Maneig de l'hemorràgia digestiva alta no varicosa

En els últims anys s'han produït avenços en el maneig de l'hemorràgia digestiva alta no varicosa, originada en estómac i duodè i no provocada per varius esofàgiques. Aquests avenços, recollits en noves guies de pràctica clínica, fan èmfasi en la prevenció de les complicacions cardiovasculars durant l'hemorràgia, l'ús d'adequats medicaments per reduir la secreció d'àcid gàstric, antiinflamatoris menys lesius i protectors gàstrics, l'ús de tractaments menys invasius que la cirurgia i la curació d'infeccions.En los últimos años se han producido avances en el manejo de la hemorragia digestiva alta no varicosa, originada en estómago y duodeno y no provocada por varices esofágicas. Estos avances, recogidos en nuevas guías de práctica clínica, hacen énfasis en la prevención de las complicaciones cardiovasculares durante la hemorragia, el uso de adecuados medicamentos para reducir la secreción de ácido gástrico, antiinflamatorios menos lesivos y protectores gástricos, el uso de tratamientos menos invasivos que la cirugía y la curación de infecciones

Time Trends of Crohn's Disease in Catalonia from 2011 to 2017. Increasing Use of Biologics Correlates with a Reduced Need for Surgery

Background and Aims: Data from clinical trials suggest that biological drugs may improve the outcomes in Crohn's disease (CD) by reducing the need for surgery or hospitalization. The aim of this study is to evaluate the time-trends of the use of biological drugs and other treatments for CD, and its relationship with outcomes in Catalonia. Materials and Methods: All patients with CD included in the Catalan Health Surveillance System (containing data on a population of more than 7.5 million) from 2011 to 2017 were identified. The exposures to different treatments for inflammatory bowel disease were retrieved from electronic invoicing records. Results: Between 2011 and 2017, the use of salicylates, corticosteroids and immunosuppressive treatment fell from 28.8% to 17.1%, 15.8% to 13.7%, and 32.9% to 29.6%, respectively (p < 0.001). Biological treatment use rose from 15.0% to 18.7% (p < 0.001). Ostomy rates per 1000 patients/year fell from 13.2 in 2011 to 9.8 in 2017 (p = 0.003), and surgical resection rates from 24.1 to 18.0 (p < 0.001). The rate of CD-related hospitalizations per 1000 patients/year also fell, from 92.7 to 72.2 (p < 0.001). Conclusions: Biological drug use rose from 15.0% to 18.7% between 2011 and 2017. During this period, we observed an improvement in the outcomes of CD patients

Esophagitis in a High H. pylori Prevalence Area: Severe Disease Is Rare but Concomitant Peptic Ulcer Is Frequent

Background: Few data are available on the prevalence of erosive and severe esophagitis in Western countries. Objective: To retrospectively determine the prevalence and the factors predicting erosive esophagitis and severe esophagitis in a large series of endoscopies in Spain. Design: Retrospective observational study. A multivariate analysis was performed to determine variables predicting severe esophagitis. Setting: Databases of 29 Spanish endoscopy units. Patients: Patients submitted to a diagnostic endoscopy during the year 2005. Interventions: Retrospective review of the databases. Main Outcome Measurements: Esophagitis severity (graded according to the Los Angeles classification) and associated endoscopic findings. Results: Esophagitis was observed in 8.7% of the 93,699 endoscopies reviewed. Severe esophagitis (LA grade C or D) accounted for 22.5% of cases of the disease and was found in 1.9% of all endoscopies. Incidences of esophagitis and those of severe esophagitis were 86.2 and 18.7 cases per 100,000 inhabitants per year respectively. Male sex (OR 1.89) and advanced age (OR 4.2 for patients in the fourth age quartile) were the only variables associated with severe esophagitis. Associated peptic ulcer was present in 8.8% of cases. Limitations: Retrospective study, no data on individual proton pump inhibitors use. Conclusions: Severe esophagitis is an infrequent finding in Spain. It occurs predominantly in males and in older individuals. Peptic ulcer disease is frequently associated with erosive esophagitis

Real-Time PCR Improves Helicobacter pylori Detection in Patients with Peptic Ulcer Bleeding

