Església local i Església universal, mútua interioritat?

Hi hauria tres maneres d’enfocar la relació Església local i Església universal, la que prioritza la plenitud de l’Església local, la que prioritza la universalitat de l’Església, i finalment la que en destaca la simultaneïtat i la mútua interioritat. Aquesta és la que sosté l’eclesiologia de comunió i es defensa en aquest article des de la sinodalitat i la col·legialitat. La base d’aquest article és una ponència. La mútua interioritat afermada té la seva arrel en el fet que l’Eucaristia manifesta el misteri de l’Església com a Cos de Crist, Cos de comunió en un lloc, on unitat i diversitat interaccionen i uniformitat i divisió s’exclouen. La figura del bisbe al servei d’aquesta comunió és capital i per això s’apunten mancances en l’eclesiologia catòlica llatina, bàsicament a causa de la poca pràctica en l’exercici de la col·legialitat i de la sinodalitat en l’àmbit local, interlocal i ecumènic o universal.There would be three ways to consider the relationship between the local Church and the Church Universal: giving priority to the fullness of the local Church, or giving priority to the universality of the Church, or finally, bringing out their simultaneity and mutual interiority. This latter is the focus given by an ecclesiology of communion and the one advocated in this article, from the perspective of synodality and collegiality. The article adopts a certain position as its basis. The affirmation of mutual interiority is rooted in the fact that the Eucharist is a manifestation of the Church as the Body of Christ, the Body of communion in one locality, where unity and diversity interact and where uniformity and division are excluded. The person of the bishop who serves this community is crucial and from that point of view there are visible gaps in Latin Catholic ecclesiology, essentially because of the infrequent practice of collegiality and synodality on the local, inter-local and ecumenical, or universal levels

La sinodalitat

En aquest article, l’autor aprofundeix en el concepte eclesiològic de sinodalitat com a eix vertebrador de l’eclesiologia de comunió. Això implica esbossar-ne l’exercici en l’Església a nivell local, interlocal o regional i ecumènic o universal. I a partir de la triple dimensió del ministeri de comunió o apostòlic, és a dir, personal, col•legial i sinodal, es distingeix la sinodalitat de la col•legialitat, dos conceptes que sovint es presenten com a sinònims. Al final de l’article s’apunta, en la línia oberta per la Carta encíclica Ut unum sint de Joan Pau II, que el Cànon 34 dels Apòstols ofereix el marc eclesiològic on situar el servei a la unitat i a la comunió del bisbe de l’Església dels Apòstols Pere i Pau. NB: Cal notar que aquest article ha estat redactat abans de la reunió plenària de la Comissió mixta internacional per al diàleg teològic entre l’Església ortodoxa i l’Església catòlica romana celebrada a Ravenna (del 8 al 14 d’octubre 2007), on es parla de conciliaritat com a equivalent de sinodalitat. El document que n’ha sortit (Document de Ravenna 2007) du com a títol: Les conseqüències eclesiològiques i canòniques de la natura sacramental de l’Església, comunió eclesial, conciliaritat i autoritat.In this article, the author does an in-depth study the ecclesiological concept of synodality as a vertebrating axis of the ecclesiology of communion. This implies sketching its exercise in the Church at the local, inter-local or regional and ecumenical or universal level. And from the triple dimension of the ministry of communion or apostolic ministry, that is, personal, collegial, and synodal, the author distinguishes synodality from collegiality, two concepts that often are presented as synonyms. At the end of the article, the author suggests, in the line opened by the Encyclical Letter Ut Unum Sint by John Paul II, that the Canon 34 of the Apostles offers the ecclesiological frame where to place the service to unity and to communion of the bishop of the Church of the Apostles Peter and Paul. NB: It is necessary to point out that this article has been written before the plenary session of the International Mixed Commission for the Theological Dialogue between the Orthodox Church and the Roman Catholic Church, celebrated in Ravenna (8-14 October, 2007), where the texts speak about conciliarity as equivalent to synodality. The document that has come out of it (Document of Ravenna 2007) is entitled: The Ecclesiological and Canonical Consequences of the Sacramental Nature of the Church, Ecclesiastical Communion, Conciliarity and Authority

Le Diocesi rurali della <i>Proconsularis</i> e della <i>Byzacena</i>: aspetti storici e archeologici

Diverse fonti, storiche ed epigrafiche, testimoniano la diffusa esistenza di diocesi rurali nelle provinciae dell'Africa proconsolare, sebbene queste venissero considerate come manifesta negazione delle disposizioni conciliari che, a varie riprese, avevano rimarcato la non liceità della costituzione di diocesi non solo nei saltus, ma anche nei vici e nelle modicae civitates, affinchè non fosse svilita la dignità episcopale. Il presente contributo prende lo spunto anche dalla documentazione attestante la controversia tra vescovi cattolici e donatisti, per tracciare un quadro della diffusione del cristianesimo africano, a partire dalle provinciae della Proconsularis e della Byzacena

La legislació constantiniana respecte a l'episcopalis avdientia

Dues disposicions de Constantí -el Codex Theodosiallus I, 27, 1 (318) i la COllstitutio Sirmondina I (333)- constitueixen la primera sanció legal del poder jurídic deIs bisbes en afers externs a la religió. Al voltant d' elles creix una nova institució eclesiastica, l' episcopalis audientia, la qual, recollint els preceptes cristians tradicionals, aplica el dret imperial en la resolució de causes de naturales a civil. La controvertida veracitat de les lIeis constantinianes i la varietat d' interpretacions que susciten depassen l'àmbit d'allò estrictament jurídic per endinsar-se en la canviant societat romana del segle IV.Two Constantine's dispositions -Codex Theodosianus I, 27, I (318) and Constitutio Sirmondina I (333)- constitutes the first legal sanction of bishops' juridic power concerning affairs foreign to religion. Around these laws, a new ecclesiastical institution arises, the episcopalis audientia, which, following traditional Christian precepts, applies imperial laws to resolve causes on civil matter. The discussed veracity of the Constantinian constitutions and the variety of interpretations given exceeds the strict juridic field to deepen into the changing Roman society of the fourth century