Piñeiro Salguero, José

Rubí i Puig, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 
InDret 
 
 
 
El blindatge del Govern a la crisi del «Prestige» 
 
Comentari al Reial Decret Llei 4/2003, de 20 de juny, 
 d’ajudes als damnificats 
 
 
 
 
 
 
 
Antoni Rubí i Puig 
Facultat de Dret 
Universitat Pompeu Fabra 
 
 
José Piñeiro Salguero 
Facultat de Dret 
Universitat Pompeu Fabra 
 
 
 
 
 
 
Working Paper núm: 169 
Barcelona, octubre de 2003 
www.indret.com 
InDret 4/2003                                                     Antoni Rubí i José Piñeiro 
 
El 20 de novembre de 2002, després de dies d’incertesa i de lluita contra el temporal, el petroler 
«Prestige» es partí en dos i naufragà a 135 milles del cap de Fisterra (A Coruña) amb els 
consegüents vessament de 77.000 tones de cru al mar i marea negra que encara avui embruta 
quilòmetres de costes espanyoles i franceses. Set mesos després, el 20 de juny de 2003, el Govern 
ha dictat el Reial Decret Llei 4/2003 sobre actuacions per a l’abonament d’indemnitzacions en 
relació amb els danys ocasionats per l’accident del navili «Prestige» (BOE núm. 148 de 21.6.2003; 
convalidació pel Congrés dels Diputats de 8.7.2003; BOCG núm. 569, de 15.7.2003, Serie D, VII 
Legislatura, p. 15), pel qual s’autoritza l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) a satisfer als damnificats 
pels danys causats pel vessament les indemnitzacions que transigeixin amb el Ministre d’Hisenda 
abans del 31.12.2003.  
 
El Reial Decret Llei sembla organitzar un fons de compensació, que s’afegeix a altres mecanismes 
de rescabalament de danys (entre d’altres, les assegurances de danys contractades per alguns 
pescadors i l’acció de responsabilitat civil derivada de delicte entaulada en el procediment penal 
en curs). Tanmateix, analitzat amb major profunditat, la norma se’ns revela com a l’estratègia del 
Govern per a blindar-se envers possibles accions de responsabilitat civil dels afectats.  
 
En resum, el RD-L faculta el Ministre d’Hisenda a adoptar acords transaccionals o convenis —en 
cas d’entitats de dret públic— amb persones físiques o jurídiques o, en el seu cas, acords 
col·lectius amb associacions o agrupacions d’afectats o amb corporacions de dret públic, que 
contemplaran els següents termes:  
 
a) Els damnificats accepten expressament l’avaluació dels danys proposada pel Ministre. El RD-L 
arrenca del principi de reparació íntegra en establir en el seu art. 4 que la quantia de la 
indemnització cobreix els danys i perjudicis soferts efectivament, cosa que constitueix un incentiu 
per a què els afectats accedeixin a realitzar acords amb el Ministre. Això no obstant, com veurem, 
la reparació íntegra del dany queda molt esvaïda.  
 
El Reial Decret 1053/2003, d’1 d’agost, pel qual s’aproven normes de desenvolupament del Reial Decret 
Llei 4/2003, de 20 de juny, en relació amb els danys ocasionats per l’accident del navili «Prestige» (BOE 
núm. 184, de 2.8.2003) estableix en el seu article 2 el procediment pel qual els damnificats poden instar 
l’actuació del Ministre i el model normalitzat de sol·licitud prèvia d’acord transaccional. 
 
 
b) El beneficiari de la indemnització desisteix i renuncia a totes les seves accions judicials i 
reclamacions extrajudicials derivades del sinistre del petroler «Prestige». El desistiment a 
qualsevol acció, recurs o instància pendent de resolució es “irrevocable i incondicional” (art. 5.1). 
Per altra banda, el RD-L estableix que l’abonament de les indemnitzacions mitjançant el 
pagament dels imports corresponents no suposa reconeixement de responsabilitat de l’Estat en 
cap cas.  
 
Cal tenir en compte que alguns autors suggereixen que els fons de compensació organitzats de forma 
que qui adquireix el dret a ser indemnitzar a càrrec d’ells hagi de renunciar amb anterioritat a tota 
reclamació judicial són inconstitucionals (en aquest sentit vegeu Joan Carles SEUBA, “La Llei 14/2002, de 
5 de juny, d’ajudes socials a hemofílics contagiats amb el VHC”, InDret 3/2002). 
 1
InDret 4/2003                                                     Antoni Rubí i José Piñeiro 
 
 
c) L’Estat se subroga en totes les accions judicials i extrajudicials que corresponguin als 
perjudicats, entre d’altres, rescabalar-se del Fons Internacional d’Indemnització de Danys causats 
per la Contaminació per Hidrocarburs (FIDAC). 
 
d) L’ICO serà l’encarregat del pagament de la indemnització.  
 
En el cas que l’afectat hagués formalitzat un préstec amb l’ICO de conformitat amb el Reial Decret Llei 
7/2002, de 22 de novembre, sobre mesures reparadores en relació amb l’accident del petroler «Prestige» 
(BOE núm. 281 de 23.11.2002) o amb el Reial Decret Llei 8/2002, de 13 de desembre, pel qual s’amplien 
les mesures reparadores en relació amb l’accident del petroler «Prestige» a les Comunitats Autònomes 
del Principat d’Astúries, Cantàbria i el País Basc (BOE núm. 299 de 14.12.2002) i hagués constituït 
garantia per assegurar-ne la devolució mitjançant la qual l’esmentada entitat se subrogava en el dret a 
percebre les indemnitzacions que en el seu cas percibirien, rebran de l’ICO carta de pagament pel 
principal i interessos del préstec concedit per l’import de la indemnització que tinguin dret a percebre.  
 
e) Els pagaments queden condicionats a què l’ICO rebi els fons necessaris per a satisfer-los, la 
qual cosa permet establir en els acords transaccionals clàusules de fraccionament del pagament 
(art. 2), però el RD-L no estableix el moment a partir del qual es faran efectius els pagaments.  
 
L’Estat podrà aportar a l’ICO els ingressos corresponents al sorteig especial de Loteria Nacional de 
l’11.1.2003 i al Pla de turisme cultural de Galícia o una part d’aquests per a finançar l’actuació prevista al 
RD-L (DA 2a). La norma no preveu altres formes de finançament, com ara aportacions del FIDAC o 
l’emissió de deute públic.  
 
f) Es fixa un límit total a les indemnitzacions a pagar per l’ICO de 160 milions d’euros (art. 1), 
sostre que constitueix la clau per a entendre el R D-L, i que és, clarament, inferior als danys 
irrogats.  
 
D’acord amb el règim de responsabilitat previst en el «Conveni Internacional sobre 
Responsabilitat Civil per Danys Deguts a la Contaminació per Hidrocarburs, 1992» [Instruments 
d’adhesió al text i Protocols d’esmena a BOE núm 58, de 8 de març de 1976; 30, de 4 de febrer de 
1982; 225, de 20 de setembre de 1992 i 254, de 24 d’octubre de 1995] i a l’art. 4.a) i c) del «Conveni 
de Constitució d’un Fons Internacional d’Indemnització de Danys causats per la Contaminació 
per Hidrocarburs, 1992» [Instruments d’adhesió al text i Protocols d’esmena a BOE núm. 60, de 
11 de març de 1982; 154, de 29 de juny de 1995 i 244, d’11 d’octubre de 1997], el límit a pagar 
conjuntament pel Fons, l’armador del navili i l’asseguradora és de 135 milions de DEG (Drets 
Especials de Gir), quantitat equivalent a data del sinistre a 179.180.100 euros. (vegeu, per tots, 
Pedro del OLMO GARCÍA/Jesús PINTOS AGER, “Responsabilitat civil per vessament 
d’hidrocarburs. Qui hauria de pagar els danys causats pel Prestige?”, InDret 1/2003).  
 
Molts afectats, anticipant que aquesta darrera serà la quantitat màxima que rebran el conjunt de 
víctimes en el procediment penal en curs o en un ulterior plet civil contra l’armador del vaixell, la 
seva asseguradora i el FIDAC, tindran incentius per a acceptar la quantitat proposada pel 
 2
InDret 4/2003                                                     Antoni Rubí i José Piñeiro 
 
Ministre d’Hisenda i així evitar un litigi costós sense una probabilitat clara d’obtenir-hi una 
quantitat superior.  
 
D’acord amb la informació proporcionada pel FIDAC, a data 29 de juliol de 2003 les Oficines de 
Reclamacions a Espanya i França havien rebut 277 reclamacions per un total de 147.600.000 €. Davant de 
les accions judicials entaulades per altres damnificats i de la possibilitat de noves reclamacions, el 
Comitè Executiu del Fons reunit el 7.5.2003 decidí concedir ajudes als damnificats per un import del 15 
% dels danys soferts (rectius: reclamats) [vegeu http://www.iopcfund.org/prestige_s.htm]. L’elevació 
d’aquest percentatge per part del Ministre, per petita que sigui, origina incentius clars a acceptar-ne la 
proposta i defugir l’ajuda del Fons.  
 
Només aquelles víctimes optimistes —això és, amb previsions de poder obtenir la condemna 
d’una administració pública (deep pocket)— o aquelles que rebin una proposta de transacció molt 
per sota dels danys soferts estaran disposats a pledejar.  
 
Imaginem, per exemple, 2 víctimes que patiren un dany cadascuna de 100 u i que haurien d’incórrer en 
uns costs de litigar de 10 u si participessin en un plet de responsabilitat civil. Posem per cas que la 
primera rep una proposta d’indemnització per part del Ministre de 75 u i la segona de 50 u, i que el 
rescabalament d’aquestes quantitats en el plet estaria garantit pel Fons. Per la seva part, també difereixen 
les estimacions sobre la probabilitat de condemnar un funcionari o càrrec públic i així fer respondre 
l’Administració per a poder recuperar la diferència entre el dany sofert pel vessament i la proposta de 
transacció: la primera víctima considera improbable la condemna i valora la seva probabilitat en un 5 %, 
mentre que la segona es més optimista i creu que existeix una probabilitat del 40 % de fer respondre 
l’Administració. En definitiva, el valor esperat del plet equivaldria a la quantitat garantida pel Fons (que 
presumim idèntica a la proposta de transacció, vegeu infra) més la probabilitat de fer respondre 
l’Administració per la diferència entre el dany íntegre i la indemnització del Fons menys els costs del 
litigi.  
 
Així les coses, la primera víctima acceptarà la proposta realitzada pel Ministre, ja que la quantitat oferta 
és major que l’esperable del plet: 75 + (0.05 · 25) – 10 = 66,25 u 
 
En canvi, la segona víctima preferiria esperar el plet abans d’acceptar la proposta de transacció: 50 + (0.4 
· 50) – 10 = 60 u  
 
Modificar l’assumpció d’igualtat entre la quantitat proposada a la transacció i la indemnització 
assegurada pel fons no altera les consideracions generals de l’exemple i afegeix una major incertesa, en 
tant que l’efecte de la diferència entre ambdós sostres indemnitzatoris—el del règim de responsabilitat 
per vessament d’hidrocarburs i el previst al Reial Decret-Llei— deriva, entre d’altres aspectes, de les 
expectatives de les víctimes en relació amb la participació d’altres víctimes en el plet i amb la cotització 
del DEG. 
 
En suma, el Govern, sense comprometre ni un euro de les arques públiques, ha generat els 
incentius adequats per a blindar-se envers possibles accions de responsabilitat civil. En definitiva, 
ha aconseguit dissimular la seva cuirassa sota el vestit de la compensació. 
 
 3


El blindatge del Govern a la crisi del «Prestige»

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert