Els Esferíids (Mollusca: Bivalvia: Sphaeriidae) dels Països Catalans

Als Països Catalans han estat trobades 13 especies de bivalves esfenids: Sphaerium (S.) corneum, S. (Musculium) lacustre, Pisidiurn (P.) amnicum, P. (Cyclocalyx) casertanum, P. (C.) personatum, P. (C.) obtusale, P. (C.) milium, P. (C.) subtruncatum, P. (C.) lilljeborgii, P. (C.) hibernicum, P. (C.) nitidum, P. (Neopisidium) moitessierianum i P. (Odhneripisidium) tenuilineatum. Es descriuen i il•lustren les conquilles de cada espècie, tenint en compte les variacions i els trets diagnòstics que permeten distingir espècies semblants. Es descriuen breument llurs anatomies. Les distribucions geogràfiques globals es resumeixen al text, mentre que les citacions als Països Catalans (compilades a ALTABA, 1991) són representades en mapes. També es fa esment dels ambients on es troben esferíids. És possible que la taxoromia actual d'aquesta família, basada en gran part en caràcters de la conquilla, agrupi espècies biològiques distintes i no reflecteixi la seva diversitat real.Thirteen species of sphaeriid clams are known to live in the Catalan Countries: Sphaerium (S.) corneum, S. (Musculium) lacustre, Pisrdium (P.) amnicum, P. (Cyclocalyx) casertanum, P. (C.) personatum, P. (C.) obtusale, P. (C.) milium, P. (C.) subtruncatum, P. (C.) lilljeborgii, P. (C.) hibernicum, P. (C.) nitidum, P. (Neopisidium) moitessierianum and P. (Odhneripisidium) tenuilineatum. The shell of each species is described and illustrated, taking into account its variations and diagnostic traits that allow to distinguish similar species. The anatomy is briefly described. Global geographical distributions are summarized in the text, while the records in the Catalan Countries (compiled in ALTABA, 1991) are mapped. The environments where sphaeriids are found are also mentioned. It is possible that the present taxonomy of this family, being based mostly on shell characters, lumps distinct biological species and does not reflect its real diversity

La recerca en Història Natural i la Conservació de la Natura

Abstract not availabl

El gran canvi: la biodiversitat perduda

Una reflexió sobre la pèrdua de la riquesa biològic

La Distribució geogràfica i ecològica dels bivalves d'aigua dolça recents dels Països Catalans

Aquesta és una compilació de 684 citacions (163 de les quals són noves) de les 18 espècies de bivalves d'aigua dolça recents dels Països Catalans. Donada la varietat de mètodes de recol•leccio i de les citacions publicades, només es mencionen presències en cadascuna de les 412 localitats prospectades. També es fa esment del tipus d'habitat, si és conegut. Totes les localitats es troben ordenades per conques hidrogràfiques.This is a compilation of 684 records (163 of them new) of the 18 species of Recent freshwater Bivalves in the Catalan Countries. Given the variety of collecting techniques and published accounts, only presences in each of the 412 localities are recorded. The kind of habitat involved in each case is also mentioned, if known. All localities are arranged by hydrographic drainages

Un endemisme ornitològic ignorat: el trencapinyons balear (Loxia balearica)

Els trencapinyons (gènere Loxia) són un dels grups d'ocells extratropicals menys coneguts. La seva diversificació ha estat associada als grans canvis que han sofert al llarg del Pleistocè els boscos boreals on viuen. A les Balears n'hi ha una població sedentària a Mallorca, i la presència ocasional a les altres illes sembla deguda a l'arribada d'ocells que irrompen esporàdicament a Europa occidental i la Mediterrània. Els trencapinyons residents es distingeixen pel seu cos petit, el bec més curt, més gruixat i arquejat, amb la mandíbula inferior curta, les ales comparativament curtes i el plomatge pàl·lid i més grisós. Han mantingut la seva identitat des del Pleistocè superior almenys, cosa que indica un aïllament reproductiu dels congèneres continentals, amb els quals presenten diferències genètiques fixes. La seva morfologia divergent es pot interpretar com una adaptació a explotar pinars amb subministrament alimentari irregular, en condicions d'insularitat. L'evidència que aporten la morfometria, la paleontologia, la genètica molecular, l'ecologia i la biogeografia indica que es tracta d'una espècie endèmica: Loxia balearica (Homeyer, 1862). El trencapinyons balear hauria de constar entre les espècies que mereixen ésser objecte d'estudi detallat, i que potser requereixen unes mesures de conservació prioritàries. El seu reconeixement com a espècie distinta, juntament amb el que s'ha fet de la baldritja balear, implica que les Balears són una àrea d'endemisme ornitològic d'importància global, l'única a Europa occidental.Los piquituertos (Aves: Fringillidae: Loxia) se han diversificado en asociación con los grandes cambios que han sufrido los bosques boreales a lo largo del pleistoceno. En las Baleares existe una población sedentaria en Mallorca, además de aves que irrumpen esporádicamente en el Mediterráneo. Los piquituertos residentes son claramente distintos, y han mantenido su identidad desde el pleistoceno superior, lo que indica un aislamiento reproductivo de sus congéneres continentales, con los que presentan diferencias genéticas fijas. Su morfología divergente se puede interpretar como una adaptación a explotar pinares con suministro alimenticio irregular, en condiciones de insularidad. Las pruebas que aportan la morfometría, la paleontología, la genética molecular, la ecología y la biogeografía indican que se trata de una especie endémica: Loxia balearica (Homeyer, 1862). Su reconocimiento como especie distinta, junto al de la pardela balear, implica que las Baleares son un área de endemismo ornitológico de importancia global, la única en Europa occidental.tal.Crossbills (genus Loxia) are one of the least known groups of extratropical birds. Their diversification has been associated with the large changes suffered throughout the Pleistocene by the boreal forests in which they live. In the Balearics there is a sedentary population in Mallorca, and their occasional presence on the other islands seems due to the arrival of birds sporadically irrupting into western Europe and the Mediterranean. Resident crossbills are distinguished by their small body size; shorter, thicker, and more arched bill, with a shorter lower mandible; comparatively shorter wings; and paler, greyer plumage. They have maintained their identity since the upper Pleistocene at least, indicating reproductive isolation from their continental congener, from which they exhibit fixed genetic differences. Their divergent morphology can be interpreted as an adaptation to the exploitation of pine woods with an irregular food yield in insular conditions. The evidence from morphometrics, palaeontology, molecular genetics, ecology and biogeography indicates that this is an endemic species: Loxia balearica (Homeyer, 1862). The Balearic crossbill is a species deserving closer study, and perhaps priority conservation measures. Its recognition as a distinct species, together with what has been done for the Balearic shearwater, implies that the Balearics are an endemic bird area of global importance, unique in western Europe

Nomenclatura dels Helicidae (Gastropoda: Pulmonata) endèmics de les Balears

Es revisa la nomenclatura dels helícids endèmics actuals coneguts de les Balears. Els noms emprats per a aquests tàxons han estat subjectes a una confusió d’opinions i concepcions errònies. De la mateixa manera, els arbres filogenètics publicats són afectats per artefactes topològics. La revisió taxonòmica està en concordança amb la història biogeogràfica de l’arxipèlag. S’accepten tres gèneres diferenciats adaptativament: Allognathus Pilsbry, 1888, Iberellus Hesse, 1908 i Tramuntanicola Altaba, 2022. El primer inclou una sola espècie: A. graellsianus (Pfeiffer, 1848), endèmica de la part septentrional de la serra de Tramuntana a Mallorca. Aquest nom específic va ser proposat en substitució d’Helix grateloupi Graells, 1846, el qual estava ocupat prèviament per H. grateloupi Pfeiffer, 1842 de Madagascar. Al segon gènere hom hi reconeix quatre espècies: I. balearicus (Rossmässler, 1838), endèmica de la part central i meridional de la serra de Tramuntana i descrita originalment com a varietat d’Helix hispanica Rossmässler, 1838 (pertanyent aquesta a Iberus Montfort, 1810 i ocupada abans per Helix lactea var. hispanica Potiez & Michaud, 1835); I. minoricensis (Mittre, 1842), endèmica de Menorca i els illots adjacents (i localment introduïda a Eivissa), amb la subespècie I. minoricensis palumbariae Aguilar-Amat, 1933; I. companyonii (Aleron in Companyo, 1837), endèmica de Mallorca (excepte Tramuntana) i localment introduïda a la costa catalana, que fou proposada originalment en sinonímia, és el tipus d’Iberellus per designació original, i inclou la subespècie microinsular I. c. horadadae Jaeckel, 1952; i I. pythiusensis Bofill & Aguilar-Amat, 1924, endèmica de les Pitiüses, per la qual hom pot emprar el subgènere Nesiberus Haas, 1934 i que possiblement inclou I. tanitianus Forés & Vilella, 1992. Tramuntanicola comprèn només una espècie, endèmica de la Tramuntana nord: T. culminalis Altaba, 2022. Des d’aquesta base hauria de ser més fàcil continuar amb estudis sobre la filogènia, l’ecologia, l’evolució i la conservació d’aquestes valuoses espècies.The nomenclature of the endemic helicids of the Balearic Islands is revised along with the current state of taxonomic knowledge about them. The names used for these taxa have been subject to a turmoil of opinions and misconceptions. Likewise, published phylogenetic trees are affected by topological artifacts. The revised taxonomy is in agreement with the archipelago’s historical biogeography. Three adaptively distinct genera are accepted: Allognathus Pilsbry, 1888, Iberellus Hesse, 1908 and Tramuntanicola Altaba, 2022. The former includes a single species: A. graellsianus (Pfeiffer, 1848), endemic to the northern Serra de Tramuntana in Mallorca. This species name was proposed in substitution for Helix grateloupi Graells, 1846, which is preoccupied by H. grateloupi Pfeiffer, 1842 from Madagascar. In Iberellus four species are recognized: I. balearicus (Rossmässler, 1838), endemic to the southern serra de Tramuntana and originally described as a variety of Helix hispanica Rossmässler, 1838 (preoccupied by Helix lactea var. hispanica Potiez & Michaud, 1835 and referring to a species belonging into Iberus Montfort, 1810); I. minoricensis (Mittre, 1842), endemic to Menorca and adjacent islets (and locally introduced into Ibiza), with the microinsular subspecies I. minoricensis palumbariae Aguilar-Amat, 1933; I. companyonii (Aleron in Companyo, 1837), endemic to Mallorca (except Tramuntana) and locally introduced into the Catalan coast, that was originally proposed in synonymy, is the type of Iberellus by original designation, and includes the microinsular subspecies I. c. horadadae Jaeckel, 1952; and I. pythiusensis Bofill & Aguilar-Amat, 1924, endemic to the Pytiusics, for which the subgenus Nesiberus Haas, 1934 can be used, possibly including I. tanitianus Forés & Vilella, 1992. Tramuntanicola comprises only one species, endemic to northern Tramuntana: T. culminalis Altaba, 2022. From this basis it should now be easier to proceed with studies on the phylogeny, ecology, evolution and conservation of these valuable species