Background and aims: Histological and rapid urease tests to detect H. pylori in biopsy specimens obtained during peptic ulcer bleeding episodes (PUB) often produce false-negative results. We aimed to examine whether immunohistochemistry and real-time PCR can improve the sensitivity of these biopsies. Patients and Methods: We selected 52 histology-negative formalin-fixed paraffin-embedded biopsy specimens obtained during PUB episodes. Additional tests showed 10 were true negatives and 42 were false negatives. We also selected 17 histology-positive biopsy specimens obtained during PUB to use as controls. We performed immunohistochemistry staining and real-time PCR for 16S rRNA, ureA, and 23S rRNA for H. pylori genes on all specimens. Results: All controls were positive for H. pylori on all PCR assays and immunohistochemical staining. Regarding the 52 initially negative biopsies, all PCR tests were significantly more sensitive than immunohistochemical staining (p<0.01). Sensitivity and specificity were 55% and 80% for 16S rRNA PCR, 43% and 90% for ureA PCR, 41% and 80% for 23S rRNA PCR, and 7% and 100% for immunohistochemical staining, respectively. Combined analysis of PCR assays for two genes were significantly more sensitive than ureA or 23S rRNA PCR tests alone (p<0.05) and marginally better than 16S rRNA PCR alone. The best combination was 16S rRNA+ureA, with a sensitivity of 64% and a specificity of 80%. Conclusions: Real-time PCR improves the detection of H. pylori infection in histology-negative formalin-fixed paraffin-embedded biopsy samples obtained during PUB episodes. The low reported prevalence of H. pylori in PUB may be due to the failure of conventional tests to detect infection

Avaluació del treball en equip multidisciplinari en el tractament de pacientes amb hepatitis crònica per virus C

La hepatitis C és una de les principals causes de malaltia hepàtica crònica al món. La lesió hepàtica pot anar des de mínims canvis histològics a cirrosi i les seves complicacions i hepatocarcinoma. Actualment, la incidència i prevalença de la malaltia hepàtica pel virus de la hepatitis C (VHC) va disminuint donada la eficàcia dels nous agents antivirals d’acció directa (AAD). Fins l’any 2015, l’hepatitis crònica per VHC es tractava amb interferó pegilat i ribavirina. S’associava a una elevada taxa d’efectes adversos i una disminució de la qualitat de vida, per la qual cosa estava contraindicat en molts pacients. Precisava de molts controls, pel que, el seguiment dins d’un equip multidisciplinari podia millorar els efectes indesitjables, i és per això que es va fer el primer estudi de la tesi. No obstant, a partir del 2015 es van poder utilitzar els AAD, els quals tenen molt pocs efectes secundaris. Els estudis pivotals suggerien que eren segurs per a pacients amb patologia psiquiàtrica, no obstant, els seus efectes sobre l’ansietat i la depressió no s’havien analitzat específicament pel que vam voler analitzar aquests efectes en la pràctica clínica. Objectiu del primer estudi: si implementar un equip multidisciplinari millorava els resultats del tractament de la hepatitis crònica per VHC. Objectiu segon estudi: analitzar l’ansietat i la depressió en pacients amb hepatitis crònica per VHC tractats amb AAD. Primer estudi: es van analitzar els pacients tractats amb interferó pegilat més ribavirina entre l’agost de 2001 i el desembre de 2011. Es van comparar pacients tractats abans i després de l’equip multidisciplinari el 2007. Es van comparar les característiques demogràfiques i clíniques i els resultats de laboratori entre un grup control i un grup d’intervenció amb maneig per un equip multidisciplinari. Per avaluar l’efecte de l’equip multidisciplinari, es va utilitzar un model de regressió logística multivariant. Segon estudi: es van incloure tots els pacients que van iniciar tractament amb AAD entre l’1 de novembre del 2014 i el 31 d’octubre del 2015. Van omplir el qüestionari HADS en diferents moments durant el tractament i a l’assolir la RVS. Els resultats es van avaluar mitjançant un model de regressió lineal amb mesures repetides. Primer estudi: es van incloure 514 pacients (228 (44,4%) al grup control- sense intervenció de l’equip multidisciplinari-). Els factors pronòstics de RVS van ser l’edat, el genotip, el tractament previ, l’AST, la ferritina i els triglicèrids. Després d’ajustar per factors pronòstics, la RVS va ser més alta a la cohort d’intervenció (amb l’equip multidisciplinari) respecte del grup control (58% vs. 48%, p = 0,038). La taxa d’abandonament va ser del 2,2% en el grup d’intervenció vs. 4,9% en el grup control p = 0,107 malgrat haver-hi major comorbilitat psiquiàtrica al grup d’intervenció. Segon estudi: es van incloure 145 pacients tractats amb AAD (11% d’ells amb trastorns psiquiàtrics severs; 32% amb tractament psiquiàtric). La RVS va ser del 97,3%. Les puntuacions en ansietat i depressió no van diferir durant el tractament ni el seguiment posterior. A l’analitzar els diferents subgrups (fibrosi significativa o cirrosi, trastorn psiquiàtric major, associació de ribavirina) no es van trobar tampoc diferències significatives. El maneig amb equip multidisciplinari dels pacient amb hepatitis crònica per VHC millora la RVS i disminueix la taxa d’abandonament del tractament amb interferó pegilat i ribavirina. El tractament amb AAD no tenen cap impacte en l’ansietat o la depressió durant o després del tractament, fins i tot en pacients d’alt risc amb trastorns psiquiàtrics severs.La hepatitis C es una de las principales causas de enfermedad hepática crónica en el mundo. La lesión hepática puede ir desde mínimos cambios histológicos a cirrosis y sus complicaciones y hepatocarcinoma. Actualmente, la incidencia y prevalencia de la hepatitis C va disminuyendo dada la eficacia de los nuevos agentes antivirales de acción directa (AAD). Hasta el año 2015, la hepatitis crónica por virus C (VHC) se trataba con interferón pegilado y ribavirina. Se asociaba a una elevada tasa de efectos adversos y una disminución de la calidad de vida, por lo que estaba contraindicado en muchos pacientes. Precisaba de muchos controles, por lo que, el seguimiento dentro de un equipo multidisciplinar podía mejorar los efectos indeseables, y es por eso que se hizo el primer estudio de la tesis. Sin embargo, a partir de 2015 se pudieron utilizar los AAD, que tienen muy pocos efectos secundarios. Los estudios pivotales sugerían que eran seguros para pacientes con patología psiquiátrica, sin embargo, sus efectos sobre la ansiedad y la depresión no se habían analizado específicamente por lo que quisimos analizar estos efectos en la práctica clínica. El objetivo del primer estudio fue determinar si implementar un equipo multidisciplinar mejoraba los resultados del tratamiento de la hepatitis crónica por VHC. En el segundo estudio el objetivo principal fue analizar la ansiedad y la depresión en pacientes con hepatitis crónica por VHC tratados con AAD durante el período de tratamiento y hasta la obtención de la respuesta viral sostenida (RVS). En el primer estudio se analizaron los pacientes tratados con interferón pegilado más ribavirina entre agosto de 2001 y diciembre de 2011. Se compararon pacientes tratados antes y después del equipo multidisciplinar en 2007. Se compararon las características demográficas y clínicas y los resultados de laboratorio entre un grupo control y un grupo de intervención con manejo por un equipo multidisciplinar. Para evaluar el efecto del equipo multidisciplinar, se utilizó un modelo de regresión logística multivariante. En el segundo estudio se incluyeron todos los pacientes que iniciaron tratamiento con AAD entre el 1 de noviembre de 2014 y el 31 de octubre de 2015. Rellenaron el cuestionario HADS en diferentes momentos durante el tratamiento y al alcanzar la RVS. Los resultados se evaluaron mediante un modelo de regresión lineal con medidas repetidas. En el primer estudio se incluyeron 514 pacientes (228 (44,4%) al grupo control- sin intervención del equipo multidisciplinar-). Los factores pronósticos de RVS fueron la edad, el genotipo, el tratamiento previo, la AST, la ferritina y los triglicéridos. Después de ajustar por factores pronósticos, la RVS fue más alta en la cohorte de intervención (con el equipo multidisciplinar) respecto del grupo control (58% vs. 48%, p = 0,038). La tasa de abandono fue del 2,2% en el grupo de intervención vs. 4,9% en el grupo control p = 0,107 pesar haber mayor comorbilidad psiquiátrica al grupo de intervención. En el segundo estudio se incluyeron 145 pacientes tratados con AAD (11% de ellos con trastornos psiquiátricos severos; 32% con tratamiento psiquiátrico). La RVS fue del 97,3%. Las puntuaciones en ansiedad y depresión no difirieron durante el tratamiento ni el seguimiento posterior. Al analizar los diferentes subgrupos (fibrosis significativa o cirrosis, trastorno psiquiátrico mayor, asociación de ribavirina) no se encontraron tampoco diferencias significativas. El manejo con equipo multidisciplinar de los pacientes con hepatitis crónica por VHC mejora la RVS y disminuye la tasa de abandono del tratamiento con interferón pegilado y ribavirina. El tratamiento con AAD no tienen ningún impacto en la ansiedad o la depresión durante o después del tratamiento, incluso en pacientes de alto riesgo con trastornos psiquiátricos severos.Hepatitis C is one of the leading causes of chronic liver disease in the world. Liver injury can range from minimal histological changes to cirrhosis and its complications and hepatocellular carcinoma. Currently, the incidence and prevalence of liver disease due to the hepatitis C virus (HCV) is declining due to the efficacy of the new direct-acting antiviral agents (DAA). Until 2015, chronic HCV hepatitis was treated with pegylated interferon and ribavirin. It was associated with a high rate of adverse effects and a decreased quality of life, so it was contraindicated in many patients. It required a lot of controls, so monitoring within a multidisciplinary team could improve the undesirable effects, which is why the first study of the thesis was done. However, from 2015 onwards, DAA could be used, which have very few side effects. Pivotal studies suggested that they were safe for patients with psychiatric pathology, however, their effects on anxiety and depression had not been specifically analyzed so we wanted to analyze these effects in clinical practice. The aim of the first study was to determine whether implementing a multidisciplinary team improved the outcomes of the treatment of chronic HCV hepatitis. In the second study, the main objective was to analyze anxiety and depression in patients with chronic HCV hepatitis treated with DAA during the treatment period and until a sustained viral response (SVR) was obtained. The first study analyzed patients treated with pegylated interferon plus ribavirin between August 2001 and December 2011. Patients treated before and after the multidisciplinary team in 2007 were compared. Demographic and clinical characteristics and laboratory outcomes were compared between a control group and an intervention group managed by a multidisciplinary team. A multivariate logistic regression model was used to evaluate the effect of the multidisciplinary team. The second study included all patients who began treatment with DAA between November 1, 2014 and October 31, 2015. They filled out the HADS questionnaire at different times during treatment and upon reaching the SVR. The results were evaluated using a linear regression model with repeated measurements. The first study included 514 patients (228 (44.4%) in the control group -without the intervention of the multidisciplinary team-). Prognostic factors for SVR were age, genotype, pretreatment, AST, ferritin, and triglycerides. After adjusting for prognostic factors, SVR was higher in the intervention cohort (with the multidisciplinary team) than in the control group (58% vs. 48%, p = 0.038). The dropout rate was 2.2% in the intervention group vs. 4.9% in the control group p = 0.107 despite greater psychiatric comorbidity in the intervention group. The second study included 145 patients treated with DAA (11% of them with severe psychiatric disorders; 32% with psychiatric treatment). The SVR was 97.3%. Anxiety and depression scores did not differ during treatment or follow-up. No significant differences were found in the analysis of the different subgroups (significant fibrosis or cirrhosis, major psychiatric disorder, ribavirin association). Multidisciplinary team management of patients with chronic HCV hepatitis improves SVR and decreases the rate of discontinuation of treatment with pegylated interferon and ribavirin. DAA treatment has no impact on anxiety or depression during or after treatment, even in high-risk patients with severe psychiatric disorders.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicin

Avaluació del treball en equip multidisciplinari en el tractament de pacientes amb hepatitis crònica per virus C

La hepatitis C és una de les principals causes de malaltia hepàtica crònica al món. La lesió hepàtica pot anar des de mínims canvis histològics a cirrosi i les seves complicacions i hepatocarcinoma. Actualment, la incidència i prevalença de la malaltia hepàtica pel virus de la hepatitis C (VHC) va disminuint donada la eficàcia dels nous agents antivirals d'acció directa (AAD). Fins l'any 2015, l'hepatitis crònica per VHC es tractava amb interferó pegilat i ribavirina. S'associava a una elevada taxa d'efectes adversos i una disminució de la qualitat de vida, per la qual cosa estava contraindicat en molts pacients. Precisava de molts controls, pel que, el seguiment dins d'un equip multidisciplinari podia millorar els efectes indesitjables, i és per això que es va fer el primer estudi de la tesi. No obstant, a partir del 2015 es van poder utilitzar els AAD, els quals tenen molt pocs efectes secundaris. Els estudis pivotals suggerien que eren segurs per a pacients amb patologia psiquiàtrica, no obstant, els seus efectes sobre l'ansietat i la depressió no s'havien analitzat específicament pel que vam voler analitzar aquests efectes en la pràctica clínica. Objectiu del primer estudi: si implementar un equip multidisciplinari millorava els resultats del tractament de la hepatitis crònica per VHC. Objectiu segon estudi: analitzar l'ansietat i la depressió en pacients amb hepatitis crònica per VHC tractats amb AAD. Primer estudi: es van analitzar els pacients tractats amb interferó pegilat més ribavirina entre l'agost de 2001 i el desembre de 2011. Es van comparar pacients tractats abans i després de l'equip multidisciplinari el 2007. Es van comparar les característiques demogràfiques i clíniques i els resultats de laboratori entre un grup control i un grup d'intervenció amb maneig per un equip multidisciplinari. Per avaluar l'efecte de l'equip multidisciplinari, es va utilitzar un model de regressió logística multivariant. Segon estudi: es van incloure tots els pacients que van iniciar tractament amb AAD entre l'1 de novembre del 2014 i el 31 d'octubre del 2015. Van omplir el qüestionari HADS en diferents moments durant el tractament i a l'assolir la RVS. Els resultats es van avaluar mitjançant un model de regressió lineal amb mesures repetides. Primer estudi: es van incloure 514 pacients (228 (44,4%) al grup control- sense intervenció de l'equip multidisciplinari-). Els factors pronòstics de RVS van ser l'edat, el genotip, el tractament previ, l'AST, la ferritina i els triglicèrids. Després d'ajustar per factors pronòstics, la RVS va ser més alta a la cohort d'intervenció (amb l'equip multidisciplinari) respecte del grup control (58% vs. 48%, p = 0,038). La taxa d'abandonament va ser del 2,2% en el grup d'intervenció vs. 4,9% en el grup control p = 0,107 malgrat haver-hi major comorbilitat psiquiàtrica al grup d'intervenció. Segon estudi: es van incloure 145 pacients tractats amb AAD (11% d'ells amb trastorns psiquiàtrics severs; 32% amb tractament psiquiàtric). La RVS va ser del 97,3%. Les puntuacions en ansietat i depressió no van diferir durant el tractament ni el seguiment posterior. A l'analitzar els diferents subgrups (fibrosi significativa o cirrosi, trastorn psiquiàtric major, associació de ribavirina) no es van trobar tampoc diferències significatives. El maneig amb equip multidisciplinari dels pacient amb hepatitis crònica per VHC millora la RVS i disminueix la taxa d'abandonament del tractament amb interferó pegilat i ribavirina. El tractament amb AAD no tenen cap impacte en l'ansietat o la depressió durant o després del tractament, fins i tot en pacients d'alt risc amb trastorns psiquiàtrics severs.La hepatitis C es una de las principales causas de enfermedad hepática crónica en el mundo. La lesión hepática puede ir desde mínimos cambios histológicos a cirrosis y sus complicaciones y hepatocarcinoma. Actualmente, la incidencia y prevalencia de la hepatitis C va disminuyendo dada la eficacia de los nuevos agentes antivirales de acción directa (AAD). Hasta el año 2015, la hepatitis crónica por virus C (VHC) se trataba con interferón pegilado y ribavirina. Se asociaba a una elevada tasa de efectos adversos y una disminución de la calidad de vida, por lo que estaba contraindicado en muchos pacientes. Precisaba de muchos controles, por lo que, el seguimiento dentro de un equipo multidisciplinar podía mejorar los efectos indeseables, y es por eso que se hizo el primer estudio de la tesis. Sin embargo, a partir de 2015 se pudieron utilizar los AAD, que tienen muy pocos efectos secundarios. Los estudios pivotales sugerían que eran seguros para pacientes con patología psiquiátrica, sin embargo, sus efectos sobre la ansiedad y la depresión no se habían analizado específicamente por lo que quisimos analizar estos efectos en la práctica clínica. El objetivo del primer estudio fue determinar si implementar un equipo multidisciplinar mejoraba los resultados del tratamiento de la hepatitis crónica por VHC. En el segundo estudio el objetivo principal fue analizar la ansiedad y la depresión en pacientes con hepatitis crónica por VHC tratados con AAD durante el período de tratamiento y hasta la obtención de la respuesta viral sostenida (RVS). En el primer estudio se analizaron los pacientes tratados con interferón pegilado más ribavirina entre agosto de 2001 y diciembre de 2011. Se compararon pacientes tratados antes y después del equipo multidisciplinar en 2007. Se compararon las características demográficas y clínicas y los resultados de laboratorio entre un grupo control y un grupo de intervención con manejo por un equipo multidisciplinar. Para evaluar el efecto del equipo multidisciplinar, se utilizó un modelo de regresión logística multivariante. En el segundo estudio se incluyeron todos los pacientes que iniciaron tratamiento con AAD entre el 1 de noviembre de 2014 y el 31 de octubre de 2015. Rellenaron el cuestionario HADS en diferentes momentos durante el tratamiento y al alcanzar la RVS. Los resultados se evaluaron mediante un modelo de regresión lineal con medidas repetidas. En el primer estudio se incluyeron 514 pacientes (228 (44,4%) al grupo control- sin intervención del equipo multidisciplinar-). Los factores pronósticos de RVS fueron la edad, el genotipo, el tratamiento previo, la AST, la ferritina y los triglicéridos. Después de ajustar por factores pronósticos, la RVS fue más alta en la cohorte de intervención (con el equipo multidisciplinar) respecto del grupo control (58% vs. 48%, p = 0,038). La tasa de abandono fue del 2,2% en el grupo de intervención vs. 4,9% en el grupo control p = 0,107 pesar haber mayor comorbilidad psiquiátrica al grupo de intervención. En el segundo estudio se incluyeron 145 pacientes tratados con AAD (11% de ellos con trastornos psiquiátricos severos; 32% con tratamiento psiquiátrico). La RVS fue del 97,3%. Las puntuaciones en ansiedad y depresión no difirieron durante el tratamiento ni el seguimiento posterior. Al analizar los diferentes subgrupos (fibrosis significativa o cirrosis, trastorno psiquiátrico mayor, asociación de ribavirina) no se encontraron tampoco diferencias significativas. El manejo con equipo multidisciplinar de los pacientes con hepatitis crónica por VHC mejora la RVS y disminuye la tasa de abandono del tratamiento con interferón pegilado y ribavirina. El tratamiento con AAD no tienen ningún impacto en la ansiedad o la depresión durante o después del tratamiento, incluso en pacientes de alto riesgo con trastornos psiquiátricos severos.Hepatitis C is one of the leading causes of chronic liver disease in the world. Liver injury can range from minimal histological changes to cirrhosis and its complications and hepatocellular carcinoma. Currently, the incidence and prevalence of liver disease due to the hepatitis C virus (HCV) is declining due to the efficacy of the new direct-acting antiviral agents (DAA). Until 2015, chronic HCV hepatitis was treated with pegylated interferon and ribavirin. It was associated with a high rate of adverse effects and a decreased quality of life, so it was contraindicated in many patients. It required a lot of controls, so monitoring within a multidisciplinary team could improve the undesirable effects, which is why the first study of the thesis was done. However, from 2015 onwards, DAA could be used, which have very few side effects. Pivotal studies suggested that they were safe for patients with psychiatric pathology, however, their effects on anxiety and depression had not been specifically analyzed so we wanted to analyze these effects in clinical practice. The aim of the first study was to determine whether implementing a multidisciplinary team improved the outcomes of the treatment of chronic HCV hepatitis. In the second study, the main objective was to analyze anxiety and depression in patients with chronic HCV hepatitis treated with DAA during the treatment period and until a sustained viral response (SVR) was obtained. The first study analyzed patients treated with pegylated interferon plus ribavirin between August 2001 and December 2011. Patients treated before and after the multidisciplinary team in 2007 were compared. Demographic and clinical characteristics and laboratory outcomes were compared between a control group and an intervention group managed by a multidisciplinary team. A multivariate logistic regression model was used to evaluate the effect of the multidisciplinary team. The second study included all patients who began treatment with DAA between November 1, 2014 and October 31, 2015. They filled out the HADS questionnaire at different times during treatment and upon reaching the SVR. The results were evaluated using a linear regression model with repeated measurements. The first study included 514 patients (228 (44.4%) in the control group -without the intervention of the multidisciplinary team-). Prognostic factors for SVR were age, genotype, pretreatment, AST, ferritin, and triglycerides. After adjusting for prognostic factors, SVR was higher in the intervention cohort (with the multidisciplinary team) than in the control group (58% vs. 48%, p = 0.038). The dropout rate was 2.2% in the intervention group vs. 4.9% in the control group p = 0.107 despite greater psychiatric comorbidity in the intervention group. The second study included 145 patients treated with DAA (11% of them with severe psychiatric disorders; 32% with psychiatric treatment). The SVR was 97.3%. Anxiety and depression scores did not differ during treatment or follow-up. No significant differences were found in the analysis of the different subgroups (significant fibrosis or cirrhosis, major psychiatric disorder, ribavirin association). Multidisciplinary team management of patients with chronic HCV hepatitis improves SVR and decreases the rate of discontinuation of treatment with pegylated interferon and ribavirin. DAA treatment has no impact on anxiety or depression during or after treatment, even in high-risk patients with severe psychiatric disorders

Resultados del tratamiento con interferón pegilado y ribavirina para la hepatitis crónica por virus C en la práctica clínica. Experiencia de cinco años

El treball conté un estudi en motivat pel quet que es coneix poc sobre els resultats obtinguts a la pràctica clínica, pel que fa a eficàcia en el tractament amb interferó pegilat y ribavirina, a pesar de que existeixen nombrosos assaigs clínics que demostren una alta eficàcia. S’han volgut evaluar a la pràctica clínica, la resposta y els factors que influeixen en el tractament de la hepatitis crònica per virus C.El trabajo contiene un estudio motivado por el hecho que se conoce poco sobre los resultados obtenidos en la práctica clínica por lo que se refiere a la eficacia en el tratamiento con interferón pegilado y ribavirina, a pesar de que existen numerosos ensayos clínicos que demuestran una alta eficacia. Se han querido evaluar en la práctica clínica, la respuesta y los factores que influyen en el tratamiento de la hepatitis crónica por el virus C

Esophagitis in a high H. pylori prevalence area : severe disease is rare but concomitant peptic ulcer is frequent

Background: Few data are available on the prevalence of erosive and severe esophagitis in Western countries. Objective: To retrospectively determine the prevalence and the factors predicting erosive esophagitis and severe esophagitis in a large series of endoscopies in Spain. Design: Retrospective observational study. A multivariate analysis was performed to determine variables predicting severe esophagitis. Setting: Databases of 29 Spanish endoscopy units. Patients: Patients submitted to a diagnostic endoscopy during the year 2005. Interventions: Retrospective review of the databases. Main Outcome Measurements: Esophagitis severity (graded according to the Los Angeles classification) and associated endoscopic findings. Results: Esophagitis was observed in 8.7% of the 93,699 endoscopies reviewed. Severe esophagitis (LA grade C or D) accounted for 22.5% of cases of the disease and was found in 1.9% of all endoscopies. Incidences of esophagitis and those of severe esophagitis were 86.2 and 18.7 cases per 100,000 inhabitants per year respectively. Male sex (OR 1.89) and advanced age (OR 4.2 for patients in the fourth age quartile) were the only variables associated with severe esophagitis. Associated peptic ulcer was present in 8.8% of cases. Limitations: Retrospective study, no data on individual proton pump inhibitors use. Conclusions: Severe esophagitis is an infrequent finding in Spain. It occurs predominantly in males and in older individuals. Peptic ulcer disease is frequently associated with erosive esophagitis

Geographical distribution of participating centres.

<p>Geographical distribution of participating centres.</p