e ilustrar la evo-
lución histórica de la imagen del arquitecto.
Los retratos más antiguos de que dispone-
mos, con una técnica fotográfica aún muy 
rudimentaria, documentan ya el papel de 
elite social de los arquitectos catalanes de me-
diados del siglo XIX. En una Barcelona que se 
contempla a sí misma de nuevo, embelesada 
con su nuevo ímpetu económico, el arquitec-
to es elevado a autor de su fisonomía urbana. 
Pere Garcia i Fària o Antoni Rovira i Trias posan 
erguidos y con el pecho repleto de medallas, 
poniendo de manifiesto la consagración 
social de una profesión emergente estrecha-
mente vinculada a la burguesía de la ciudad.
A consecuencia de este naciente presti-
gio, en 1878 se constituye la Asociación 
de Arquitectos de Cataluña, que, hasta su 
desaparición tras la guerra civil, fue presidida 
por los arquitectos más eminentes de cada 
momento. Para dejar constancia histórica de 
esta circunstancia, la Asociación crea una ga-
lería de retratos fotográficos de los sucesivos 
presidentes, enmarcados todos ellos por una 
orla con el lema Labor improbus omnia vincit, 
de los que, como muestra, escogemos el de 
August Font i Carreres, autor de la fachada y 
el cimborrio de la catedral de Barcelona, que 
presidió la Asociación entre 1906 y 1907.
Con el cambio de siglo la figura del arquitec-
to adopta una apariencia menos institucio-
nal y más relajada, y así se ve reflejado tam-
bién por la cámara fotográfica. El retrato de 
Bonaventura Bassegoda i Amigó, sentado al 
revés en una silla y con los brazos reclinados 
indolentemente sobre el respaldo, rezuma 
seguridad profesional pero con cierta pátina 
de bohemia artística. El arquitecto no es, 
ahora, tan sólo un profesional serio, sino 
que desea presentarse casi como un artista. 
Esta nueva imagen pública tendrá una larga 
continuidad, tal como lo demuestra el es-
tudiadísimo retrato de Antoni Puig i Gairalt, 
realizado en los años treinta, que evoca 
descaradamente, tanto por la pose como por 
la iluminación, los retratos de actores de cine 
de los estudios americanos del momento.
Galería de retratos
122 arxiu | 123
Pere Garcia i Fària, 1858-1927 Antoni Rovira i Trias, 1816-1884 Agustí Font i Carreras, 1845-1924
Lluís Domènech i Montaner, 1850-1923
Bonaventura Bassegoda i Amigó, 1862-1940
Antoni Puig i Gairalt, 1887-1935
124 arxiu | 125
quitectes, creat a l’inici de la guerra civil, obliga els pro-
fessionals a afiliar-s’hi per poder exercir, les fotografies 
dels carnets, tan terriblement eloqüents sobre el moment 
històric que s’estava vivint, ens presenten uns arquitec-
tes disfressats de proletaris, amb la camisa oberta, sense 
corbata –una cosa impensable mesos abans– i amb la 
pitjor americana del seu armari. (Que n’és d’expressiva 
la mirada de Francesc de P. Nebot, un arquitecte con-
servador i sempre molt ben vestit, en veure’s en aquesta 
nova situació!) 
La guerra civil obliga molts arquitectes a fugir del 
país. N’hi ha dos que podran retornar en circumstàncies 
i èpoques diverses: Puig i Cadafalch com un vell derro-
tat i Josep Lluís Sert, vell també, però amb una brillant 
carrera americana al darrere. En els seus retrats, obra 
respectivament de Català Pic i el seu fill Català Roca, es 
copsen magistralment aquestes diferències.
Acabada l’etapa més dura de la postguerra, una nova 
generació d’arquitectes retroba el fil del GATCPAC amb 
la creació del Grup R. Una fotografia fundacional, inten-
cionadament expressiva, aconsegueix fixar una imatge 
institucional del grup, una cosa que el GATCPAC no va 
considerar necessària. L’aposta del Grup R a favor de l’ar-
quitectura moderna portarà també a una visió diferent 
de l’exercici de la professió, i a partir d’aquest moment 
molts arquitectes treballaran en parella perquè ara són 
un grup d’amics que treballen plegats i així es volen pre-
sentar. La posa i sobretot la indumentària caracteritza-
ran cada retrat. 
Finalment, cal citar dos arquitectes refractaris a la 
màquina fotogràfica: Antoni Gaudí i Francesc Mitjans. 
Malgrat aquesta reticència, l’Arxiu conserva un retrat de 
Gaudí de perfil, molt retocat i poc conegut, utilitzat com 
a capçalera d’un calendari de la Sagrada Família als anys 
trenta. La rotunditat escultòrica de la seva testa resulta 
idònia per cloure aquesta breu galeria de retrats. s
David Ferrer i Manuel del Llano
Architects could not always be portrayed 
with such flattering images. When the 
Architects’ Trade Union, created at the start 
of the Civil War, forced professionals to sign 
up to be able to practice, the photographs 
on their membership cards, so terribly 
eloquent about the historical situation 
they were living, present us with architects 
dressed as proletarians, with open shirts, no 
ties – something unthinkable months earlier 
– and the worst jacket in their wardrobe. 
(How expressive the gaze of Francesc de P. 
Nebot, a conservative and always smartly-
dressed architect, upon finding himself in 
this new situation!) 
The Civil War forced many architects to 
flee the country. Two of them were able to 
return in different circumstances and peri-
ods: Puig i Cadafalch as a defeated old man 
and Josep Lluís Sert, also old, but with a 
brilliant American career behind him. In his 
portraits, the respective work of Català Pic 
and his son Català Roca, these differences 
are magnificently captured.
Once the hardest part of the post-war 
phase was over, a new generation of 
architects once more picked up the thread 
of the GATCPAC with the creation of Grup 
R. A founding photograph, intentionally 
expressive, manages to fix an institutional 
image of the group, something which the 
GATCPAC didn’t consider necessary. The 
commitment of Grup R to modern architec-
ture would also bring a different vision of 
the exercising of the profession, and from 
here on many architects would work with 
partners because they were now a group 
of friends who worked together, and they 
wanted to present themselves thus. The 
pose and above all the clothing characterise 
each portrait. 
Finally, it is important to mention two archi-
tects opposed to the camera: Antoni Gaudí 
and Francesc Mitjans. Despite this reticence, 
the Archive conserves a portrait of Gaudí in 
profile, which has been heavily touched up 
and is not well known, used as the heading 
of a Sagrada Família calendar in the 1930s. 
The sculptural roundness of his head is ideal 
for finishing this short portraits gallery s
David Ferrer i Manuel del Llano 
Translated by Debbie Smirthwaite
No siempre podrán los arquitectos retratarse 
con imágenes tan halagadoras. Cuando el 
Sindicato de Arquitectos, creado al inicio 
de la guerra civil, obliga a los profesionales 
a afiliarse para poder ejercer, las fotografías 
de los carnés, tan terriblemente elocuentes 
sobre el momento histórico que se estaba 
viviendo, nos presentan a unos arquitectos 
disfrazados de proletarios, con la camisa 
abierta, sin corbata –algo impensable 
meses antes– y con la peor americana de su 
armario. (¡Cuán expresiva resulta la mirada 
de Francesc de P. Nebot, un arquitecto 
conservador y siempre pulcramente vestido, 
al verse en esta nueva situación!)
La guerra civil obliga a numerosos arqui-
tectos a huir del país. Dos de ellos podrán 
regresar en circunstancias y épocas distintas: 
Puig i Cadafalch como un viejo derrotado y 
Josep Lluís Sert, viejo también, pero con una 
brillante carrera americana a sus espaldas. 
En sus retratos, debidos respectivamente a 
Català Pic y su hijo Català Roca, se captan 
magistralmente estas diferencias.
Acabada la etapa más dura de la posgue-
rra, una nueva generación de arquitectos 
retoma el hilo del GATCPAC con la creación 
del Grupo R. Una fotografía fundacional, 
intencionadamente expresiva, consigue 
fijar una imagen institucional del grupo, 
cosa que el GATCPAC nunca juzgó necesa-
ria. La apuesta del Grupo R a favor de la ar-
quitectura moderna llevará también a una 
visión distinta del ejercicio de la profesión. 
A partir de este momento muchos arqui-
tectos trabajarán en parejas, porque ahora 
son un grupo de amigos que trabajan 
juntos y así quieren presentarse. La pose y 
sobre todo la indumentaria caracterizarán 
cada retrato. 
Por último, no podemos dejar de citar a dos 
arquitectos reacios a la máquina fotográfica: 
Antoni Gaudí y Francesc Mitjans. A pesar 
de estas reticencias, el Archivo conserva un 
retrato de Gaudí de perfil, muy retocado y 
escasamente conocido, utilizado como cabe-
cera de un calendario de la Sagrada Familia 
en los años treinta. La rotundidad escultórica 
de su testa resulta idónea para cerrar esta 
breve galería de retratos. s 
David Ferrer i Manuel del Llano 
Traducido por Jordi Palou
Salvador Valeri i Pupurull, 1873-1954 Pere Pi i Calleja, 1907-1986 Jaume Mestres i Fossas, 1892-1981
124 arxiu | 125
Lluís Bonet i Garí, 1893-1993 F. de P. Nebot i Torrens, 1883-1966 Germán Rodríguez Arias, 1902-1987
Josep Puig i Cadafalch, 1867-1956. Català Pic Josep Lluís Sert, 1902-1983. Català Roca
Antoni Bonet Castellana, 1913-1989
Grup R, Català Roca Antoni de Moragas i Gallissà, 1913-1985, Català Roca
126 arxiu | 127
Tous, Fargas. Oriol Maspons Martorell-Bohigas-Mackay. Català Roca
Giráldez, López Iñigo, Subias Hardem i Bombelli
126 arxiu | 127
Alfonso Milà, Federico Correa. Antoni BernadEstudi PER. Oriol Maspons
Albert Viaplana, Helio Piñón. Català Roca
Antoni Gaudí i Cornet, 1852-1926


Galeria de retrats

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert