Brasó i Rius, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

181
ESCENARIS
I. Catalunya
Tocats per un somriure
Anna Brasó
La sonrisa etíope. Autor: Pepe Rubianes.1 Direcció: Pep Molina. Assistència a la direcció: Cris-
tina Dilla. Coreografies: Melaku Habtegebriel. Disseny de llums i escenografia: Josep Parra-
mon. Disseny de so: Jordi Mas. Disseny de vestuari: Antonio Belart. Actor: Pepe Rubianes. Ba-
llarines: Helen Fikadu, Mesknesh Gebreselassie, Fitsum Kebede, Lemlem Mekonen, Samrawit 
Mitku. Teatre Club Capitol, a partir del 20 de desembre de 2007.
Si fos pels pantalons i la camisa foscos, nin-
gú no diria que Rubianes no és el mateix que 
el dels darrers anys. Però després dels dos dar-
rers espectacles, Rubianes: 15 años i Rubianes, 
solamente, el seu nom es despenja del títol i 
cedeix protagonisme a qui considera un gran 
poble, Etiòpia, per la capacitat de somriure 
dels seus habitants malgrat el patiment acu-
mulat al llarg de la seva història. Ja des del tí-
tol ret homenatge a allò que l’humorista tant 
admira d’ells, el somriure. I és que, al llibre 
Me’n vaig, hi va escriure: «Estic realment fas-
cinat amb la gent que he trobat a Etiòpia. Els 
mires i els veus el posat noble, caminen drets, 
amb dignitat. Però el més sorprenent, el que 
a mi em té enamorat, és el somriure etíop. És 
el reflex de l’ànima d’un país tremendament 
bonic; tant, que la seva bellesa es reflecteix en 
l’expressió de les persones». 
L’actor, nascut a Villagarcía de Arousa 
(Pontevedra) i format teatralment a Catalu-
nya, apareix acompanyat a l’escenari, després 
de vint-i-vuit anys d’actuar en solitari. Ru-
bianes comparteix taules amb cinc ballarines 
originàries, cadascuna d’elles, d’una regió 
diferent d’Etiòpia. Helen Fikadu, Mesknesh 
Gebreselassie, Fitsum Kebede, Lemlem Me-
konen i Samrawit Mitku són les encarrega-
des d’executar, entre monòleg i monòleg de 
l’artista galaicocatalà, diferents tipus de dan-
ses tradicionals etiòpiques, coreografiades 
per Melaku Habtegebriel, del Teatre Nacional 
d’Addis Abeba. 
Cadascun dels balls és curosament ballat, 
amb moviments de tors precisos i acompa-
nyats per uns petits i delicats bots de nuca que 
fan que tot plegat sigui encara més sorpre-
182
ESCENARIS / I. Catalunya
nent i bell. Contrasta amb tot això la figura 
de Pepe Rubianes, que es mou per l’escenari, 
almenys aparentment, sense un camí pre-
fixat; fa, d’aquesta manera, el paper de l’actor 
desbordat per la «multitud» que hi ha a dalt 
de l’escenari. Així, més que compartir, l’actor 
i les ballarines estan junts a l’escenari, fins al 
punt que els balls, encara que meravellosos, 
semblen un altre espectacle que divideix el 
discurs principal en diverses parts; com en 
aquells muntatges teatrals amb música en què 
enmig d’una trama argumental, talment com 
bolets, sonen algunes cançons que tampoc és 
que tinguin gaire a veure amb el que fins lla-
vors s’havia presentat. Tan sols en moments 
comptats l’actor interactua amb les ballari-
nes; proporciona, això sí, un gag ben diver-
tit, com ara la traducció «espontània» que fa 
Pepe Rubianes del discurs de presentació que 
fa cadascuna de les etíops. Clar que també 
les paraules d’aquestes giren entorn d’un eix 
temàtic central: Rubianes. I així, el monolo-
guista continua fent el que segurament més li 
plau fer: broma descarada d’ell mateix, dient 
entre altres coses que no paga cap sou, que ha 
tingut un fill amb una de les ballarines, que 
ha separat la més jove d’elles de la seva fa-
mília… Val a dir, però, que alguns altres dels 
gags sonen més aviat repetitius, fins al punt 
que, qui sap si per gastats, no aconsegueixen 
l’efectivitat d’altres temps. Malgrat tot, la ma-
nera de fer de l’intèrpret aconsegueix arren-
car rialles també en aquests moments. 
Rubianes és capaç d’apropar el públic als 
paisatges selvàtics del país que esdevé el marc 
de les anècdotes més inesperades, les exage-
racions més descabellades i els sons més sor-
prenents. I és que en aquest aspecte, l’actor 
n La sonrisa etíope, de Pepe Rubianes. Direcció: Pep Molina.        
(La Fotogràfica)
183
ESCENARIS / I. Catalunya
galaicocatalà continua tan entregat com sem-
pre a un públic que es deleix per escoltar-lo, per 
riure amb ell, mentre explica la seva expe-
riència com a ballador d’una dansa massai; 
per rugir, amb ell, com un lleó; riure com una 
hiena; queixalar com un cocodril; i bramar 
com l’elefant, sempre que ho demani. I és que 
l’actor retorna més proper, fa del públic part 
de l’espectacle, el converteix en un especta-
dor més participatiu que mai, i el busca per 
sentir-s’hi ben a prop i explicar-li com ell, 
l’estranger «de torn», es va anar sorprenent 
amb el que trobava, a cada passa, en aquest 
«nou món» que evoca. Sens dubte, Rubianes 
estima el que troba, i aquest amor es desprèn 
també de les seves paraules.
D’altra banda, però, el genial bufó no burxa 
tant en temes d’actualitat com seria de desit-
jar. Tant de bo aquesta reducció de la densi-
tat de la crítica sociopolítica actual sigui tan 
sols un respir, un voler airejar la mala maror 
viscuda arran de la polseguera aixecada per 
«la derecha rancia» entorn de les declaracions 
fetes, en el seu moment, al programa El Club, 
presentat per Albert Om! 
La il·luminació de l’espectacle és, en les 
parts en què es duen a terme els balls, del tot 
viva i de colors, fet que contrasta notablement 
amb la llum blanca que il·lumina, com és tra-
dicional, Rubianes al llarg dels seus monòlegs. 
Heus aquí, doncs, un nou indici de les dues 
textures diferents que ofereix el muntatge.
Sigui com sigui, La sonrisa etíope represen-
ta el retorn de l’actor al teatre català després 
de la posada en escena de Lorca eran todos, de 
la qual és creador i director. I Rubianes torna 
com aquelles persones que retrobem al cap 
del temps: iguals però diferents, perquè, sense 
deixar de ser ells mateixos, s’han enriquit amb 
els paisatges que han recorregut, carregats de 
vivències que ens volen explicar i, qui ho sap, 
potser, també, tocats per un somriure. I amb 
un somriure surt el públic, satisfet, sense arri-
bar, com en anteriors ocasions, a la catarsi: 
potser José Rubianes Alegret ha estat víctima 
de l’èxit desbordant del seu propi personatge; 
potser, malgrat que el títol de l’obra ha can-
viat, esperàvem trobar el mateix Rubianes de 
sempre… Però si viure és un canvi constant, 
l’artista també ha de canviar.
NOTA
1.  L’actor Pepe Rubianes va deixar temporalment els escenaris, el 18 d’abril de 2008, per sot-
metre’s a un tractament contra el càncer de pulmó que li van diagnosticar. AssAig de TeATre 
espera una ràpida recuperació i la tornada de Pepe Rubianes aviat al Club Capitol.


Tocats per un somriure

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert